No més complicitats amb Isrel

dissabte, 27 d’agost de 2016

Dia 13, Ramallah



Hem esmorzat amb força per encarar amb energia el dia complert d’avui. Hem anat en bus fins a Ramallah i allà ens hem trobat amb la Maha d'Al-Haq, organització que treballa per la no violació dels drets humans sota territoris palestins ocupats, Jerusalem Est i la franja de Gaza. Des del 1979 es dediquen a documentar totes les violacions dels drets humans, que recullen les investigadores de camp i amb el recull n’elaboren informes que presenten a les organitzacions internacionals. Recullen tota mena de violacions per part de l’estat d’Israel, l’Autoritat Nacional Palestina i per part dels colons. 

No solament s’encarreguen de drets humans sinó que també documenten vulneracions de drets medio-ambientals, demolicions de cases, abús de violència per part dels colons, matances extrajudicials, apropiació de terres i vivendes per part de colons. També de totes aquelles empreses que es lucren de l’explotació de terres palestines de la Vall del Jordà. La motivació per fer-ne recerca és saber que fins que aquestes empreses no deixin de lucrar-se, l’ocupació seguirà existint doncs els és rentable, com a exemple el 40% dels dàtils d’Israel es produeixen en assentaments il·legals a la Vall del Jordà. 

La resposta de les organitzacions internacionals als informes presentats és frustant doncs moltes vegades no reben resposta i si la hi és, poques vegades tira endavant qualsevol tipus de reacció directa. El problema és que falta voluntat política. Poques vegades publiquen campanyes o molt material, quan ho fan saben que tenen raó, l'Autoritat Nacional Palestina els respecta però tampoc en fa res. Actualment han llançat una campanya en contra la persecució que estan tenint les investigadores de camp així com d’altres organitzacions que treballen pels drets humans a Palestina. Reben agressions de tot tipus (sabotatges als telèfons, papers destrossats, agressions de colons) i durant la segona intifada van rebre atacs a les oficines.



Després, a Ramallah mateix, hem conegut Addameer (Prisoner support and human rigths association) que aquests dies han estat ben ocupades gestionant el cas d’un pres, Bilal Kayed, que estava en detenció administrativa després de passar 14 anys a presó i que porta 71 dies en vaga de fam. Treballen donant suport legal en casos d’empresonaments de Palestines, tant en presons israelianes com en presons sota l'Autoritat Nacional Palestina. També treballen sobre els Drets Humans dins de les presons.

Des de l’any 1967 s’han detingut més de 800.000 palestines, és a dir un 20% de la població i el 40% dels homes ha estat detingut almenys una vegada. La majoria de vegades són detencions administratives, que segons la Convenció  de Ginebra només es poden donar en situacions excepcionals, l’estat d’Israel les aplica de manera sistemàtica. Aquesta situació és alhora tortura psicològica tant per a les preses que no saben de què se les acusa ni per quant temps hi seran, com pels seus familiars i amics. Cal remarcar que en territoris ocupats, els arrestats moltes vegades són transferits a les presons de l’estat d’Israel, travessant una frontera que és una transferència il·legal i impossibilitant així que les famílies puguin anar-los a visitar. 

La tortura és una pràctica sistemàtica, entrant de matinada a les cases a arrestar a la gent de manera molt violenta. En el moment en què s’arresta a la gent la tortura física i psicològica continua durant el trasllat, com en l’interrogatori. El 1999 es va aprovar una llei israeliana que permetia l’ús de violència moderada durant els interrogatoris en “situacions d’emergència”, però que es tradueix en una pràctica habitual. Els pressionen per admetre acusacions falses i signar documents autoinculpatoris escrits en hebreu, que no poden llegir. En moments d’interrogatori, que poden durar fins a 75 dies seguits, l’advocat no té accés i la persona queda totalment aïllada.

Molts presos decideixen començar vagues de fam per exigir terminis de les detencions administratives. Actualment, tot i que no es posi en pràctica, hi ha una llei que permet l’alimentació forçosa en aquestes situacions. Les condicions a les presons són força dures, nutritivament el menjar no compleix i els presoners es veuen obligats a comprar més menjar a una botiga dins la presó que es lucra d’aquest fet. No tenen accés a un servei mèdic i tenen al voltant d’una hora diària a l’aire lliure, tenen moltes limitacions per anar al lavabo. Quan hi ha vaga de fam, a mode de càstig col·lectiu, els pocs drets que tenen com l’accés a l’aire lliure se’ls hi anulen.

Els advocats no poden veure el contingut del sumari fins el moment del judici. Es sol fer una negociació per reduir o suprimir la condemna que normalment s’acaba denegant. El 99% dels casos que arriben als jutjats son declarats culpables.

Després de dinar ens hem acostat a les oficines del Defense For Children International. L’organització va ser creada per un expresoner l’any 1991. Treballen en tres punts: unitat legal, unitat de seguiment i base de dades, i unitat d’incidència pública. Israel és l’únic Estat del món que jutja i condemna a menors. 

La diferència entre la llei civil israeliana i la llei militar israeliana és que en la militar no és obligatoria la presència d’un familiar del menor durant l’interrogatori. Tots els nens palestins dels territoris ocupats, Jerusalem est i Gaza tenen dret a guardar silenci i a un advocat en la seva detenció, tot i així molts d’ells desconeixen aquests drets. Cada any es detenen cap a 700 infants, el 41,7% de les detencions tenen lloc a altes hores de la matinada mitjançant incrusions a les cases i el 80% de les vegades no s’ha notificat als pares de l’arrest inminent ni del motiu. El 75% dels menors han rebut violència física. La unica assistència mèdica de què poden gaudir els infants és la revisió que es fa en entrar a la presó. 

Als 12 anys els nens i nenes són considerats majors d’edat. De 12-13 anys la condemna màxima és de sis mesos; de 13-15 anys la condemna màxima és de un any, tot i que es pot allargar fins a cinc; i de 15-17 anys la condemna és com la dels adults. En cas de transferència il·legal de presos al territori isrraelià els pares dels infants tenen molt dificil visitar-los ja que triguen d'un a tres mesos a aconseguir-lo. 


Posteriorment hem anat a visitar el Boycott National committee, on en Mahmoud ens ha parlat del sorgiment de la campanya nacional del BDS. És un moviment únic i no-violent, representa a totes les palestines estiguin on estiguin i tinguin una situació o una altra. Es va fundar el 2005 fruït de la necessitat d’una resposta global ja que la complicitat amb l’estat d’Israel també és global.
Treballa per aconseguir tres objectius:
. Acabar amb l’ocupació israeliana
. Acabar amb el sistema d’apartheid
. Dret de retorn de les persones refugiades
Demanen el Boicot, a tots els nivells d’allò que representa l’estat d’Israel (empreses, polítics, cultura, esports, etc) i de tot allò que treu profit de la violació dels drets humans en territoris ocupats.
Demanen als empresaris que tenen accions, Desinversions de les empreses israelianes.
Demanen Sancions per part dels governs com a mostra de rebuig.

El comitè nacional s’encarrega de gestionar a grans trets qui forma part del BDS, poden haver-hi coalicions i col·laboradors. Les coalicions més fortes ara mateix són a Sudàfrica i a Egipte, mentre que l'Estat espanyol lidera el BDS a nivell europeu. 

Des del 2013 hi ha hagut un augment d’atacs contra el BDS, arrel de que se l’ha considerat com amenaça estratègica per a Israel. Molts dels seus líders i ministres parlen en contra del BDS als mitjans, cosa que en Mahmoud ens diu que afavoreix el coneixement de la campanya a nivell mundial. 

Hi ha hagut moltes petites victòries i cada vegada hi ha més gent que s’adhereix al BDS, un exemple molt recent és la declaració de Portugal de denegar que Israel s’encarregui de la formació de les seves tropes policials. El BDS no és una mostra de solidaritat sinò que és part de la lluita contra l’ocupació.

Per acabar aquest dia tan complert ens hem reunit amb Aisha en una cafeteria de Ramallah. Aisha va ser la primera presonera dona de l’Estat d’Israel. Va entrar a presó el 1969 i en va sortir el 1979 arrel d’un intercanvi de presoners. Va ser un shock pels israelians descobrir que també hi havia dones molt actives en la lluita, d’aquesta manera les repressions contra elles varen ser brutals per intentar que abandonessin la lluita. Va ser torturada i es va intentar atacar l’honor de la seva familia també com a càstig contra ella. Dins la presó va dur a terme diverses vagues de fam per millorar les seves condicions, i de les altres preses. La seva lluita dins i fora de la presó era mantenir-se uides les unes a les altres. A l’inici només eren 15 dones a la presó i es parlaven a traves de la finestra. No els estava permès cantar o estar reunides a les estones de pati però seguien organitzant-se per aconseguir llibres, papers per escriure. Diu que entre elles s’animaven a escriure les seves experiències i sentiments en trossos de paper de vàter. A més també els hi pohibien anomenar-se nosaltres en canvi només podien referir-se a jo, això era una tàctica per eliminar el sentiment de germanor que poguessin desenvolupar. Quan va sortir de la presó sentia que la vida s’escapava i havia de córrer per atrapar-la. Durant 15 anys no la varen deixar tornar a casa seva i va estar exiliada a Jordània. 

"every time I get more active,  I get more free"

Cap comentari:

Publica un comentari