Comencem el dia amb les piles carregades, avui, com ahir, hem tingut la sort de llevar-nos unes hores més tard de les famoses 7 del matí. Iniciem el nostre recorregut fent un tour taquicàrdic per les carreteres de Bait Sahour i Bethlem en busca de les ben conegudes obres de Bansky. Amb el punt d’anhel artístic conclòs, ens encaminem cap al nou Al-Walaje, diem nou perquè el poble va ser traslladat per, com no, “disputes territorials”. Ens trobem amb Ahmed abu Nidal, qui ens presenta la seva perspectiva de vida i de lluita, espontàniament la neta de la seva germana fa una aparició que acaba amb l’entonació d’una opera en italià; entre raïm, música i bona conversa es dibuixa una instantània prou bucòlica. Per un moment la ocupació s’atura i el nostre cap deixa d’intentar ensorrar murs de formigó, la sensació es veu interrompuda per la veu d’en Yasser que ens recomana anar fent via.
Els camps de refugiats palestins enganyen, acostumades a veure camps de refugiats als medis, amb tendes de campanya provisionals, pols i un color ataronjat que envolta tot, aquí poden semblar d’una altre pasta, veiem el camp fundat al 1949 de Deheishe, més net, més ordenat, fins i tot humà. Tant humà que la necessitat d’aprofitar l’espai redueix l’amplada dels carrers a pocs metres, i la dels carrerons a micres, tant, que pots saber els que el teu veí o veïna xerra, cuina, xiuxiueja, empassa i respira. Tant humà que cada casa té comptadors d’aigua, un aigua que arriba cada 15 dies, tant humà, que humà + humà a vegades desencadena conflictes de convivència, tant humà que tot es redueix a l’existència i com molts habitants d’allà ens han comentat l’esperança de tornar a la seva terra, l’existència i l’esperança com a forma de resistència. Afegim les altres cares del camp aquest cop des de la construcció i la projecció d’un futur millor des de dues perspectives, la primera des del terrat del centre cultural Phoenix, on es duen a terme programes de temàtiques transversals enfocades a la projecció cultural i personal de les integrants del camp. Destaquem el projecte Campus in Camps, es palpa la voluntat de filar prim per aproximar els projectes a les necessitats dels habitants del camp. Aquest en concret proposa la participació d’universitaris com a observadors i executors de plans estratègics que es desenvolupen al camp, un cop assolida la base pràctica, extrapolen els seus coneixements al les seves comunitats, per acabar convertint també la seva en un enclau del projecte. Treball en xarxa i amb finalitat d’autogestió que dona un toc d’atenció a molts dels projectes assistencialistes que actualment encara guanyen concursos al nostre lloc d’origen. La segona passant per l’antiga entrada del camp, ara ja oberta, on l’únic record d’enclaustrament forçat és una de les velles portes giratòries que tancaven el camp fa temps, on trobem el centre cultural, que ofereix programes més directes i concrets com els dedicats a dona, jovent i gent gran.
Marxem direcció al desconegut i ara molt conegut poble de Batir, on ens
espera Er-Tidal, membre electe de l’ajuntament, per mostrar-nos el sistema de
gestió democràtica de recursos del poble i afegeix cert punt dolç la seva dedicació
a la gent del poble, camina, saluda, para, riu, parla, comenta amb tots i cada
un dels habitants del poble, tot i que nosaltres, els estrangers havíem ja dit
de marxar (una hora abans), una política que ja queda enlluernada pels seus
habitants.
I, després de dues setmanes, diem adéu a Bait Sahour, ens trobem a tots els
companys i companyes que hem anat coneixent al Alternative Information Center,
la gresca ens fa oblidar l’hora i els checkpoints de l’endemà. Diem adéu a en
Yasser i a la seva dona Ashleen, sacsejant la mà emocionalment fins que giren
la cantonada. Gràcies.
Més informació campus in
camps
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada