No més complicitats amb Isrel

dijous, 23 d’agost del 2012

dia 3: Dimecres 22 d’agost de 2012. Reconstrucció i Jerusalem est


Avui és el primer dia que anem a construir la casa, situada al barri d’Isawiya, a Jerusalem Est. L’any 2010 l’exèrcit israelià va enderrocar la casa i la família palestina propietària va haver d’anar a viure al camp de refugiats de Shuafat.

A diferència d’altres anys, enguany l’espai on es construirà la casa esta net de runa i, per sort, no hi ha cap checkpoint de camí, motiu pel que sembla que tampoc tindrem problemes amb el material de l’obra. Comencem apropant els maons i la sorra a la zona de construcció, anivellant el terreny i a fer una mica de ciment, o com diuen els palestins, “tina”.

Per sort ens han construït una petita jaima per descansar i fugir del sol i un petit lavabo força rudimentari entre quatre planxes de fusta. A mig matí veiem com uns estranys treuen el cap pel turó que tenim darrera nostre i prenen unes fotografies. No sabem qui son però esperem que no siguin policies o colons israelians Després de cinc hores de dur treball tornem cap a l’hostal a menjar i dutxar-nos.




A les 16 hores sortim a trobar-nos amb en Dahud, el nostre guia en la visita a Lifta per fer un tour per Jerusalem, el més complert de tots aquells que havíem fet mai cap dels que ja havíem visitat la ciutat. Després de visitar la casa que propietat d’Ariel Sharon –que només ha trepitjat un cop- anem cap a l’hospici austríac de Jerusalem. Al terrat, Dahud ens explica els problemes de la ciutat i al marxar, un israelià d’uns 16 anys i perfecte anglès l’interpel·la ofès pel que considera una explicació parcial.

Dahud ens havia dit que els israelians no volien la pau i el noi creu que això es fals, que molts sí la desitgen, comentari que el palestí respon amb un: “quin tipus de pau?”. Dahud argumenta que la normalització del conflicte, encara que s’acabi la violència, no pot considerar-se pau. Li pregunta al noi si pensa anar a l’exèrcit, i el noi respon amb orgull que sí, però que no pensa arrestar ni matar a ningú tot i que rebi ordres de fer-ho.

Ara una companya d’en Dahud intervé en la conversa molt emocionada: “Tots ells son estrangers i no tenen cap problema per estar a Jerusalem. Jo soc Palestina i és el primer cop que trepitjo aquesta ciutat i només tinc permís per estar-hi quatre dies, i tu parles de pau? Quina pau?”. Després d’aquesta sentència, abandonem l’hospici austríac no sense que abans en Dahud desitgi molta sort i felicitat a l’adolescent israelià.




Continuem el nostre tour pel barri de Silwan, una zona de la ciutat amb molts problemes amb els assentaments dels colons israelians. Tot i ser un barri molt pobre, la diferència de les cases palestines i israelianes es evident, molt més humils les palestines. Els colons viuen a cases amb reixes a les finestres, càmeres de seguretat als sostres i guardes de seguretat que patrullen els carrers. Mentre passegem, ens creuem amb un parell de colons armats. En Dahud creu que creixen envoltats d’una paranoia de por en la que tothom vol acabar amb ells.

El nostre guia continua ensenyant-nos cases i explicant la història que hi ha darrera d’elles, totes esfereïdores i sempre amb els palestins com a víctimes i els israelians com botxins. Però no només els palestins han patit les pràctiques mafioses del estat jueu. Un exemple: part del barri marroquí a Jerusalem es trobava al costat del mur de les lamentacions. Durant l’ocupació de Jerusalem Est, una nit l’exèrcit israelià va destruir la part que li feia nosa. Al dia següent, van negar haver estat ells i van dir que s’ho havien trobat enderrocat, i així continua fins a dia d’avui.

També visitem la “ciutat de David”, un complex arqueològic privat en mig d’un barri que, segons els jueus, va viure el mític rei, tot i que diversos arqueòlegs han manifestat en diverses ocasions que les runes no quadren amb l’època del rei David. El complex està gestionat per colons i ara volen ampliar-lo amb el “Jardí de David”, una gran zona verda a un barri ja amb molta densitat de població (Silwan). La colonització de vegades pren formes més amables però igual de brutals: mitjançant zones verdes, excavacions arqueològiques, edificis d’oficines o centres comercials de dubtosa necessita, el pla urbanístic d’Israel te con objectiu final convertir els barris palestins en petites illes de difícil comunicació.

Finalment i abans d’anar a dormir, Dahud ens porta a fer una volta per dalt de la muralla de Jerusalem, sense pagar, per mantenir el boicot a Israel. Avantatges de portar guies autòctons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada