Dia 8 o Dia D: Jueus ortodoxes i activisme israelià

Ja han transcorreguts 8 dies des de que varem partir de les nostres terres catalanes i espanyoles, i contra tot pronòstic no hi hagut cap baixa. Les experiències fins el moment són molt constructives i realment molt colpidores. Els nouvinguts d’aquest any, tot i haver llegit molt sobre el conflicte, no vam tenir una idea sobre la situació real fins que no ho van veure. I els repetidors tenen l’oportunitat de matisar amb més profunditat l’arrel del conflicte.

Són  les 6 del matí, quan alguns motivats és comencen a llevar, mentre molts altres com jo mateix intentem aprofitar cada segon extra que tenim per poder estar els llits que a part, de ser un sistema de biodiversitat on crec que existeixen insectes que ni els biòlegs han descobert, són especialment còmodes (sarcasme).

Un cop ens llevem i fem totes les tasques matineres, anem en direcció a l’obra on tenim una grata sorpresa. Mentre estàvem aixecant maons i fent ciment, van venir tres periodistes de l’agencia EFE, i els diaris Público i el Periódico. S’ha d’agrair l’hospitalitat i l’interès mostrat. Ens van fer varies preguntes, i diverses fotos. Un cop acabat, continuarem amb la nostra tasca principal en aquesta expedició, la reconstrucció de la casa de Atia.

Havent dinat,  decidim per tal de fer baixar el pollastre amb patates, anar a fer un passeig per un dels barris més acollidors de Jerusalem. Mea Sharim, que resulta que és com el Bronx a Jerusalem. Caminant per allà amb les nostres camarades tapades perquè tenien fred el cap, descobrim  que hem viatjat en el temps fins el segle XIX, on la gent sinó fos per certs electrodomèstics ho semblaria. Continuant amb la nostra passejada, ens trobem un ortodox juntament amb 7 nens molts simpàtics, que com la tradició ancestral dels paletes espanyols de tirar piropos, decideixen insultar a les nostres damisel·les dient-les noies de roba lleugera i escopint. Realment tot molt agradable.

Un cop tornem el segle XXI, ens trobem amb una antiga companyera, la Chaska mentre esperem el autobús per tal d’anar a la pròxima activitat en la que esperem que ens rebin amb més amabilitat que Mea Sharim. Desprès d’un trajecte mogut, perquè sembla que regalin els carnets d’autobús, arribem al barri de Katamonin, on ens trobem amb la Mariana, que pertany a l’associació de Hama’abare.

Ens expliquen la seva activitat sobre l’ocupació d’espais públics buits  a Jerusalem  i ens expliquen la seva ajuda amb la gent que són desnonats. Desprès d’una xerrada molt interessant, agafem el bus i anem direcció l’hostal. Desprès d’un dia molt interessant i alhora cansat, i mentre sóc l’últim camarada despert  per tal d’escriure aquest bloc, penso amb una frase que crec que definiria molt bé, el que fem nosaltres i molta gent d’aquí:

“ Quan una llei és injusta, és el teu deure saltar-te-la” Gandhi.