Sortir cap a Palestina des de Barcelona suposa perdre 16
hores als aeroports de Barcelona, Madrid i Tel Aviv, però gràcies a deu, mai
millor dit, hem arribat a Palestina. En contra del que es podia pensar, la
entrada a Israel ha estat molt més ràpida del que esperàvem, tot i que el temps
guanyat es perdi poc després a la recollida d’equipatges. Per fi, trepitgem
Jerusalem a les set del matí sota una calor insuportable que deixa la onada de
calor de Catalunya com una primavera siberiana.
Cansats, arribem a l’hostal en meitat de la part emmurallada
de la ciutat, prop de la porta de Damasc, sense creuar-nos pràcticament amb
ningú i amb gairebé tots els comerços tancats. Ahir va acabar el Ramadà i és
nota que és festa, només trobem un parell d’agents de fronteres armats amb
fusells d’assalt de camí a la que serà la nostre llar durant les properes dues
setmanes.
Després d’un petit descans i un merescut àpat, iniciem un
recorregut per una ciutat que la majoria de nosaltres no ha trepitjat mai sota
la guia de Meir Megalit, regidor de la municipalitat de Jerusalem. A mesura que
van passant les hores la calor es fa sentir amb més força i la ciutat va
despertant. Visitem diversos assentaments de colons, tots ells adornats amb
banderes d’Israel, algunes de les quals podrien competir amb la famosa bandera
de la plaza de Colón de Madrid.
Arribem a la part alta de
la ciutat per observar la ciutat bressol de les principals religions del
planeta presidida per alguns dels temples més representatius d’aquestes confessions.
Amb aquesta panoràmica general de la ciutat es pot apreciar que els
assentaments dels colons no son aleatoris, envolten la ciutat emmurallada
creant un cinturó hebreu que custodia la ciutat i es converteix en pas obligat
per quelcom que vulgui accedir als carrers emmurallats de Jerusalem. Però si
aquestes pràctiques dels colons semblen poc ètiques, ben a prop trobem la
atrocitat més gran, i hi han moltes, del govern israelià a Jerusalem i el nostre
proper destí: el mur, una barrera de ciment de 8 metres d’alçada que s’estén
per 800 kilòmetres envoltat per una alambrada electrificada que aïlla a 55.000
habitants de la que fins ara sempre havia estat la seva ciutat.
Las hores han passat
volant i ja son les set de la tarda, moment de tornar a l’hostal i descobrir una
ciutat antiga totalment diferent a la que havíem deixat al matí: Jerusalem es
un mar de gent que es mou en totes direccions –i amb no gaire civisme-. Veient
la vida que hi ha, entren ganes de seguir, però portem desperts quasi 48 hores
i demà a les set tenim que continuar. Això només comença, tot i que ara mateix
m’agradaria ser un d’aquests milers de turistes que visiten la ciutat i que
dormiran fins les 10 o les 11 del matí.
Bona feina!!!
ResponElimina