No més complicitats amb Isrel

dimarts, 8 de setembre de 2015

Dia 15:


Últim dia:

A LA GOLA DEL LLOP

Ens despertem a l'hostal encara amb el record del sopar al desert. Avui serà un dia ple d'emocions, ja que només començar, ens acomiadem d'un dels nostres estimats amics palestins, en Yasser. Entre mocs i llàgrimes carreguem l'equipatge, en el que serà el nostre últim trajecte a terres palestines.

Diem adéu a l'hostal i ens dirigim a Jerusalem per reunir-nos amb una activista israeliana de l'Alternative Informative Center (AIC). Defensar una posició a favor del respecte dels DDHH del poble palestí, no és un fet comú, ni tant sols dins l'activisme ni l'esquerra israeliana. Per aquesta raó, al llarg de les brigades, ens hem reunit amb contades ocasions, amb persones, col·lectius i/o entitats antisionistes.

Només començar la trobada amb la Connie, membre de l'AIC, ens explica breument el recorregut històric d'aquesta associació. Formada després de la primera intifada, és una organització no governamental, formada conjuntament per israelians i palestins majoritàriament del 1948. És de les poques organitzacions mixtes dins de l'àmbit comunicatiu de la regió.

La tasca de l'AIC és potenciar la sensibilització a nivell cultural, social i informatiu, a través de xerrades, activitats, tallers... tant a Cisjordània com a Israel de la flagrant situació a la qual està sotmesa el poble palestí. La ponent ens remarca que la seva lluita s'articula en tres pilars bàsics: acabar amb la ocupació il·legal de Cisjordània per part de l'estat d'Israel des del 1967 fins els nostres dies, el dret del retorn dels refugiats i la lluita conjunta per acabar amb l'apartheid que pateixen les persones palestines dins de l'estat d'Israel.

Desprès de la trobada, ens dirigim a Yaffa, la primera ciutat fora de Cisjordània que visitem. Allà ens espera una taula rodona amb tres membres de diferents col·lectius: Coalició de dones per la Pau, associació feminista i antimilitarista, una organització de defensors dels defensors dels drets humans, i Aswat, associació de Lesbianes, Trans, Bisexuals, Queers i Intersexuals de Palestina.

El debat va ser molt enriquidor ja que es va parlar de les conseqüències del règim israelià des de tres perspectives diferents. D'una banda, la coalició de dones per la Pau treballa des d'una perspectiva de gènere la militarització de la societat, principalment de l'estat d'Israel. D'altra banda, quines són les eines repressives que utilitza el règim Israelià davant l'activisme en defensa dels DDHH i quines són les eines legals, socials i polítiques per fer-hi front. I finalment l'enriquidora experiència de conèixer la tasca que realitza la LTBQI a favor dels drets d'aquest col·lectiu i en contra de la ocupació.

Després d'aquesta taula rodona, ens fiquem dins de la gola del llop per comprovar en la nostra pròpia pell (altra vegada) l'agressivitat d'aquest gran monstre que és l'estat d'Israel.

Àlex, Marc i Marta.

dimarts, 1 de setembre de 2015

DIA 14: Jerusalem i Sopar al desert

Son les 7:30 hores, estem a les portes del checkpoint d’entrada a Jerusalem, malgrat avui sigui festiu i la majoria de gent no treballa, ens podem fer una idea del que significa per a la població palestina haver de creuar a diari el mur per entrar a la ciutat. Quotidianament centenars de palestins han de fer cues d’hores per treballar per una tercera part del que cobra un israelià a la ciutat de Jerusalem. Les persones que aconsegueixen un permís especial tenen dret a entrar a la ciutat, però per aconseguir-ho necessiten el permís de la Cort Suprema d’Israel, que els proporciona o els denega de manera arbitrària i sense sentit. Molts ciutadans han estat desplaçats de la seva pròpia ciutat per aquesta raó.

El centre de la ciutat està dividit en quatre zones històriques, el barri jueu, l’armeni, el cristià i el musulmà. Tot i així, ens expliquen que s’ha intentat mostrar la ciutat en aquesta divisió però que, en realitat, la ciutat en els seus orígens es va alçar sota el paganisme, i les comunitats es van anar instal·lant al llarg dels anys, però sempre amb una visió multicultural, ja que podem veure tant esglésies, temples i mesquites en tots els barris, sigui quina sigui la religió majoritària.

L’ocupació és visible en tots racons, Jerusalem és el centre d’una estratègia política d’ocupació i apartheid, els barris limítrofes amb la ciutat vella s’han anat substituint per assentaments, aïllant el centre i fent-lo inaccessible per a la població autòctona palestina. En una segona fase, Israel està començant a adquirir propietats dins dels barris palestins, al cor de la ciutat vella, construint petites illes de cases i convertint-les en fortificacions amb valles i seguretat privada.

Passegem barri a barri, i intentem entendre què significa per cada una de les religions els diferents racons de culte de la ciutat, es respira fanatisme i fe, observem des de la distància i aprenem una mica més del context religiós que porta a que algunes d’aquestes comunitats justifiquin moltes de les seves accions.

La desigualtat a la ciutat és visible entre les comunitats, l’ocupació la genera, i la política d’apartheid i normalització la intenta visibilitzar i fomentar sense pràcticament adonar-nos. L’arquitectura, al barri jueu és clarament moderna, fruit de la renovació gairebé total després de l’ocupació, en contrast amb la resta de barris, que s’han descuidat a la degradació del temps. Els serveis de neteja no passen amb la mateixa freqüència per els barris no jueus, la militarització dels carrers ens donen una sensació de normalitat dins d’un règim d’ocupació, els joves palestins han de viure diàriament una marató per assistir a la Universitat, passant (o no) per diferents punts de control fins arribar a classe, creant intencionadament desigualtat intel·lectual entre la població, sembrant la llavor per a una societat classista, on el sionisme mantingui sempre la posició dominant.

Passem pel centre on es reuneix la comunitat africana de Jerusalem, un espai que han habilitat aquesta petita comunitat declarada com a musulmana, vinguda durant la primera intifada i molt activa políticament; i ens trobem a l’Ali, un presoner polític que ens explica la seva experiència en la lluita antisionista i que fa una comparativa molt interessant entre la Sudàfrica de l’apartheid i l’ocupació israeliana. Marxem de l’espai amb ganes d’aprofundir més en la història d’un lluitador amb un passat, present i futur ple de dignitat i coherència.

És hora d’abandonar la ciutat, agafem el bus de tornada al checkpoint, que està ple de treballadors palestins —evidentment no n'hi ha cap d'israelià—, també amb això és fa visible la diferència entre uns i altres; no hi ha cap cartell que els impedeixi entrar al bus, com als EUA dels Black Panters, o a la Sudàfrica de Mandela, aquí no fa falta, però no hi ha gaire més diferència que això.

Tarda d’assemblea i valoracions, ens preparem per anar a les afores de Betlem, direcció al desert. Ens han preparat una vetllada preciosa per a la última nit sota la lluna plena, música en directe palestina, un bon sopar i una estona de ballaruca. La nit s’allarga, entre rialles i complicitats, tenim la sensació de que passarà molt de temps fins que tornem a reviure una experiència així...

Tornem a Beit Sahour, serà la nostra darrera nit, ens anem a dormir entre abraçades palestines, alguns de nosaltres no ens tornarem a veure. Demà serà un dia llarg, la nit també ho ha estat. I ens despedim amb un... Bona nit Palestina!

Jona, Lídia i Laia