No més complicitats amb Isrel

diumenge, 28 d’agost de 2016

DIA 15: ULTIM DIA



El  nostre últim dia a Palestina l’hem començat amb una visita a l’Alternative Information Center (AIC) de Beit Sahour. Allà ens hem reunit amb el director del centre, Nassar Ibrahim, que ens ha explicat la complexitat del sistema de partits palestins. Hem pogut conèixer l’origen de Fatah, Hamas, el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina o Jihad, entre molts d’altres, els quals van sorgir com a resposta i necessitat de la població enfront l’ocupació per part de l’Estat d’Israel. Abans, però, Nassar ens ha volgut fer una reflexió sobre el nostre suport a la població palestina.
Ens ha fet entendre que, tot i que no som responsables directes de l’ocupació colonitzadora israeliana, com a ciutadanes de països colonitzadors tenim una responsabilitat a l’hora d’actuar perquè acabi el règim opressor a Palestina. La nostra tasca va més enllà de solidaritat, perquè si parlem de solidaritat no ens sentim part del conflicte. I sí, en formem part. Com a blanques privilegiades som peces clau per canviar la balança de poder.

La xerrada també ens ha servit per poder debatre sobre la legitimitat de la lluita armada. Nasser ens ha recordat que la llei internacional reconeix el dret d’un poble ocupat a resistir per qualsevol mitjà. “No us demanaré que agafeu les armes, però no em qüestioneu la meva manera de resistir”, ens ha dit, subratllant que “la llibertat no te la donen, s’ha de prendre”. Així mateix, ha deixat clar que el problema no és la lluita armada sinó l’ocupació israeliana i l’opressió que pateixen dia rere dia les palestines.

A l’hora de dinar, ens ha vengut a veure un membre del projecte Campus in camps, que ens ha parlat del projecte que té per objectiu aprotar un model alternatiu d’educació als camps de refugiades. Sota el nom de Campus in camps, la iniciativa busca redefinir el coneixement sota la perspectiva i situació de ser refugiades.

Alguns dels conceptes que hem tractat són la naturalesa d’allò que és públic o privat, termes que no poden existir en un camp de refugiades. Després de 68 anys vivint en camps, no hi ha ningú que pugui ser considerat propietari de la seva casa, pel què el terme que campus in camps prefereix utilitzar és el de comú. Un altre concepte és el del dret al retorn. Joves com XXX, que formen part de la tercera generació de refugiades palestines, tenen una perspectiva diferent de la dels seus avis sobre aquest dret. Elles no han viscut mai en la terra originària, de manera que més que retornar-hi el que reivindiquen és la llibertat de moviment en la seva pròpia terra.

Aquesta ha estat la última xerrada del dia i tambe de la nostra estada a Palestina. Per acomiadar-nos d’en Baha i en Yasser hem anat totes juntes a sopar al desert i gaudir d’unes últimes hores de desconexió abans d’anar cap a l’aeroport. Les nostres cordinadores ens han ensenyat un raig del ball tradicional palestí, la Dabka. Hem tocat i cantat música, hem fet diferents jocs i hem observat la gran quantitat d’estrelles que ens ofereix el desert.

Encara emocionades i enyorades pel comiat, i després de dormir una estona a l’aeroport de Tel Aviv, ens ha tocat enfrontar-nos a una infinitat de desagradables controls de seguretat. N’hem passat fins a quatre abans de poder embarcar, i només en el primer hi hem estat una hora. Ens han interrogat una per una, preguntant mil i un detalls sobre el nostre viatge i intentant trobar contradiccions entre les històries que explicàvem cada una. “Per què estàs nerviosa?” o “M’estàs mentint?”, eren algunes de les preguntes que ens han fet per intimidar-nos, juntament amb d’altres de tan desconcertants com el nom de les nostres parelles o exparelles, les persones amb qui hem viatjat en altres ocasions o si portàvem bombes a l’equipatge.

Els interrogatoris s’han repetit un cop i un altre de manera aleatòria a l’hora de facturar maletes, passar els raigs X o revisar els equipatges de mà. Al final hem estat dues hores i mitja per arribar a les portes d’embarcament, amb una sensació de ràbia i impotència que encara ens dura. Per acabar amb tot aquest surrealisme, quan hem creuat l’últim control ens hem trobat amb una exposició de fotografies titulada ‘Israeli discoveries and discoverers’ (descobriments i descobridores israelianes), entre les quals hi figurava Albert Einstein, clar exemple de com Israel s’esforça en mesclar els termes israelià i jueu, ja que Einstein era jueu però no israelià. De fet, l’Estat d’Israel ni existia quan va descobrir la teoria de la relativitat. Un altre dels descobriments destacats era el ‘marge protector’ anti coets que l’exèrcit israelià va utilitzar durant l’última massacre a Gaza, l’estiu de 2014, que va deixar més de 2.000 morts palestines i més de 60 israelianes.

Acabem aquesta experiència amb moltes ganes de tornar a Palestina i de fer la màxima difussió de la seva situació.

Cap comentari:

Publica un comentari