DIA 6: FRONTERES VISIBLES, FRONTERES INVISIBLES

Ens aixequem ben d’hora amb el sol ben amunt a la Vall del Jordà. Encarà no crema, però ja es deixa notar. Hem de recordar que el riu Jordà és la excepció, el miracle de l’aigua, en una zona molt àrida i dura que només distà del desert de Judea perquè te aigua. Això és el que fa aquesta zona tan preuada, això i la poca distància a la que està de Jordània.

Ara pugem a la nostre furgoneta per recórrer el terç nord de Cisjordània. El paisatge torna a ser una mica més amable. Visibles, però no cridaners, ens trobem alguns signes de la situació. Cartells d’usos militars al Jordà i punts de control del exèrcit avui inactius es barregen amb imatges d’una Cisjordània més rural, amb pobles, turons i sembrats.

Arribem a Qalqilya poc abans de les deu i coneixem a Mohamed Rae, de la ONG Al Haq perquè ens expliqui la situació de la ciutat: completament rodejada pel mur des de l’any 2002 i situada només a 20 kilòmetres de Tel Aviv. Mohamed ens porta a l’ajuntament de Qalqilya on Nadel Yalet, responsable de comunicació internacional, ens explica com el mur va expropiar 2500 dunums de les terres més fèrtils de la ciutat. Qüestiona que es construís per motius de seguretat, ja que pensa que només ha servit per crear més realitats “de facto”. Yalet expressa la gravetat de la situació. 

El mur va enfonsar la economia de la ciutat. Els palestins que anaven a treballar a Israel van tenir moltes dificultats per aconseguir els nous permisos per creuar el mur. Els agricultors van perdre moltes terres. Les tendes que aprofitaven els seus baixos preus per vendre productes als israelians van perdre gran part de la seva clientela. L’atur va augmentar. Mohamed Rae ens porta a Beit Amin y dos pobles propers envoltats entre altres colònies i reixes electrificades. El cas més greu és el de set famílies que estan aïllades completament i només poden anar a casa seva passant per un checkpoint que només s’obre de 5 a 22h i, a més, hi ha grans dificultats per passar qualsevol material, encara que sigui menjar. Asmi Salam, regidor de Beit Amin, va més enllà. A l’altre banda del mur van quedar cinc fàbriques palestines que ara només poden treballar al mercat israelià.

Esgotats pel sol, anem a menjar a un restaurant de Qalqilya. Hummus, shawarma y falafel per recuperar una mica de forces. Després continuem aquesta jornada dedicada íntegrament a visites. El nostre següent destí està més al nord, a Baqa Al Gharbiya, poble palestí que va quedar en territori israelià després de la guerra de 1948. Desgraciadament no podem arribar puntuals a la nostre cita: el nostre primer checkpoint a la entrada de les carreteres israelianes ens ho impedeix. Ens toca control exhaustiu de passaports, equipatges i furgoneta. No som especials, moltes famílies palestines passen pots de olives, enciams o motxilles. Per nosaltres es un petit contratemps, però pels palestins és la rutina diària, injusta, imprevisible i humiliant. Tot i que els checkpoints han reduït la seva freqüència els últims anys les seves conseqüències diàries encara perduren.

Per fi arribem a Baqa Al Gharbiye, on ens rep el membre del partit NDA (National Democracy Assembley) Daka Jamal. Ens explica per enèsima vegada les greus conseqüències del mur que els separa de Baqa Surquiya, amb qui van tornar ajuntar-se l’any 1967. El mur va trencar el mercat i va separar a famílies que viuen a pocs metres però que triguen en arribar al poble veí una hora i mitja, a més d’altres conseqüències. Dos exemples: una casa de Cisjordània dins el costat israelià del mur que necessita permisos diaris per anar a qualsevol lloc o una casa incrustada en el mur i en la que els seus habitants no poden sortir a la terrassa.  

Dake ens explica que no te problemes amb els seus veïns jueus, almenys no amb la gent “normal”, aquells que no son colons o molt religiosos. Però es senten discriminats, no son ciutadans iguals a la resta. Una piràmide que comença amb els jueus d’origen europeu i que acaba amb els palestins. I que augmentarà les seves diferències si forcen que Israel esdevingui un “estat jueu”. Que passarà aleshores amb la població no jueva?

Ja ens ho han dit moltes vegades i ara torna a sorgir. Aquesta ocupació no es només una presència de soldats en una suposada frontera. Aquí existeixen les fronteres visibles però també les invisibles, aquelles que forcen a una vida molt difícil a la població quan importa més un pam de terreny que els drets d’algunes persones.