Quan m’he llevat, una sensació de tranquil·litat m’ha envaït, després de dos dies amb el grup, em sento més a dins que mai. Hem començat el dia fent una mica de ioga i penso que ha estat una imatge molt bonica. Conviure dos dies amb part de la comunitat de Fasayil ha estat intens. Després d’esmorzar ens hem acomiadat fortament de’n Rasched, la Jmillah i la Fadia. Em costa pensar que nosaltres marxem i ells es queden. Hem agafat el mini autocar cap a Jericó, la ciutat més antiga del món.
Jericó prové del nom àrab que significa “bona olor”, nom atribuït pels abundants jardins que envoltaven la ciutat i desprenien molta olor. Mentre l’autocar avança m’imagino quina olor devia fer, ara ja és impossible saber-ho. A causa de l’ocupació, milers de desplaçades van instal·lar-se a Jericó fet pel qual va créixer exponencialment i els jardins van desaparèixer. No deixa de sorprendre’m el color de la Vall del Jordà, inalterable només pel verd dels camps i cases dels colons israelians. Des de dalt d’una muntanya i quasi bé totes en silenci ens hem vist absorbides per la aridesa de la zona. Sóc incapaç d’intentar imaginar com deuria ser la ciutat abans del 48, plena de jardins, de basses, rius i camps de conreu. Sembla absurd però en aquests moments penso que Israel és totalment marcià i que ha nascut lluny de la terra, lluny de tota natura i que per això és incapaç de preservar-la. Es veuen un parell de plantacions de dàtils i plàtans. Avui és un dia de contrastos.
En Baha ens ha explicat qüestions bíbliques, l’arbre mil·lenari i la muntanya de les lamentacions i després hem anat a dinar.
Hem dinat en un bufet lliure regentat per una empresa palestina, en el qual per dinar allà obteníem un val per entrar al Mar Mort. L’Estat d’Israel es lucra a través del Mar Mort, com amb tots els recursos naturals que té Palestina. El mar mort es nodria de les aigües del riu Jordà, del desgel de la neu primaveral de la vall. Avui en dia, degut als assentaments de colons, que de cada 100 litres d’aigua, 66 són usats pels colons de la vall del Jordà (10.000 persones).
A causa d’aquesta explotació el Mar Mort descendeix un metre anualment, i just al costat d’aquest paisatge desolador un oasi de luxe, una bombolla que amaga la realitat de la resta del territori. Música a tot volum, verd, aigua, i una piscina d’aigua dolça, un bé escàs a la resta de la vall. En entrar-hi m’he sentit com si travesses una porta i anés a parar a una altra dimensió. No estava a Palestina, era com si estigués a la piscina del meu poble. L’experiència ha estat interessant, però encara no sé si em sento a gust d’haver-hi anat. És com haver gaudit d’una aigua i uns recursos expoliats a la gent que hem conegut durant aquests dos dies, i que ara no hi poden tenir accés. Com si en una petita part els haguessim traït. Encara no sé que sento, estic saturada de idees, pensaments i emocions. Avui és un dia de contrastos.
Una vegada a l’autocar, direcció Betlehem, ens hem aturat al mig de la carretera, allà al mig, just a cinc metres de la carretera a una comunitat de Beduins. Té un assentament de colons a 50 metres a l’est i a 600 metres a l’oest un altre assentament i envoltat d’una zona tancada militarment. Aquesta comunitat de 25 famílies, és una de les més grans de la zona i on totes pertanyen a una mateixa família o tribu. No tenen accés a aigua o llum i els impedeixen fer qualsevol construcció que sigui amb maons i ciment. Han de fer construccions amb adobe o barracons de xapa i llistons de fusta, arreplegant el què poden per poder viure.
En aquesta comunitat, gràcies a l’ajuda internacional han pogut construir una escola que té ordre de demolició, però que intenten aturar. Això els permet escolaritzar a 170 nens de les diferents comunitats evitant que hagin de caminar 12 o 22 km per anar a escola.
Des de que van arribar expulsats de prop de Jerusalem (on ara hi ha un dels assentaments més grans) han hagut d’anar abandonant els grans ramats, ja que el fet de que estiguin limitats pels assentaments els impedeix l’accés a les terres de pastura.
A l’assentament més proper hi viuen grans personalitats (ministres, l’enginyer que va dissenyar el mur, ambaixadors, etc) de l’Estat d’israel fet que denota la gran importància político-estratègica de la zona. Tot i això estem molt sorpreses amb la seva capacitat de resistència, ens sobreimpressiona.
Ll’objectiu d’Israel és obtenir el control d’aquesta zona de manera que des de Jerusalem fins a la frontera amb Jordània estigui sota el seu control i desconnectar, dividir i separar Cisjordània en Nord i Sud. Qualsevol manera és vàlida, sembla. Sóc incapaç de saber què senten, si es plantegen sentir alguna cosa, quan col·loquen mines enganxades a joguines per a que quan els nens de la comunitat les agafin, explotin. Sóc incapaç de gestionar l’idea que una persona humana col·loqui plastelina amb fòsfor a la zona on pasturen per a que els nens la agafin i es cremin fins a tal punt d’arribar a l’amputació. No sé que senten quan es banyen al Mar Mort mentre algú d’aquesta comunitat mor a causa de que l’ambulància no té accés a la comunitat. Mort, causen mort. Ha mort el paisatge, ha mort la vegetació, ha mort la vida.
Però continuen amb un somriure, les palestines i els palestins continuen amb el somriure més digne que existeix.
Definitivament és un dia de contrastos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada