Català:
Hi ha dies que vull sortir al carrer a jugar amb les meves amigues. No entenc per què mai em deixen. Hamza pot fer el que vulgui però jo sempre he d'anar acompanyada d'ell. Penso que no és just. La mare diu que he de fer cas al pare però ara que no hi és, Hamza és l'home de la casa.
L'avi em va explicar que fa uns anys el poble era fèrtil i tot era verd. Em sembla una cosa impossible perquè ara tot és terra i gairebé no tenim aigua. A vegades tenim subministrament només un cop per setmana, en el millor dels casos. L'estat israelià va robar els nostres recursos i ara hem de pagar per ells. Tampoc entenc això.
A vegades hem d'anar a comprar fora del poble perquè aquí, on vivim, no tenim tot el que volem. M'enfado amb la mare. Normalment no triguem més de 15 minuts a arribar al poble gran, però ella diu que és millor sortir amb temps perquè podrien aturar-nos en un checkpoint. Per què els militars ens fan perdre tant de temps i ens tracten així? No ho entenc. Potser sigui perquè només sóc una nena.
Fa tres dies va arribar al poble un autobús ple de gent desconeguda. Em sembla molt estranya la seva vestimenta i la seva forma d'expressar-se. No els entenia perquè no parlaven el meu idioma i intentaven comunicar-se amb mi. Aquest fet em va intimidar una mica, encara que em va semblar curiós saber que feien aquí.
Aquesta història es repeteix, cada dia, a qualsevol casa de la Vall del Jordà. Durant aquests dies hem hagut d'aprendre i entendre la seva cultura i les seves difícils circumstàncies. El xoc cultural i el clima extrem són els principals inconvenients que trobem els brigadistes durant la nostra estada. Hem hagut d'abstreure'ns i deixar de banda el nostre etnocentrisme per evitar que la convivència fos un escull insalvable.
El dia acaba amb la visita del grup al Mar Mort. Es va presentar el debat sobre la possibilitat de no pagar l'entrada per evitar ingressar diners a les arques de l'estat Israelià. Finalment, i davant la impossibilitat de coordinar les diferents postures, va entrar tot el grup. El Mar Mort és un llac salat situat en una profunda depressió a 416,5 m sota el nivell del mar, entre Israel, Cisjordània (territori en disputa amb l'Autoritat Nacional Palestina) i Jordània. Rep aigua del riu Jordà, d'altres fonts menors i de l'escassa precipitació que es produeix sobre el llac, i el nivell de les seves aigües és el resultat del balanç entre aquestes aportacions i l'evaporació.
Arribem a Beit Sahour després d'un curt viatge de 40 minuts. Han estat uns dies molt durs i això ens fa plantejar diverses preguntes; Estaríem preparats per viure en un lloc sense futur, condicions extremes i incertesa diària? Com pot resistir els habitants d'aquesta àrea un setge tan notori i injust per part de l'exèrcit israelià? Podríeu fer-ho vosaltres?
Hay días que quiero salir a la calle a jugar con mis amigas. No entiendo porque nunca me dejan. Hamza puede hacer lo que quiera pero yo siempre tengo que ir acompañada de él. Pienso que no es justo. Mamá dice que tengo que hacer caso a papá pero ahora que no está ,Hamza es el hombre de la casa.
El día termina con la visita del grupo al Mar Muerto. Se presentó el debate sobre la posibilidad de no pagar la entrada para evitar ingresar dinero en las arcas del estado Israelí. Finalmente, y ante la imposibilidad de coordinar las diferentes posturas, entró todo el grupo. El Mar Muerto es un lago salado situado en una profunda depresión a 416,5 m bajo el nivel del mar, entre Israel, Cisjordania(territorio en disputa con la Autoridad Nacional Palestina) y Jordania. Recibe agua del río Jordán, de otras fuentes menores y de la escasa precipitación que se produce sobre el lago, y el nivel de sus aguas es el resultado del balance entre estos aportes y la evaporación.
"Em dic Aixa. Tinc 8
anys i un germà de 9, Hamza. Visc en un petit
poble al cor de la Vall del Jordà anomenat Al Fayasil. Cada
matí em llevo per anar a l'escola i els meus dies transcorren com a qualsevol
nena. La mare treballa en un assentament de colons en una explotació agrícola.
Una nit, mentre dormia, vaig escoltar cops molt forts i lladrucs de gossos.
Estava molt espantada. Després d’uns minuts de tensa espera, van entrar a la
meva habitació tres militars. La mare cridava molt. No entenia el que passava i
no sentia ni veia al meu pare. Les llàgrimes van sorgir davant la impotència i
la incertesa de saber què passava. Quan tot es va calmar, vaig abraçar la mare
i vàrem dormir fins l'endemà al matí. No he tornat a veure al pare des de
llavors.
Hi ha dies que vull sortir al carrer a jugar amb les meves amigues. No entenc per què mai em deixen. Hamza pot fer el que vulgui però jo sempre he d'anar acompanyada d'ell. Penso que no és just. La mare diu que he de fer cas al pare però ara que no hi és, Hamza és l'home de la casa.
L'avi em va explicar que fa uns anys el poble era fèrtil i tot era verd. Em sembla una cosa impossible perquè ara tot és terra i gairebé no tenim aigua. A vegades tenim subministrament només un cop per setmana, en el millor dels casos. L'estat israelià va robar els nostres recursos i ara hem de pagar per ells. Tampoc entenc això.
A vegades hem d'anar a comprar fora del poble perquè aquí, on vivim, no tenim tot el que volem. M'enfado amb la mare. Normalment no triguem més de 15 minuts a arribar al poble gran, però ella diu que és millor sortir amb temps perquè podrien aturar-nos en un checkpoint. Per què els militars ens fan perdre tant de temps i ens tracten així? No ho entenc. Potser sigui perquè només sóc una nena.
Fa tres dies va arribar al poble un autobús ple de gent desconeguda. Em sembla molt estranya la seva vestimenta i la seva forma d'expressar-se. No els entenia perquè no parlaven el meu idioma i intentaven comunicar-se amb mi. Aquest fet em va intimidar una mica, encara que em va semblar curiós saber que feien aquí.
Rasheed, que col·labora amb el poble en la seva
reconstrucció, ens va explicar que venien per ajudar en diferents projectes.
Potser tinguem una nova escola, una clínica o un nou camp de futbol. Seria
genial un camp de futbol.”
Aquesta història es repeteix, cada dia, a qualsevol casa de la Vall del Jordà. Durant aquests dies hem hagut d'aprendre i entendre la seva cultura i les seves difícils circumstàncies. El xoc cultural i el clima extrem són els principals inconvenients que trobem els brigadistes durant la nostra estada. Hem hagut d'abstreure'ns i deixar de banda el nostre etnocentrisme per evitar que la convivència fos un escull insalvable.
Ens
acomiadem d'Al Fayasil amb un sabor agredolç. D'una banda la
nostra sensació de poder haver estat més productius, les condicions
desagradables i l'alleujament de tornar a "casa" i poder gaudir d'una
dutxa i de les comoditats que havíem perdut durant aquests dies. Mentre pensem
d'aquesta manera, les persones que hem conegut continuen la seva lluita diària
amb la dura realitat.
El dia acaba amb la visita del grup al Mar Mort. Es va presentar el debat sobre la possibilitat de no pagar l'entrada per evitar ingressar diners a les arques de l'estat Israelià. Finalment, i davant la impossibilitat de coordinar les diferents postures, va entrar tot el grup. El Mar Mort és un llac salat situat en una profunda depressió a 416,5 m sota el nivell del mar, entre Israel, Cisjordània (territori en disputa amb l'Autoritat Nacional Palestina) i Jordània. Rep aigua del riu Jordà, d'altres fonts menors i de l'escassa precipitació que es produeix sobre el llac, i el nivell de les seves aigües és el resultat del balanç entre aquestes aportacions i l'evaporació.
Arribem a Beit Sahour després d'un curt viatge de 40 minuts. Han estat uns dies molt durs i això ens fa plantejar diverses preguntes; Estaríem preparats per viure en un lloc sense futur, condicions extremes i incertesa diària? Com pot resistir els habitants d'aquesta àrea un setge tan notori i injust per part de l'exèrcit israelià? Podríeu fer-ho vosaltres?
