L’experiencia amb el poble beduí ens va apropar a una realitat en la que les tensions del conflicte arriben a la seva màxima expressió. En aquesta zona propera a Hebrón, una de les més castigades pel fanatisme dels colons més extremistes i per un exèrcit còmplice dels seus excessos, vam poder sentir estupefactes el contingut de la paraula ocupació al Mitjà Orient. Entre els àrids turons de la zona s’acumulaven les velles i castigades lones que refugíen a un poble que va ser expulsat de les seves cases i la dels seus ancestres, sent obligats a viure, com a tants altres refugiats, als territoris ocupats de Cisjordània. Els seus rostres castigats per la desidia no van deixar d’oferint-se un somriure amic i una hospitalitat sincera. Sota un sol de justícia treballàvem en pro de necessitats tan bàsiques com l’emmagatzematge d’aigua, estables per la ganadería o terra per al cultiu. Al dia següent vam despertar alarmats entre crits i carreres dels membres masculins de la comunitat, disposats a plantar cara a un coló acompanyat per soldats i gossos que es va presentar a les terrres de l’humil poblat amb inesperades intencions, pressumiblement robar o matar unes quantes obelles. Aquestes incursions formen part d’una estratègia orquestada pels pobladors dels assentaments que rodejen aquesta comunitat beduina amb l’objectiu de desestabilitzar les seves vides i forçar-los a abandonar les seves pròpies terres, que suposen el seu unic mode de subsistència. Provablement en aquest cas la presència internacional, va evitar que la violència pròpia d’aquests colons hebreus, fos consumada en aquesta ocasió.
Des d’allà ens vam dirigir a Hebrón, la més gran de les ciutat en tots els territoris ocupats, en la que les tensions es viuen en els seus carrers i places, en les seves mesquites i sinagogues, en els seus comerços i mercats. En definitiva, cada racó d’aquesta ciutat, es susceptible d’actes violents i d’abusos constants. La població àrab d’Hebrón, es de dues centes cincuanta mil persones, mentre que els assentaments hebreus son habitats per aproximadament un miler d’israelians, que condicionen la vida diària de la restra dels palestins, havent llastrat, la presèmcia militar i les restriccions al poble àrab, el dinamisme i la riquesa del que va ser una ciutat comercial i pròspera. Aquesta situació es plasma molt gràficament en uns carrers obligats a cobrir-se amb reixes. Els jueus que habiten els assentaments dispersos pels carrers centrals d’Hebrón, llencen pedres i tota mena d’objectes contundents als homes i dones, nens i nenes, àrabs tots ells i ciutadans de segona que compren i negocíen, en definitiva, que fan vida pels seus carrers.
Els centres de culte no viuen al marge d’aquesta situació. La nostra visita a la Mesquita, ens va fer descalçar-nos a tots i cobrir-se a les dones amb una mema de llarga túnica encaputxada. A l’interior de la imponent mesquita, els seus arcs, escrits a les parets, i encatifats els seus sòls, et parlen només entrar, de segles d’història, de deboció religiosa, en definitiva, de lloc sagrat. La nostra presència allà es va veure sorpresa per l’entrada d’un grup de militars hebreus sense descalçar ni cubrir-se, amb mirades de prepotència i legitimitat ivasora. A tots ens va semblar una humiliació més tot i que especialment simbòlica d’entre les tantes de que es objecte aquest sofert poble.
