Avui és el primer dia que anem a construir la casa, situada al barri
d’Isawiya, a Jerusalem Est. L’any 2010 l’exèrcit israelià va enderrocar la casa
i la família palestina propietària va haver d’anar a viure al camp de refugiats
de Shuafat.
A diferència d’altres anys, enguany l’espai on es construirà la casa esta
net de runa i, per sort, no hi ha cap checkpoint de camí, motiu pel que sembla
que tampoc tindrem problemes amb el material de l’obra. Comencem apropant els maons
i la sorra a la zona de construcció, anivellant el terreny i a fer una mica de
ciment, o com diuen els palestins, “tina”.
A les 16 hores sortim a trobar-nos amb en Dahud, el nostre guia en la
visita a Lifta per fer un tour per Jerusalem, el més complert de tots aquells
que havíem fet mai cap dels que ja havíem visitat la ciutat. Després de visitar
la casa que propietat d’Ariel Sharon –que només ha trepitjat un cop- anem cap a
l’hospici austríac de Jerusalem. Al terrat, Dahud ens explica els problemes de
la ciutat i al marxar, un israelià d’uns 16 anys i perfecte anglès l’interpel·la
ofès pel que considera una explicació parcial.
Dahud ens havia dit que els israelians no volien la pau i el noi creu que
això es fals, que molts sí la desitgen, comentari que el palestí respon amb un:
“quin tipus de pau?”. Dahud argumenta que la normalització del conflicte,
encara que s’acabi la violència, no pot considerar-se pau. Li pregunta al noi
si pensa anar a l’exèrcit, i el noi respon amb orgull que sí, però que no pensa
arrestar ni matar a ningú tot i que rebi ordres de fer-ho.
Ara una companya d’en Dahud intervé en la conversa molt emocionada: “Tots
ells son estrangers i no tenen cap problema per estar a Jerusalem. Jo soc
Palestina i és el primer cop que trepitjo aquesta ciutat i només tinc permís
per estar-hi quatre dies, i tu parles de pau? Quina pau?”. Després d’aquesta
sentència, abandonem l’hospici austríac no sense que abans en Dahud desitgi
molta sort i felicitat a l’adolescent israelià.
Continuem el nostre tour pel barri de Silwan, una zona de la ciutat amb
molts problemes amb els assentaments dels colons israelians. Tot i ser un barri
molt pobre, la diferència de les cases palestines i israelianes es evident,
molt més humils les palestines. Els colons viuen a cases amb reixes a les finestres,
càmeres de seguretat als sostres i guardes de seguretat que patrullen els
carrers. Mentre passegem, ens creuem amb un parell de colons armats. En Dahud
creu que creixen envoltats d’una paranoia de por en la que tothom vol acabar
amb ells.
El nostre guia continua ensenyant-nos cases i explicant la història que hi
ha darrera d’elles, totes esfereïdores i sempre amb els palestins com a víctimes
i els israelians com botxins. Però no només els palestins han patit les pràctiques
mafioses del estat jueu. Un exemple: part del barri marroquí a Jerusalem es
trobava al costat del mur de les lamentacions. Durant l’ocupació de Jerusalem
Est, una nit l’exèrcit israelià va destruir la part que li feia nosa. Al dia
següent, van negar haver estat ells i van dir que s’ho havien trobat
enderrocat, i així continua fins a dia d’avui.
També visitem la “ciutat de David”, un complex arqueològic privat en mig d’un
barri que, segons els jueus, va viure el mític rei, tot i que diversos
arqueòlegs han manifestat en diverses ocasions que les runes no quadren amb
l’època del rei David. El complex està gestionat per colons i ara volen
ampliar-lo amb el “Jardí de David”, una gran zona verda a un barri ja amb molta
densitat de població (Silwan). La colonització de vegades pren formes més
amables però igual de brutals: mitjançant zones verdes, excavacions
arqueològiques, edificis d’oficines o centres comercials de dubtosa necessita,
el pla urbanístic d’Israel te con objectiu final convertir els barris palestins
en petites illes de difícil comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada