No més complicitats amb Isrel

dissabte, 27 d’agost de 2016

Dia 13, Ramallah



Hem esmorzat amb força per encarar amb energia el dia complert d’avui. Hem anat en bus fins a Ramallah i allà ens hem trobat amb la Maha d'Al-Haq, organització que treballa per la no violació dels drets humans sota territoris palestins ocupats, Jerusalem Est i la franja de Gaza. Des del 1979 es dediquen a documentar totes les violacions dels drets humans, que recullen les investigadores de camp i amb el recull n’elaboren informes que presenten a les organitzacions internacionals. Recullen tota mena de violacions per part de l’estat d’Israel, l’Autoritat Nacional Palestina i per part dels colons. 

No solament s’encarreguen de drets humans sinó que també documenten vulneracions de drets medio-ambientals, demolicions de cases, abús de violència per part dels colons, matances extrajudicials, apropiació de terres i vivendes per part de colons. També de totes aquelles empreses que es lucren de l’explotació de terres palestines de la Vall del Jordà. La motivació per fer-ne recerca és saber que fins que aquestes empreses no deixin de lucrar-se, l’ocupació seguirà existint doncs els és rentable, com a exemple el 40% dels dàtils d’Israel es produeixen en assentaments il·legals a la Vall del Jordà. 

La resposta de les organitzacions internacionals als informes presentats és frustant doncs moltes vegades no reben resposta i si la hi és, poques vegades tira endavant qualsevol tipus de reacció directa. El problema és que falta voluntat política. Poques vegades publiquen campanyes o molt material, quan ho fan saben que tenen raó, l'Autoritat Nacional Palestina els respecta però tampoc en fa res. Actualment han llançat una campanya en contra la persecució que estan tenint les investigadores de camp així com d’altres organitzacions que treballen pels drets humans a Palestina. Reben agressions de tot tipus (sabotatges als telèfons, papers destrossats, agressions de colons) i durant la segona intifada van rebre atacs a les oficines.



Després, a Ramallah mateix, hem conegut Addameer (Prisoner support and human rigths association) que aquests dies han estat ben ocupades gestionant el cas d’un pres, Bilal Kayed, que estava en detenció administrativa després de passar 14 anys a presó i que porta 71 dies en vaga de fam. Treballen donant suport legal en casos d’empresonaments de Palestines, tant en presons israelianes com en presons sota l'Autoritat Nacional Palestina. També treballen sobre els Drets Humans dins de les presons.

Des de l’any 1967 s’han detingut més de 800.000 palestines, és a dir un 20% de la població i el 40% dels homes ha estat detingut almenys una vegada. La majoria de vegades són detencions administratives, que segons la Convenció  de Ginebra només es poden donar en situacions excepcionals, l’estat d’Israel les aplica de manera sistemàtica. Aquesta situació és alhora tortura psicològica tant per a les preses que no saben de què se les acusa ni per quant temps hi seran, com pels seus familiars i amics. Cal remarcar que en territoris ocupats, els arrestats moltes vegades són transferits a les presons de l’estat d’Israel, travessant una frontera que és una transferència il·legal i impossibilitant així que les famílies puguin anar-los a visitar. 

La tortura és una pràctica sistemàtica, entrant de matinada a les cases a arrestar a la gent de manera molt violenta. En el moment en què s’arresta a la gent la tortura física i psicològica continua durant el trasllat, com en l’interrogatori. El 1999 es va aprovar una llei israeliana que permetia l’ús de violència moderada durant els interrogatoris en “situacions d’emergència”, però que es tradueix en una pràctica habitual. Els pressionen per admetre acusacions falses i signar documents autoinculpatoris escrits en hebreu, que no poden llegir. En moments d’interrogatori, que poden durar fins a 75 dies seguits, l’advocat no té accés i la persona queda totalment aïllada.

Molts presos decideixen començar vagues de fam per exigir terminis de les detencions administratives. Actualment, tot i que no es posi en pràctica, hi ha una llei que permet l’alimentació forçosa en aquestes situacions. Les condicions a les presons són força dures, nutritivament el menjar no compleix i els presoners es veuen obligats a comprar més menjar a una botiga dins la presó que es lucra d’aquest fet. No tenen accés a un servei mèdic i tenen al voltant d’una hora diària a l’aire lliure, tenen moltes limitacions per anar al lavabo. Quan hi ha vaga de fam, a mode de càstig col·lectiu, els pocs drets que tenen com l’accés a l’aire lliure se’ls hi anulen.

