Dia 14: Darrers dies a Palestina

Avui hem començat el dia reunint-nos amb diversos càrrecs de la Municipalitat de Beit Sahour. Beit Sahour és un poble al costat de Betlehem de 15.000 habitants. Ens han explicat les dificultats que tenen per governar sota l’ocupació israeliana. En primer lloc, la ciutat no pot expandir-se territorialment ja que de sud a oest fa frontera amb Betlehem i al nord i a l’est està rodejada per un assentament israelià i per l’àrea C. Això preocupa especialment, ja que no saben si de les generacions podran continuar establint-se a Beit Sahour perquè l’única solució que els hi queda és créixer verticalment. A més de no poder planificar urbanísticament, tampoc tenen el control sobre l’aigua i l’electricitat. Israel controla el proveïment d’aigua i a voltes els seus talls han provocat que les veïnes de Beit Sahour es quedessin fins a 40 dies sense aigua, havent-la de comprar 10 vegades més cara que els colons israelians. A més, tot i que el 95% de les cases tenen sistema de canonades, l’estat d’Israel no deixa construir una planta de tractament d’aigües. D’altra banda, com a Ajuntament no poden recaptar més que petites taxes dels serveis que ofereixen, que degut a l’ocupació són molt dèbils, de manera que els seus ingressos depenen de les donacions exteriors i internacionals.  Conèixer l’Ajuntament de Beit Sahour ens ha permès veure com fins i tot les autoritats palestines reconegudes als Acords d’Oslo tenen un poder molt reduït i degut a l’ocupació tenen molt poca capacitat de decisió política.

 Després d’aquesta visita, ens hem dirigit al Health Work Comitees on ens ha rebut la Juani, una madrilenya que porta més de 30 anys vivint a Palestina. Aquests comitès s’han creat a través de l’ajuda internacional i tenen l’objectiu d’arribar allà on l’estat no permetia que arribessin els serveis mèdics. En un principi, treballaven conjuntament amb la Franja de Gaza i Cisjordània, però la divisió de l’any 2000 va fer molt difícil el treball conjunt i han dividit l’organització en dues parts, una per a cada territori. A més, la fragmentació del territori de Cisjordània a través de crear carreteres exclusives per a colons, assentaments il·legals, checkpoints, etc. dificulta molt la implementació d’un mapa sanitari i suposa un perill molt important per la salut de la població: per exemple, 40 dones han mort en els últims anys degut a que van haver de donar a llum en el checkpoint perquè els soldats de la IDF no els hi van permetre l’accés. El projecte que gestionen consta de 4 programes sanitaris: en primer lloc el programa de salut de dones que està en marxa des de 1997, aquesta ONG va ser una de les primeres en defensar una especialitat mèdica específica per a les dones; es fan visiten mèdiques, campanyes informatives, planificació familiar, actuacions contra la violència de gènere, entre altres. Dins d’aquest programa es té la intenció de fer-lo arribar a les dones que resideixen a la zona C que pateixen unes condicions de molta vulnerabilitat. El segon programa és sobre salut de la petita infància de 0 a 5 anys i inclou el programa de vacunacions. El tercer programa es tracta d’actuacions a les escoles palestines de Jerusalem; aquestes escoles han quedat apartades del sistema educatiu ja que no van voler integrar-se dins del Ministeri d’Educació israelià, per la qual cosa Israel els hi ha tancat la clínica que tenien a Jerusalem. Per últim, hi ha un programa de malalties cròniques i tres clíniques mòbils per poder arribar a les zones rurals i a la zona C.

Després de dinar, hem anat a visitar el camp de refugiades de Dheisheh, on hem conegut a Layac, una organització juvenil que treballa des de la base, que es va establir el 20 de juliol del 2010 com una iniciativa d’un grup d’activistes socials i professionals interessants en establir un model progressista de desenvolupament social, amb la mínima dependència del finançament extern. Només treballen amb entitats palestines concretes, perquè l’ajuda que prové d’ONG és paternalista i els imposa condicions per rebre finançament: quines necessitats han de cobrir o què han de fer. L’objectiu d’aquesta entitat és assolir el desenvolupament social i comunitari mitjançant l’empoderament de les joves palestines, i en particular de les refugiades.  Una de les iniciatives que han tirat endavant, és el programa d’educació alternativa que es basa en la resistència col·lectiva, ja que considera que l’educació convencional està al servei dels interessos de les poderoses i de l’opressió. La idea darrera l’educació alternativa és que s’han de reforçar les xarxes col·lectives i la concepció de col·lectivitat, crear una nova manera de comunicar-se, i ser capaces de fer anàlisi col·lectiu i crear conceptes conjunts que superin el vocabulari de l’opressió. Dins la seva organització, ningú pot prendre decisions per si mateixa, cal que passin pel col·lectiu, però aquest col·lectiu ha de ser capaç de proporcionar un espai en el que els individus puguin expressar-se i saber argumentar.

A Dheisheh hi viuen 15.000 persones en menys d’un quilòmetre quadrat que provenen de 47 pobles propers a Jerusalem. Al 1951 la població era de 4.000 persones. És un dels camps més gran de Cisjordània. Des de 1987 a 1993 es va declarar àrea militar, la UNRWA s’encarrega de proveir els serveis i la gent del camp ho fa de la vida organitzativa i els partits polítics. Poc a poc, s’han anat reduint els recursos de la UNRWA, de manera que ara tenen por que els ingressos depenguin només de l’Autoritat Nacional Palestina.

En aquest camp hi han viscut diversos lluitadors assassinats per l’Estat d’Israel que són recordats als murs dels carrers del camp. En un principi, els artistes realitzaven els seus murals en blanc i negre però no van voler seguir retratant només la foscor i la tristesa, per la qual cosa actualment hi ha molts murals en colors brillants. La repressió al camp ha estat molt intensa per part de l’Estat d’Israel, per exemple, el 20 de juliol de 2014 més de 1.500 soldats i van llençar gas lacrimogen per tot el camp. Una xifra tan alta de soldats no havia entrat ni durant la segona Intifada.