No més complicitats amb Isrel

divendres, 14 d’agost de 2009

CRONIQUES PALESTINES 2


L’experiencia amb el poble beduí ens va apropar a una realitat en la que les tensions del conflicte arriben a la seva màxima expressió. En aquesta zona propera a Hebrón, una de les més castigades pel fanatisme dels colons més extremistes i per un exèrcit còmplice dels seus excessos, vam poder sentir estupefactes el contingut de la paraula ocupació al Mitjà Orient. Entre els àrids turons de la zona s’acumulaven les velles i castigades lones que refugíen a un poble que va ser expulsat de les seves cases i la dels seus ancestres, sent obligats a viure, com a tants altres refugiats, als territoris ocupats de Cisjordània. Els seus rostres castigats per la desidia no van deixar d’oferint-se un somriure amic i una hospitalitat sincera. Sota un sol de justícia treballàvem en pro de necessitats tan bàsiques com l’emmagatzematge d’aigua, estables per la ganadería o terra per al cultiu. Al dia següent vam despertar alarmats entre crits i carreres dels membres masculins de la comunitat, disposats a plantar cara a un coló acompanyat per soldats i gossos que es va presentar a les terrres de l’humil poblat amb inesperades intencions, pressumiblement robar o matar unes quantes obelles. Aquestes incursions formen part d’una estratègia orquestada pels pobladors dels assentaments que rodejen aquesta comunitat beduina amb l’objectiu de desestabilitzar les seves vides i forçar-los a abandonar les seves pròpies terres, que suposen el seu unic mode de subsistència. Provablement en aquest cas la presència internacional, va evitar que la violència pròpia d’aquests colons hebreus, fos consumada en aquesta ocasió.
Des d’allà ens vam dirigir a Hebrón, la més gran de les ciutat en tots els territoris ocupats, en la que les tensions es viuen en els seus carrers i places, en les seves mesquites i sinagogues, en els seus comerços i mercats. En definitiva, cada racó d’aquesta ciutat, es susceptible d’actes violents i d’abusos constants. La població àrab d’Hebrón, es de dues centes cincuanta mil persones, mentre que els assentaments hebreus son habitats per aproximadament un miler d’israelians, que condicionen la vida diària de la restra dels palestins, havent llastrat, la presèmcia militar i les restriccions al poble àrab, el dinamisme i la riquesa del que va ser una ciutat comercial i pròspera. Aquesta situació es plasma molt gràficament en uns carrers obligats a cobrir-se amb reixes. Els jueus que habiten els assentaments dispersos pels carrers centrals d’Hebrón, llencen pedres i tota mena d’objectes contundents als homes i dones, nens i nenes, àrabs tots ells i ciutadans de segona que compren i negocíen, en definitiva, que fan vida pels seus carrers.
Els centres de culte no viuen al marge d’aquesta situació. La nostra visita a la Mesquita, ens va fer descalçar-nos a tots i cobrir-se a les dones amb una mema de llarga túnica encaputxada. A l’interior de la imponent mesquita, els seus arcs, escrits a les parets, i encatifats els seus sòls, et parlen només entrar, de segles d’història, de deboció religiosa, en definitiva, de lloc sagrat. La nostra presència allà es va veure sorpresa per l’entrada d’un grup de militars hebreus sense descalçar ni cubrir-se, amb mirades de prepotència i legitimitat ivasora. A tots ens va semblar una humiliació més tot i que especialment simbòlica d’entre les tantes de que es objecte aquest sofert poble.
De tornada a una altra de les comunitats del sud d’Hebrón, la nostra feina allà consistía en marcar un camí transitable per a l’accés i futur desenvupament d’aquella comunitat. Tot i que aparemtent simple el treball en si, la situació allà era especialment complicada per la ubicació colindant de la comunitat amb un assentament hebreu altament violent. Mentre movíem pedres d’aquí cap allà, un coló amb fussell a l’esquena i acompanyat per militars, es va dirigir a uns quants de nosaltres amb actitut provocativa, fotografiant primers plàmos. Sense deixar la nostrab tasca, veiem com s’apropàven cada cop mes militars a la zona invaïnt un camí que ja començava a agafar forma. Els més grans del poblat ens van demanar que deixàrem la feina per la por a possibles repressàlies futures, i de fet, aixi ho vam fer. Cap de les nostres consciències va quedar tranquila, i vam decidir com a acte de protesta pacífica rodejar l’assentament jueu a passes ràpides i amb intermitaets càntics, fins que vam tenir que alleujerar el pas encara més, davant l’avís dels militars, de que n cinc minuts declararíen el lloc com a zona militar tancada i ens podríen detindre en qualsevol moment.
Cadascú de nosaltres, estem més convençuts cada día que passa, de que una situació com la que pateix el poble palestí es indecent, inmoral i inaceptable.


Pedro S. Perez; Raquel

CRONIQUES PALESTINES: del 1 al 3 d agost de 2009.

A plenna nit ja tancada, arribavem als Territoris Ocupats de Palestina des de la ciutat de Jerusalem. Ens esperava just a l entrada el primer control militar, un d aquells milers de "check points" que es difuminen com una maquina de control asfixiant per tota Cisjordania. Arribant a la poblacio d Anata, tot i que la nit ens privava de poder veure les dimensions de la destruccio, aquesta es palpava gracies a una especie de sise sentit que no haviem esperimentat fins a la nostra arrivada als Territoris Ocupats. Al arribar a la casa de Salim y Arabiya, vam fer la corrspondent i obligada separacio entre homes i dones a l hora d anar a dormir ( dones al interior de la casa, homes a la haima fora de parets i finestres). Amb la sortida del sol, les dones ja presentaven l esmorzar. Al despertar d aquell caluros mati ens bofetejava, la trista noticia de l assassinat de tres membres de la comunitat homosexual a Israel. MEL (fundador de l ICAHD) afirma: "son part d aquesta gran familia pacifista i d esquerras, pel que aixo suposa un dia tris per a tots nosaltres". A mes a mes, aquell mateix mati, tres familias palestines residents a Jerusalem, havien estat expulsades per a sempre mes de les seves cases.Assimilant les noticies cadascu al seu ritme vam sortir a passejar pel carrers d Anata, la poblacio palestina que ens acull en el sentit mes huma de la paraula. En el nostre transitar les mostres de sorpresa i afecte ens arribaven a raudals, des de convidar-nos a pendre te, fins a una invitacio per entrar en les seves propies cases y negocis. Com a culminacio, ens va rebre l alcalde i una agrupacio de dones, les quals ens mostrarem el seu agraiment per la feina que veniem a realitzar. Sortint del consistori sen s va presentar al nostre davant -el gran simbo d'apartheid i asedi- el mur de la vergona, que separa l'Estat d'Israel dels territoris de la Cisjordania Ocupada. A una banda dels set metres de formigo, es poden veure urbaitzacions de cases adosades amb jardi, de l altre, l abandonament, la falta de recursos i la desolacio entre muntanyes de runa.Per fi, en caure la tarda del Mitja Orient, ens esperava la tasca que ens va portar fins aqui. Davant una modesta atencio inicial dels veins, que va anar creixer per moments, vam comencar a treballar a ritme de formigonera. Comecava aixi el compte enrere per a que dues families palestines recuperessin les seves llars i il lusions destruides per les demolidores de l exerciti hebreu.Un grup d entre tots nosaltres vam tenir la oportunitat d assistir -en una Jerusalem que ja despedia el sol- a una concentracio en repulsa pels dessallotjaments de families arabs d aquella ciutat. La rabia i la impotencia, s expulsava a crits i pancartes a l aire que deixaven anar ,missatges de dignitat i justicia, com per exemple, "one, two three, four, ocupation no more, five, six, seven, eight Israel is a fascist estate". Davant de nosaltres, la frialtat d unes forces de l ordre militaritzades i d iniesperades reaccions.Consumit un altre dia, neixia el seguent en una carrera per la edificacio. A tant sol uns metres del nostre projecte de llar, grues feien avancar el gran mur de la separacio. Morint la tarda, amb una estrfuctura ja consolidada, ens va cridar l atencio, el valor o la inconsciencia de dos "marrecs" que llencaven pedres a les grues, i la policia armada que els protegia, responent aquesta, amb una incursio quotidianament invasora en territori palesti, a cop de granades de gas.

Pedro S. Perez; Victor Martin; Raquel