Els advocats no poden veure el contingut del sumari fins el moment del judici. Es sol fer una negociació per reduir o suprimir la condemna que normalment s’acaba denegant. El 99% dels casos que arriben als jutjats son declarats culpables.

Després de dinar ens hem acostat a les oficines del Defense For Children International. L’organització va ser creada per un expresoner l’any 1991. Treballen en tres punts: unitat legal, unitat de seguiment i base de dades, i unitat d’incidència pública. Israel és l’únic Estat del món que jutja i condemna a menors. 

La diferència entre la llei civil israeliana i la llei militar israeliana és que en la militar no és obligatoria la presència d’un familiar del menor durant l’interrogatori. Tots els nens palestins dels territoris ocupats, Jerusalem est i Gaza tenen dret a guardar silenci i a un advocat en la seva detenció, tot i així molts d’ells desconeixen aquests drets. Cada any es detenen cap a 700 infants, el 41,7% de les detencions tenen lloc a altes hores de la matinada mitjançant incrusions a les cases i el 80% de les vegades no s’ha notificat als pares de l’arrest inminent ni del motiu. El 75% dels menors han rebut violència física. La unica assistència mèdica de què poden gaudir els infants és la revisió que es fa en entrar a la presó. 

Als 12 anys els nens i nenes són considerats majors d’edat. De 12-13 anys la condemna màxima és de sis mesos; de 13-15 anys la condemna màxima és de un any, tot i que es pot allargar fins a cinc; i de 15-17 anys la condemna és com la dels adults. En cas de transferència il·legal de presos al territori isrraelià els pares dels infants tenen molt dificil visitar-los ja que triguen d'un a tres mesos a aconseguir-lo. 


Posteriorment hem anat a visitar el Boycott National committee, on en Mahmoud ens ha parlat del sorgiment de la campanya nacional del BDS. És un moviment únic i no-violent, representa a totes les palestines estiguin on estiguin i tinguin una situació o una altra. Es va fundar el 2005 fruït de la necessitat d’una resposta global ja que la complicitat amb l’estat d’Israel també és global.
Treballa per aconseguir tres objectius:
. Acabar amb l’ocupació israeliana
. Acabar amb el sistema d’apartheid
. Dret de retorn de les persones refugiades
Demanen el Boicot, a tots els nivells d’allò que representa l’estat d’Israel (empreses, polítics, cultura, esports, etc) i de tot allò que treu profit de la violació dels drets humans en territoris ocupats.
Demanen als empresaris que tenen accions, Desinversions de les empreses israelianes.
Demanen Sancions per part dels governs com a mostra de rebuig.

El comitè nacional s’encarrega de gestionar a grans trets qui forma part del BDS, poden haver-hi coalicions i col·laboradors. Les coalicions més fortes ara mateix són a Sudàfrica i a Egipte, mentre que l'Estat espanyol lidera el BDS a nivell europeu. 

Des del 2013 hi ha hagut un augment d’atacs contra el BDS, arrel de que se l’ha considerat com amenaça estratègica per a Israel. Molts dels seus líders i ministres parlen en contra del BDS als mitjans, cosa que en Mahmoud ens diu que afavoreix el coneixement de la campanya a nivell mundial. 

Hi ha hagut moltes petites victòries i cada vegada hi ha més gent que s’adhereix al BDS, un exemple molt recent és la declaració de Portugal de denegar que Israel s’encarregui de la formació de les seves tropes policials. El BDS no és una mostra de solidaritat sinò que és part de la lluita contra l’ocupació.

