Cada dia ens llevem més d’hora!

Avui a les 6.30 ja ens sonava el despertador. Després d’esmorzar hem anat en bus durant 20 minuts, de seguida ja hem hagut de baixar per creuar un checkpoint. Aquest era enorme, de fet estava senyalat com una terminal, com si fós un aeroport. 

Hem creuat quatre detectors de metall. Altra vegada també hem viscut les diferències entre com se’ns tracta a nosaltres i com es tracta als palestins: a nosaltres ni se’ns mirava el passaport pràcticament i a ells se’ls hi escaneja la ditada dactil·lar i han d’ensenyar el seu permís. Això suposa un control exacte de cada palestí i que els israelians puguin saber en quin costat de la frontera es troba cada palestí i a quina hora ha creuat.

Després d’agafar un altre autobús hem arribat a Jerusalem. El centre de la ciutat es troba dividit en quatre barris: l’armeni, el cristià, el musulmà i el jueu.  Aquests dies estem dormint en un hostal al barri musulmà. Al matí hem fet un tour acompanyades per en Meir Margalit, un dels tres consellers (en total n’hi ha 31) dels partits d’esquerra que es troben a l’Ajuntament de Jerusalem. Cal remarcar que dels 31 consellers és l’únic que públicament ha declarat que  no és sionista. 

Després de visitar l’Ajuntament hem fet un tour per Jerusalem Est (palestí) i Oest (jueu). Els israelians no respecten aquestes fronteres, i tal i com ja hem vist a altres indrets utilitzen els colons i els murs (en total en tot el país hi ha més de 450 km de llarg, es planeja construir-ne 300 més) com a mecanismes per a prendre’ls-hi més terres als palestins i a expulsar-los d’aquestes. 

El desig dels israelians és rodejar tota la ciutat vella a través d’assentaments de colons cosa que malauradament mica en mica estan aconseguint. En molts casos destrueixen cases palestines per a poder construir-los. D’altres vegades directament els hi entren a les cases i els fan fora, i sempre, amb el suport de la policia. 

El moment més delicat que hem viscut avui ha sigut quan hem visitat a una família que des de fa tres anys tenen mitja casa ocupada per colons que els insulten a diari i els dificulten la vida. No només ells (12 persones) han de viure en una meitat de la casa sinó que els seus fills van ser detinguts i han hagut de pagar grans fiances (més de 30.000 € en total) per a poder seguir vivint on viuen. Com que tota la policia és israeliana, a Jerusalem, els palestins no tenen on anar davant d’aquestes injustícies, i a sobre, normalment aquesta, empitjora i desiguala encara més les situacions. Tot i així, és admirable veure amb la força que es mantenen les famílies en aquests estats i el coratge que mostren davant les dures situacions.

Hem pogut visitar llocs sagrats per a les tres religions monoteistes: el Turó de les Oliveres, el Turó de Sion, etc. També hem pogut visitar un Centre Comunitari que abans tenia una pista de bàsquet, la qual els colons van dividir en dos. És tan clar que l’objectiu dels colons és prendre’ls la terra als palestins que de vegades aquests compren residències les quals ni habiten, però llavors ja són de la seva propietat.

La última imatge del matí ha sigut veure el mur construït que separa la Universitat d'Al Quds (palestina) en dos. Els israelians han posat el mur per tal de deixar fora de la ciutat i fora de la responsabilitat de l’Ajuntament (Jerusalem només té un Ajuntament, israelià, el qual només dedica un 11% del pressupost als barris palestins) ja que tenen por de que els palestins es reprodueixin més que els israelians i així acabi incrementant el nombre de  palestins a la ciutat.

Hem dinat al pati de l’Ajuntament i hem passejat pel mercat antic jueu del centre de la ciutat. Cal remarcar dues coses: l’ocupació no és visible des d’aquí (si no es vol veure), això fa que la majoria dels turistes que venen a visitar terra Santa no s’adonin de les terribles injustícies que es donen a diari. De fet, la zona oest de Jerusalem, sembla una ciutat neta i moderna, com la majoria de les ciutats europees. Tal i com ja hem dit abans l’Ajuntament destina molts més diners a aquesta part de la ciutat, fent que aquesta estigui més neta, i llavors poder utilitzar l’excusa que els palestins són bruts: una altra de les moltes cares de l’apartheid. Resulta perillós sentir-se com si s’estigués en una regió Occidental en una zona on es duu a terme una realitat tan conflictiva.

La xerrada que hem tingut a la tarda ha sigut a la seu de l’AIC (Alternative Information Center) de Jerusalem. Sergio, un israelià que va anar a presó per no voler acabar la mili, ens ha parlat sobre la societat israeliana i ens ha pogut resoldre molts dubtes. Ha remarcat moltes vegades que ens trobem davant d’una divisió per zona geogràfica (els rics es troben a Tel Aviv, mentre que la resta del país és força pobre) i ètnica: no només entre els jueus i els no jueus sinó també dins dels mateixos jueus: en primer lloc i posició social més privilegiada trobem als Ashkenazim (jueus europeus), en segon lloc als  jueus orientals i en tercer lloc als no jueus.

L’estat d’Israel segueix una lògica colonialista i expansiva. Ens ha parlat també de l’educació i la diferent manera que s’explica la història a les escoles jueves, remarcant el victimisme i inclinant als infants a que després vulguin fer la mili. Ens ha sorprès aprendre que gran part de la població israeliana té problemes per arribar a finals de mes; aspecte que contribueix a un sentiment conformista hegemònic on l’ocupació passa a ser una preocupació de segon pla (o nul·la). 

Fan por dades com la que ens ha dit: el pressupost d’USA del 2014 preveu donar el 52% de l’ajuda militar que vol donar a tot el món a Israel. 

La gota que ha fet vessar el vas ha set quan ens ha explicat la nostra guia Leah que sobre un cementiri musulmà que ningú cuida actualment, els israelians planegen construir ni més ni menys que el Museu de la Tolerància. Ens agradaria que fós el guió d’una pel·lícula, però és la crua realitat.