DIA 4. CONEIXEM AL PROPIETARI DE LA CASA I PARLEM AMB ITAMAR SHATIRA.

Després del primer dia de construcció, aquest matí hem començat a notar el cansament. Tot i així hem arribat a l’hora i amb moltes ganes de continuar ajudant a construir una casa que ja comença a agafar forma. El tedi de transportar el material de construcció mitjançant una cadena el combatem amb diversos jocs i una nova disciplina olímpica: el llançament de cubs.

Avui hem conegut al propietari de la casa que este reconstruït i ens ha explicat la seva història. Atiya treballa a la cuina d’un hospital de Jerusalem i després d’estalviar durant molts anys, l’any 2008 va començar a construir una casa per la seva família, composta per ell mateix, la seva dona i els seus vuit fills. El govern israelià va denegar-li els permisos de construcció i li va enderrocar una casa que va costar-li uns 50.000€. És molt habitual que el govern israelià denegui els permisos que demanen els palestins, justificant la decisió en que les zones on construeixen son zones verdes o altres projectes que perpetuen la ocupació. La decisió de quines zones son edificables es basen en un pla de l’ajuntament de l’any 2000 que mai va ser aprovat.

Després de que l’any 2010 li enderroquessin la casa abans de poder entrar a viure, l’Atiya i la seva família van anar a viure a un camp de refugiats dins els territoris ocupats, on encara hi viu. Per segon dia consecutiu, la policia ha tret el cap per l’obra. D’altra banda la nostre presència al barri comença a ser normal, con demostra el fet que els veïns de la zona ja ens saluden i ens ofereixen ampolles d’aigua freda quan tornem cap a l’autobús que ens porta a la porta de Damasc.

Després de dinar rebem la visita de ItamarShatira, ex-soldat israelià de 32 anys i col·laborador de “Breaking the Silence”, organització d’ex-soldats que expliquen les barbaritats comeses per l’exèrcit als territoris ocupats. Ens explica que quan va entrar a l’exèrcit als 18 anys ell es considerava un “nen israelià i sionista de l’exèrcit”. Després de complir els seus tres anys a l’exèrcit va passar a la reserva, i després de ser reclamat un parell de cops va prendre la decisió política de fer-se insubmís. En les dues hores de xerrada a la terrassa del nostre hostal, Itamar, que formava part d’una unitat de demolició, ens explica les moltes pràctiques il·legals i inhumanes que practicava l’exèrcit sobre la població palestina. “No hi ha una manera digna d’ocupar un país. En el moment en que la part ocupada reclami legítimament la seva llibertat, l’única alternativa per part de l’exèrcit d’ocupació és l’aplicació de la força”, ras i curt.

Un cop finalitzada la xarrada, encara vam tenir temps de relaxar-nos prenen una cervesa –palestina- abans del sopar. Les converses de caire polític/social s’alternaven amb referències al Barça-Madrid de la nit. Després de sopar, un petit grup de valents vam decidir anar a veure com es viu el clàssic a la ciutat de Jerusalem. Demà ho pagarem a l’obra, però un clàssic és un clàssic aquí i a la Xina Popular.