Per acabar aquest dia tan complert ens hem reunit amb Aisha en una cafeteria de Ramallah. Aisha va ser la primera presonera dona de l’Estat d’Israel. Va entrar a presó el 1969 i en va sortir el 1979 arrel d’un intercanvi de presoners. Va ser un shock pels israelians descobrir que també hi havia dones molt actives en la lluita, d’aquesta manera les repressions contra elles varen ser brutals per intentar que abandonessin la lluita. Va ser torturada i es va intentar atacar l’honor de la seva familia també com a càstig contra ella. Dins la presó va dur a terme diverses vagues de fam per millorar les seves condicions, i de les altres preses. La seva lluita dins i fora de la presó era mantenir-se uides les unes a les altres. A l’inici només eren 15 dones a la presó i es parlaven a traves de la finestra. No els estava permès cantar o estar reunides a les estones de pati però seguien organitzant-se per aconseguir llibres, papers per escriure. Diu que entre elles s’animaven a escriure les seves experiències i sentiments en trossos de paper de vàter. A més també els hi pohibien anomenar-se nosaltres en canvi només podien referir-se a jo, això era una tàctica per eliminar el sentiment de germanor que poguessin desenvolupar. Quan va sortir de la presó sentia que la vida s’escapava i havia de córrer per atrapar-la. Durant 15 anys no la varen deixar tornar a casa seva i va estar exiliada a Jordània. 

"every time I get more active,  I get more free"

dimecres, 24 d’agost de 2016

Día 12: Del otro lado del muro



Empezamos el día en el autobús, nos disponemos a ir a Jaffa.  Ciudad dentro del territorio de Israel  declarado por la ONU como Estado en el plan de partición del 47. Estado que se expandió tras la Nakba en el 48. Por lo que hoy en día muchas palestinas nombran este territorio como la Palestina del 48 negándose a reconcer este territotio como israelí. Este plan de partición no concebía la expulsión de las palestinas de sus casas y su tierra. Ahora la mayoría de estas personas ya no viven aquí, no porque no quieran. Se llevaron las llaves de su casa para cúando llegara el día de volver a sus hogares pero aún no ha llegado ese día.  ¿Podemos hacernos a la idea de lo que es que te expulsen de tu casa y no te dejen volver?. Tel-Aviv que empezó siendo un asentamiento al lado de la capital palestina de Jaffa  se ha convertido actualmente en la capital de Israel. Este es otro de los ejemplos del expansionismo de este estado. Nos dirigimos hacía allí.
Antes de salir de Betlelhem, en medio de la carretera , una imagen nos recuerda que seguimos en Cisjordania. Por la ventanilla del autobús vemos a una patrulla de soldados con las armas en las manos y los dedos en los gatillos apuntando a 4 Palestinos totalmente indefensos,  dos de ellos no deben tener más de 18 años. Los tenían rodeados en actitud amenazante. Estos son lo “jóvenes terroristas” por lo cuales levantan muros, ponen check points, lanzan gas lagrimógeno y cortan carreteras para “salvaguardar su seguridad”.


En el paso del check point, más soldados, más armas, más actitudes desafiantes. Nos paran y preguntan al conductor de dónde somos. Se asoman al autobús y nos miran las caras de “europeos no terroristas”  recordándonos,  una vez más, que tenemos más privilegios que la gente nacida aquí.
Sin saber muy bien cómo ya no  estamos en Cisjordania, lo primero que vemos es un paisaje verde lleno de árboles y campos de cultivo, señal de que hay agua. Una tierra viva y rica en recursos. Ante nuestros ojos aparecen autopistas de 3 carriles y nuevas infracturas en construcción. Lo siguiente que nos sorprende es que el Muro ya no es muro sino un elemento de decoración urbanístico, con diversidad de formas, colores, vegetación plantada en  la base, simulación de barreras de sonido que decoran el muro del apartheid por dentro. Disimulando que su único objetivo es separar y ocultar a la población palestina. Racismo bajo la forma de una carretera, de un muro, que por un lado muesta las paredes grises de una cárcel y del otro los límites de una ciudad moderna.
Primera parada, a tan sólo una hora Jaffa y su playa, la capital histórica, económica y cultural de Palestina durante el mandato Británico, con una población de más de 80.000 palestinas. En el periodo comprendido entre la resolución del plan de partición del 47 y la declaración del Estado de Israel, las fuerzas militares sionistas forzaron el desplazamiento del 95% de la población palestina. Su principal ocupación era la de agricultores y eran los principales exportadores de cítricos, por lo que era una gran potencia en el Mediterráneo. Después de la Nakba, la ciudad de Jaffa se convierte en un barrio marginal, pobre, sufriendo la gentrificación y demolición de la ciudad hasta día de hoy. De las 120.000 palestinas del distrito de Jaffa, sólo quedaron 4.000 personas. Como en muchos otros sitios que hemos visto y como proceso de judeización se le ha cambiado el nombre de Jaffa por Yafo en un intento de borrar las huellas de la cultura palestina. 