De tornada a una altra de les comunitats del sud d’Hebrón, la nostra feina allà consistía en marcar un camí transitable per a l’accés i futur desenvupament d’aquella comunitat. Tot i que aparemtent simple el treball en si, la situació allà era especialment complicada per la ubicació colindant de la comunitat amb un assentament hebreu altament violent. Mentre movíem pedres d’aquí cap allà, un coló amb fussell a l’esquena i acompanyat per militars, es va dirigir a uns quants de nosaltres amb actitut provocativa, fotografiant primers plàmos. Sense deixar la nostrab tasca, veiem com s’apropàven cada cop mes militars a la zona invaïnt un camí que ja començava a agafar forma. Els més grans del poblat ens van demanar que deixàrem la feina per la por a possibles repressàlies futures, i de fet, aixi ho vam fer. Cap de les nostres consciències va quedar tranquila, i vam decidir com a acte de protesta pacífica rodejar l’assentament jueu a passes ràpides i amb intermitaets càntics, fins que vam tenir que alleujerar el pas encara més, davant l’avís dels militars, de que n cinc minuts declararíen el lloc com a zona militar tancada i ens podríen detindre en qualsevol moment.
Cadascú de nosaltres, estem més convençuts cada día que passa, de que una situació com la que pateix el poble palestí es indecent, inmoral i inaceptable.
Des d’allà ens vam dirigir a Hebrón, la més gran de les ciutat en tots els territoris ocupats, en la que les tensions es viuen en els seus carrers i places, en les seves mesquites i sinagogues, en els seus comerços i mercats. En definitiva, cada racó d’aquesta ciutat, es susceptible d’actes violents i d’abusos constants. La població àrab d’Hebrón, es de dues centes cincuanta mil persones, mentre que els assentaments hebreus son habitats per aproximadament un miler d’israelians, que condicionen la vida diària de la restra dels palestins, havent llastrat, la presèmcia militar i les restriccions al poble àrab, el dinamisme i la riquesa del que va ser una ciutat comercial i pròspera. Aquesta situació es plasma molt gràficament en uns carrers obligats a cobrir-se amb reixes. Els jueus que habiten els assentaments dispersos pels carrers centrals d’Hebrón, llencen pedres i tota mena d’objectes contundents als homes i dones, nens i nenes, àrabs tots ells i ciutadans de segona que compren i negocíen, en definitiva, que fan vida pels seus carrers.
Els centres de culte no viuen al marge d’aquesta situació. La nostra visita a la Mesquita, ens va fer descalçar-nos a tots i cobrir-se a les dones amb una mema de llarga túnica encaputxada. A l’interior de la imponent mesquita, els seus arcs, escrits a les parets, i encatifats els seus sòls, et parlen només entrar, de segles d’història, de deboció religiosa, en definitiva, de lloc sagrat. La nostra presència allà es va veure sorpresa per l’entrada d’un grup de militars hebreus sense descalçar ni cubrir-se, amb mirades de prepotència i legitimitat ivasora. A tots ens va semblar una humiliació més tot i que especialment simbòlica d’entre les tantes de que es objecte aquest sofert poble.
De tornada a una altra de les comunitats del sud d’Hebrón, la nostra feina allà consistía en marcar un camí transitable per a l’accés i futur desenvupament d’aquella comunitat. Tot i que aparemtent simple el treball en si, la situació allà era especialment complicada per la ubicació colindant de la comunitat amb un assentament hebreu altament violent. Mentre movíem pedres d’aquí cap allà, un coló amb fussell a l’esquena i acompanyat per militars, es va dirigir a uns quants de nosaltres amb actitut provocativa, fotografiant primers plàmos. Sense deixar la nostrab tasca, veiem com s’apropàven cada cop mes militars a la zona invaïnt un camí que ja començava a agafar forma. Els més grans del poblat ens van demanar que deixàrem la feina per la por a possibles repressàlies futures, i de fet, aixi ho vam fer. Cap de les nostres consciències va quedar tranquila, i vam decidir com a acte de protesta pacífica rodejar l’assentament jueu a passes ràpides i amb intermitaets càntics, fins que vam tenir que alleujerar el pas encara més, davant l’avís dels militars, de que n cinc minuts declararíen el lloc com a zona militar tancada i ens podríen detindre en qualsevol moment.
Cadascú de nosaltres, estem més convençuts cada día que passa, de que una situació com la que pateix el poble palestí es indecent, inmoral i inaceptable.
Pedro S. Perez; Raquel
