Dia 4. Segregació i racisme: com crear l’Estat d’Israel

Badil: segregació, desplaçaments forçats i discriminació  

És el quart dia de viatge i la nostra agenda ens indica que serà un dia dur, amb 6 reunions per endavant i amb emocions a flor de pell. La primera visita del dia ha estat amb BADIL, el centre de recursos pels drets dels refugiats palestins. Hi ha aproximadament un milió i mig de refugiats repartits majoritàriament entre Jordània, el Líban, Síria, Gaza, Cisjordània i Jerusalem, a més d’altres països del món. De tots els palestins, el 70% són refugiats, i BADIL dóna resposta a totes aquestes persones, no només les refugiades al territori palestí. 

Per poder crear l’estat d’Israel es van utilizar diferents estratègies legals i forçoses per expulsar els palestins i palestines de les seves cases i que aquestes passéssin fàcilment a mans de la població israeliana. Un exemple és la llei dels Presents- Ausents que permetia que, si una familia surt de casa seva temporalment, la seva casa pugui pasar a mans de l’estat israelià. Aquesta llei segueix vigent actualment a Jerusalem, sobretot a la part est; això fa que els habitants de la ciutat no vulguin sortir per por a ser ocupats LEGÍTIMAMENT. Sempre segons la legitimitat i legalitat israelianes, contràries a les internacionals i palestines. Una altra estratègia per perpetuar l’ocupació és l’establiment de diferents oficines en llocs concrets del món, aprofitant-se de situacions polítiques específiques per tal de captar potencials habitants de l’Estat d’Israel.

No menys importants són les múltiples categoritzacions que crea l’Estat d’Israel per distingir els seus habitants, començant per la diferenciació entre qui accedir a la “nacionalitat” i qui a la “ciutadania”. Tots els jueus de qualsevol part del món són nacionals, mentre que els palestins que viuen en aquest estat són considerats només ciutadans. Això es tradueix en la desigualtat de drets entre uns i altres. I és que Israel utilitza tota mena de mecanismes de segregació i racisme. Un altre exemple és l’existència d’una mena de pirámide de drets que classifica la població. Per sobre de tot hi ha els nacionals jueus, amb garanties estatals totals; en segon lloc hi ha els palestins amb ciutadania israeliana, seguits dels residents de Jerusalem, els palestins de Cisjordània, després els de Gaza i finalment els refugiats exiliats, que són el grup més discriminat.

Quina idea et ve al cap quan penses en un camp de refugiats? Campus in Camps: una nova experiència comunitària a Palestina

Ens hem reunit amb l’Isaac, que ens ha explicat un projecte comunitari que es desenvolupa des de fa 2 anys al camp de refugiats de Deheisheh, a Betlem. L’Isaac té 26 anys i és un dels milers de refugiats que viuen al camp. “Ser refugiat em defineix com a persona, no és només el lloc on visc, sinó que és part de mi”, ens diu. La idea preconcebuda d’un camp de refugiats no té massa a veure amb la realitat. Normalment es veu al refugiat com una víctima passiva dels fets, incapaç de respondre davant d’una situació o de generar estratègies, com si visqués en una situació d’emergència. Però l’Isaac ens contradiu aquesta idea, i diu que el fet de ser refugiat s’ha convertit en una eina política per la lluita de la causa palestina. Campus in Camps surt de la necessitat de crear un espai on els joves es poguessin reunir i debatre sobre  la situació de Palestina i del camp. Discutint, es van adonar que havien estat enganyats, que els seus coneixements no eren aplicables a les seves vides i que s’havien convertit en objectes en comptes de ser subjectes actius. Que el coneixement era una altra forma de colonització. Així és com el “desaprendre” es converteix en la base principal i la seva eina fonamental. Això no significa deixar de banda el coneixement que tenien sinó reformular la manera de crear-lo. La idea és que tots els subjectes siguin creadors actius del coneixement, i que tots i totes en formin part, des dels infants fins a la gent gran. A més, conceben el coneixement com entendre l’ambient i aprendre a treballar amb ell.

L’Isaac diu que els refugiats han aconseguit construir la seva pròpia cultura i que per això un dels objectius de Campus in Camps és generar noves idees dels camps de refugiats i aturar l’estereotip que ells mateixos tenien. Ens parla d’una de les idees d’aquest projecte: la seva propia construcció del terme “comú”. La idea és que els camps funcionin fora dels conceptes de públic i privat, que “la terra és de tots, tots la cuiden i tots la treballen”.

AIDA: el dia a dia de l’ocupació

Des del 1967 el nombre de refugiats palestins ha augmentat, van ser 400.000 els palestins que es van veure forçats a abandonar les seves terres i molts d’ells es van acabar desplaçant a camps de refugiats a Cisjordània. 

Avui hem visitat el camp de refugiats d'AIDA, a Betlem. Creat per l'ONU el 1950, actualment hi viuen uns 6000 palestins, la meitat dels quals són menors d'edat. L'Estat d'Israel no dóna permisos de construcció en cap zona palestina des del 1948 i els camps de refugiats no en són una excepció. 

Davant la impossibilitat d'expandir-se horitzontalment l'única manera és la construcció vertical. Això provoca una gran massificació de gent i la falta d'espais públics com parcs o places per a que els habitants hi puguin fer vida o els nens i nenes hi puguin jugar. Però l'expansió vertical també té un límit. Aquests camps, a més, tenen una condició administrativa “especial” i és que l'Autoritat Palestina no proveeix serveis a cap camp de refugiats i és l'ONU l'organisme que és legalment responsable d'ells. Però l'ONU només s'encarrega de proveïr de serveis als seus habitants (com escoles, per exemple), deixant aquestes àrees sense un organisme o institució que les administri. Aquí és on apareix l'ocupació israeliana que intenta, per la força, controlar l'espai, però la resistència de la seva gent de moment ho impedeix. 

AIDA està rodejat per dos murs i un camp militar, dels 6000 palestins que hi viuen la meitat són menors d'edat. Nosaltres hem anat a visitar el centre social Lajee. Al Lajee s’hi fan tallers i activitats per a joves, com tallers de càmara i edició, de fotografia, de ball i de música, entre d'altres. A més, han aconseguit crear un parc infantil per a que els nens i nenes tinguin un espai on poder jugar.

El dia a dia d'un refugiat que viu en un camp és difícil. Les incursions de l'exèrcit israelià durant el dia o la nit, les detencions a mitja nit i altres agressions – com ruixar d'un líquid químic les cases, portes i carrers del camp- són constants. Ja només al baixar de l'autobús, l'olor del líquid es feia molesta. Els soldats israelians eren, com gairebé cada dia, al camp. El gas lacrimògen ha arribat fins on ens dirigíem i hem vist córrer a nens cobrint-se la cara i el cap amb les seves kufiyyes per tal de protegir-se dels efectes dels gasos. Aquesta és la tensió diària que es viu al camp, on el joc i l'aprenentatge que viuen els nens i les nenes és recordar-se a diari que cal resistir per aconseguir que algun dia els palestins i palestines tinguin la infància que qualsevol infant es mereix.

La majoria de palestins han viscut sempre resistint. I és que aquests dies no ens hem cansat de sentir que per ells, la resistència és natural. Perquè el sol fet d'existir ja és resistir.

Segregación y racismo: como crear el Estado de Israel

Es el cuarto día de nuestro viaje y ya nuestra agenda nos dice que será un día duro, con seis reuniones por delante y emociones a flor de piel. La primera cita del día fue con BADIL, el centro de recursos para los derechos de los refugiados palestinos. Existen aproximadamente un millón y medio de refugiados palestinos, repartidos mayoritariamente entre Jordania, el Líbano, Gaza, Siria, Cisjordania y Jerusalén, además de otros países del mundo. De todos los palestinos, el 70% son refugiados, y BADIL da respuesta a todas estas personas, no únicamente a los refugiados del territorio palestino.

Para poder crear el Estado de Israel, se van utilizar diferentes estrategias legales y forzosas para expulsar a los palestinos y palestinas de sus casas, y que estas pasen fácilmente a manos de la población israelí. Un ejemplo es la ley de los presentes ausentes, que permitía que una familia palestina, al salir de su casa temporalmente, pueda pasar a manos del Estado.  Esta ley se encuentra vigente actualmente en Jerusalén, sobretodo en la parte este, teniendo como consecuencia que los habitantes de la ciudad no quieran salir por miedo a ser ocupados LEGITIMAMENTE.

Otra de las estrategias para perpetuar la ocupación del territorio es el establecimiento de diferentes oficinas en lugares concretos del mundo,  aprovechándose de situaciones políticas especificas, para captar potenciales habitantes para el Estado de Israel.

No menos importantes son las múltiples categorizaciones que crea el Estado de Israel para distinguir a sus habitantes, comenzando por la diferenciación entre quien es “Nacional” y quien es “Ciudadano”.  Todo judío de cualquier parte del mundo es nacional de Israel, mientras que los palestinos que viven en este Estado solo son considerados ciudadanos. Esto se traduce en la desigualdad de derechos entre unos y otros.  Y es que Israel utiliza toda forma de mecanismos de segregación y racismo. Un ejemplo es la existencia de una especie de pirámide de derechos que clasifica a la población. Por encima de todo se encuentran los nacionales de Israel, con garantías estatales totales, en segundo lugar están los palestinos con ciudadanía israelí, seguidos de los residentes de Jerusalén, los palestinos de Cisjordania, después los de Gaza y finalmente los refugiados exiliados, que son el grupo mas discriminado.

¿Que idea te viene a la cabeza cuando piensas en un campo de refugiados? Campus in Camps: Una nueva experiencia comunitaria en Palestina

Nos reunimos con Isaac, quien nos explicaría un proyecto comunitario que se desarrolla desde hace aproximadamente dos años en el campo de Deheisheh, en Belén. Isaac tiene 26 años y es uno de los miles de refugiados que viven en el campo. “Ser refugiado me define como persona, no es solo el lugar donde vivo sino que es parte de mi.” La idea preconcebida de un campo de refugiados no tiene mucho que ver con la realidad: normalmente se ve al refugiado como una victima pasiva de los hechos, incapaz de responder ante una situación o de generar estrategias, un poco viviendo en una situación de emergencia. Muy por el contrario, nos hemos encontrado con que el hecho de ser refugiadx se ha vuelto una herramienta política para la lucha y la causa Palestina.

Campus  in camps surge de la necesidad de crear un espacio donde los jóvenes pudieran reunirse y discutir la situación de Palestina y del campus. Estos jóvenes se dan cuenta de que han sido engañados, los conocimientos que tenían no eran aplicables a sus vidas, no eran sujetos sino objetos del conocimiento, el conocimiento había sido hasta entonces otra forma de colonización. Así es como el “Desaprender” se convierte en su pilar y herramienta fundamental. El desaprender no implicaba solo dejar de lado el conocimiento que tenían, sino reformular también la forma de crear el conocimiento, rompiendo con la figura de poder del profesor y comenzando a generar el conocimiento desde la igualdad, todxs lxs sujetxs son creadores activos del conocimiento, des los niños hasta los ancianos. . Comprenden que el conocimiento se trata de entender el ambiente en donde te encuentras y como trabajar con este.

Isaac nos dice que los refugiados han logrado construir su propia cultura, por lo que uno de los objetivos principales de Campus in Camps es generar nuevas ideas de los campos de refugiados, frenar el estereotipo que ellos mismos tenían. Nos habla de una de las ideas de este proyecto: su propia construcción del término “común”. La idea es que el campo funcione fuera de los conceptos de publico y privado, sino que “l tierra es de todos, todos la cuidan y todos la trabajan.”

AIDA: el día a día de la ocupación.

Desde 1967 el número de refugiados palestinos aumenta. Unos 400.000 palestinos se ven forzados a abandonar sus tierras y muchos acaban desplazándose a campos de refugiados en Cisjordania.

Hoy hemos visitado el campo de refugiados de AIDA, en Belén. Creado por la ONU en 1950. Actualmente viven allí unos 6000 palestinos, la mitad de los cuales son menores de edad. El Estado de Israel no da permisos de construcción en ninguna zona de Palestina desde 1948 y los campos de refugiados no son una excepción. Ante la imposibilidad de expandirse horizontalmente, la única manera es la construcción vertical.  Eso provoca una gran masificación de personas, no solo en AIDA, sino también en todos los demás campos, agregando a esto la falta de espacios públicos como parques o plazas para la recreación de niñxs y adultxs. Pero la expansión vertical también tiene un límite. Estos campos, además, tienen una condición administrativa “especial”: la autoridad palestina no provee servicios a ninguno de los refugiados y es la ONU el organismo que es legalmente responsable de ellos. Sin embargo, la ONU solo se encarga de proveer de servicios a sus habitantes (p.e. escuelas), dejando estas áreas sin un organismo o institución que los administre, es aquí es donde aparece la ocupación israelí, que intenta por la fuerza controlar el espacio, pero su resistencia lo impide.

AIDA esta rodeado por dos muros y un campo militar. Nosotros hemos ido a visitar el centro social Lajee. Aquí se llevan a cabo talleres y actividades para jóvenes, así como talleres de cámara y edición, de baile, música, etc. Además, han logrado crear un parque infantil para que niños y niñas tengan un espacio de juegos. Aun así, su día a día en el campo es difícil; las incursiones del ejército israelí durante la noche, las detenciones en altas horas de la madrugada y otros tipos de violencia, como rociar químicos a las puertas y las calles del campo, son constantes.

Tan solo bajar del autobús, el olor de los químicos era molesto. Como pasa casi a diario, los soldados israelíes se encontraban una vez más en el campo. El gas lacrimógeno ha llegado hasta donde estábamos y hemos visto niñxs correr, cubriendo su cara y su cabeza con sus kufiyyas, para protegerse de los efectos del gas. Esta es la tensión diaria que se vive en el campo, donde el juego y el aprendizaje que viven los niños y las niñas es recordar que hay que resistir para conseguir que algún día los palestinos tengan la infancia que merecen.

La mayoría de palestinos han vivido siempre resistiendo. Y es que estos días no nos hemos cansado de sentir que para ellos la resistencia es natural. Porque el solo hecho de existir es resistir.

Gabriela y Estel·la
dimarts 19 d'agost