Llegamos a Zochrot (To Remember), una organización que fundaron activistas israelís hace 14 años con el objetivo de recuperar la memoria histórica de Palestina. Sus actividades van dirigidas a la población israelí y se centran en tres ejes:
-  Pasado (explicando qué fue la Nakba)
-  Situación actual
- Futuro (desde el término Auda, que significa retorno, haciendo referencia a las refugiadas expulsadas el 48)
La organización trata de abrir grietas en el conocimiento israelí de diferentes maneras, como la creación de mapas con los pueblos y ciudades palestinos anteriores a la Nakba, dando charlas y recursos a educadores, hacen tours por las ubicaciones de las antiguas poblaciones palestinas destruidas, entrevistando a las refugiadas que a su vez hacen de guías, señalizando con cárteles dónde se situaban escuelas, casas y pueblos. También organizan un Festival de cine llamado 48 milímetros, tienen la App iNakba con mapas y GPS que te lleva a pueblos que ya no existen pero desde donde puedes leer su historia. Finalmente tienen toda la información y recursos a la web site http://zochrot.org/.
El trabajo de esta organización nos ha parecido admirable puesto que lucha desde dentro, dirigiéndose a la comunidad israelí y en contra de la narrativa impuesta por el estado sionista a través de los medios de comunicación, la cultura y la educación que sustentan la idea de que esta tierra estaba vacía. 

Después nos hemos dirigido a Haifa, a una hora de trayecto, donde hemos comido nada más llegar. Allí nos ha venido a buscar el guía Bilal. Que forma parte de una iniciativa llamada “Tours des de el otro lado”. Es un ciudadano palestino de un pueblo cercano a Haifa considerado como desplazado interno, según la Ley de los Presentes Ausentes que afectó a todos aquellos que no estaban en sus casas durante la Nakba y les impiden volver.  
Des de lo alto de una colina veíamos el mar y enfrente la antigua ciudad de Haifa. Nos ha explicado cómo las milicias sionistas con la colaboración de los británicos expulsaron a los palestinos acorralándolos por el sur y el oeste, obligándolos a huir hacia el Líbano por el norte y hacia el mar por el oeste, donde les esperaban con barcos británicos.
Antes del 48 había una población de 120.000 personas, de las cuales 70.000 eran palestinas, después de la Nakba la población palestina fue reducida al 5% (entre 1.500 y 3.000). Actualmente la población palestina de Haifa oficial es del 12%, pero realmente se calcula que es un total del 35%, entre estudiantes, trabajadoras…etc.
Nos ha hablado de que las palestinas del 48 sufren tres tipos de discriminación: la legal, la insitucional y el comportamiento racista de los israelíes. Por ejemplo, el hecho de no hacer el servicio militar conlleva a que no puedan acceder a los mismos puestos de trabajo mientras que los judíos ultraortodoxos que tampoco hacen la mili no sufren este tipo de segregación.
Una vez en el centro, de la que había sido la ciudad antigua, nos ha mostrado cómo era a través de fotografías para darnos cuenta de los múltiples estragos que ha sufrido la ciudad: demoliendo casas, cambiando el nombre de las calles y contruyendo grandes edificios de empresas e instituciones israelís, borrando todo vestigio de la cultura palestina. Así nos encontramos una iglesia cristiana palestina rodeada de edificios en un intento de invisibilizarla.
 
Ha sido interesante conocer como viven las palestinas del 48. Se percibe el miedo a la represión cuando las escuchas hablar y ves que miden sus palabras. Aunque tengan mayores privilegios que las palestinas de Cisjordania, Gaza y las refugiadas, no dejan de ser ciudadanas de segunda en su propia tierra.