Pascual&Villegas
Castellano:
“Me llamo
Aixa. Tengo 8 años y un hermano de 9, Hamza. Vivo en una pequeña
aldea en el corazón del Valle del Jordán llamada Al Fayasil. Cada
mañana me levanto para ir al colegio y mis días transcurren como
cualquier niña. Mamá trabaja en un asentamiento de colonos en una
explotación agrícola. Una noche , mientras dormía, escuche golpes
muy fuertes y ladridos de perros. Estaba muy asustada. Después de
varios minutos de tensa espera, entraron en mi habitación tres
militares. Mamá gritaba mucho. No entendía lo que pasaba y no oía
ni veía a papá. Las lagrimas surgieron ante la impotencia y la
incertidumbre de saber lo que pasaba. Cuando todo se calmó, abrace a
mamá y dormí hasta la mañana siguiente. No he vuelto a ver a papá
desde entonces.
Hay días que quiero salir a la calle a jugar con mis amigas. No entiendo porque nunca me dejan. Hamza puede hacer lo que quiera pero yo siempre tengo que ir acompañada de él. Pienso que no es justo. Mamá dice que tengo que hacer caso a papá pero ahora que no está ,Hamza es el hombre de la casa.
El abuelo me
contó que hace unos años el pueblo era fértil y todo era verde. Me
parece algo imposible porque ahora todo es tierra y casi no tenemos
agua. A veces tenemos suministro solamente una vez por semana, en el
mejor de los casos. El estado israelí robó nuestros recursos y
ahora tenemos que pagar por ellos. Tampoco entiendo esto.
A veces tenemos
que ir a comprar fuera del pueblo porque aquí, donde vivimos, no
tenemos todo lo que queremos. Me enfado con mamá. Normalmente no
tardamos más de 15 minutos en llegar al pueblo grande, pero ella
dice que es mejor salir con tiempo de sobra porque podrían pararnos
en un checkpoint. ¿ Por qué los militares nos hacen perder tanto
tiempo y nos tratan así? No lo entiendo. Quizás sea porque sólo
soy un niña.
Hace tres días
llegó al pueblo un autobús repleto de gente desconocida. Me extraño
mucho su vestimenta y su forma de expresarse. No les entendía
porque no hablaban mi idioma e intentaban comunicarse conmigo. Este
hecho me intimidó un poco, aunque me pareció curioso saber que
hacían aquí.
Rasheed, que
colabora con el pueblo en su reconstrucción, nos explicó que venían
para ayudar en diferentes proyectos. Quizás tengamos una nueva
escuela, una clínica o un nuevo campo de fútbol. Seria genial un
campo de fútbol.
Esta historia se
repite, cada día, en cualquier casa del Valle del Jordán. Durante
estos días hemos tenido que aprender y entender su cultura y sus
difíciles circunstancias. El choque cultural y
el clima extremo son los principales inconvenientes que encontramos
los brigadistas durante nuestra estancia. Hemos tenido que
abstraernos y dejar de lado nuestro etnocentrismo para evitar que la
convivencia fuese un escollo insalvable.
Nos despedimos
de Al Fayasil con un sabor agridulce. Por un lado nuestra sensación
de poder haber sido más productivos, las condiciones desagradables y
el alivio de volver a “casa” y poder disfrutar de una ducha y de
las comodidades que habíamos perdido durante estos días. Mientras
pensamos de esta manera, las personas que hemos conocido continúan
su lucha diaria con la dura realidad.
El día termina con la visita del grupo al Mar Muerto. Se presentó el debate sobre la posibilidad de no pagar la entrada para evitar ingresar dinero en las arcas del estado Israelí. Finalmente, y ante la imposibilidad de coordinar las diferentes posturas, entró todo el grupo. El Mar Muerto es un lago salado situado en una profunda depresión a 416,5 m bajo el nivel del mar, entre Israel, Cisjordania(territorio en disputa con la Autoridad Nacional Palestina) y Jordania. Recibe agua del río Jordán, de otras fuentes menores y de la escasa precipitación que se produce sobre el lago, y el nivel de sus aguas es el resultado del balance entre estos aportes y la evaporación.
Llegamos a Beit
Sahour después de un corto viaje de 40 minutos. Han sido unos días
muy duros y ello nos hace plantearnos varias preguntas ; ¿
Estaríamos preparados para vivir en un lugar sin futuro, condiciones
extremas e incertidumbre diaria? ¿ Cómo puede resistir los
habitantes de este área un asedio tan notorio e injusto por parte
del ejercito israelí? ¿ Podríais hacerlo vosotros?
Pascual&Villegas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada