Beit Arabyia, l'enderrocament de cases continua a Jerusalem Est

La Ciutat Vella de Jerusalem ens ha llevat amb una rosada fresca i la remor de l'activitat comercial de bon matí ;)
Tot i que la reconstrucció que durem a terme serà a la Vall del Jordà avui hem pogut donar un cop de mà als companys i companyes de l'ICAHD (Comitè Israelià Contra l'Enderrocament de Cases) a reconstruir el centre per la pau Beit Arabyia.

Beit Arabyia és una casa que es troba a la perifèria d'Anata, un dels pobles adjacents a Jerusalem i que conformen el perímetre anomenat Jerusalem Est (la part palestina de la ciutat reconeguda per l'ONU). Salim i Arabyia amb els seu fills han intentat viure-hi des de l'any 90, quan després d'haver estalviat un quants diners treballant a Jordània la família va tornar al seu Jerusalem natal per establir-s'hi.

 Van procurar trobar un terreny a prop del camp de refugiats on havíen passat la seva infància, Shuafat que es troba a Anat, pocs quilòmetres a les afores de Jerusalem. Després de comprar un terreny van haver de demanar el permís corresponent per tal de poder edificar.

Avui en Salim ens ha fet cinc cèntims dels tres intents per construir la casa legalment, i les tres vegades va ser rebutjada la seva petició, primer perquè la terra era destinada a fins agrícoles, la segona perquè el terreny tenia massa pendent, i la tercera perquè li faltaven un parell de firmes dels antics propietaris. És clara la voluntat de l'administració israeliana de no donar aquests permisos per forçar els palestins a viure als nuclis urbans cada vegada més massificats a la zona A.

Les tres vegades en Salim va argumentar que a la zona ja hi havia altres cases construides, que ell podia aplanar el terreny amb una excavadora o recollint les firmes de les 500 persones amb terrenys a Anata perquè a l'administració escollissin les firmes de qui consideressin convenient. Però cada vegada al demanar de nou el permís una nova excusa li impedia construir la seva casa, previ pagament de la petició a Israel.

Després de 4 anys va decidir construir la casa sense permís i un cop instal·lada tota la família l'exèrcit li va rodejar la casa, el va amenaçar donant-li 15 minuts per evacuar-la. Ell es va negar a marxar, el van reduir i apallissar amb les culates dels fusells, el van emmanillar, mentre Arabyia es tancava a casa amb els nens i nenes. Tot seguit en Salim va veure com els soldats rebentaven les finestres de casa seva i disparant gasos lacrimògens feien sortir la seva famíla. Una excavadora acompanyava el destacament, la qual, després de retirar el mobiliari de dins la casa, va enderrocar-la i va arrencar els arbres que havien palantat a l'entorn de la casa i l'hort. Els van deixar sense res, tot allò que tant costa estalviar i aconseguir esvaït amb un tres i no res.

Ens segueix repetint que allò que pretenen les autoritats israelianes és empènyer-los cada cop en zones més petites de terreny, fer-los la vida impossible al dia a dia com hem vista a Hebrón i tant altres llocs, perquè es faci insuportable seguir a la seva terra. Però viure aquí és resistir, i gran part de la població palestina té molt clar què vol per les properes generacions, volen una terra lliure on els seus fills i les seves filles puguin seguir regant les oliveres, passejar la ciutat vella de Jerusalem o fer-se un bany a les platges de Haifa.

L'ICAHD ha fet una crida internacional perquè voluntaris d'arreu vinguin a ajudar-los a reconstruir un memorial per totes les cases enderrocades, unes 28,000, per tot Cisjordània. Un espai on es visualitzi quina és la política segregacionista, d'Apartheid,  israeliana que té un impacte especial a Jerusalem Est i la zona C.

En Jeff Halper ha compartit amb nosaltres algunes reflexions (continuarà)

Cada dia ens llevem més d’hora!

Avui a les 6.30 ja ens sonava el despertador. Després d’esmorzar hem anat en bus durant 20 minuts, de seguida ja hem hagut de baixar per creuar un checkpoint. Aquest era enorme, de fet estava senyalat com una terminal, com si fós un aeroport. 

Hem creuat quatre detectors de metall. Altra vegada també hem viscut les diferències entre com se’ns tracta a nosaltres i com es tracta als palestins: a nosaltres ni se’ns mirava el passaport pràcticament i a ells se’ls hi escaneja la ditada dactil·lar i han d’ensenyar el seu permís. Això suposa un control exacte de cada palestí i que els israelians puguin saber en quin costat de la frontera es troba cada palestí i a quina hora ha creuat.

Després d’agafar un altre autobús hem arribat a Jerusalem. El centre de la ciutat es troba dividit en quatre barris: l’armeni, el cristià, el musulmà i el jueu.  Aquests dies estem dormint en un hostal al barri musulmà. Al matí hem fet un tour acompanyades per en Meir Margalit, un dels tres consellers (en total n’hi ha 31) dels partits d’esquerra que es troben a l’Ajuntament de Jerusalem. Cal remarcar que dels 31 consellers és l’únic que públicament ha declarat que  no és sionista. 

Després de visitar l’Ajuntament hem fet un tour per Jerusalem Est (palestí) i Oest (jueu). Els israelians no respecten aquestes fronteres, i tal i com ja hem vist a altres indrets utilitzen els colons i els murs (en total en tot el país hi ha més de 450 km de llarg, es planeja construir-ne 300 més) com a mecanismes per a prendre’ls-hi més terres als palestins i a expulsar-los d’aquestes. 

El desig dels israelians és rodejar tota la ciutat vella a través d’assentaments de colons cosa que malauradament mica en mica estan aconseguint. En molts casos destrueixen cases palestines per a poder construir-los. D’altres vegades directament els hi entren a les cases i els fan fora, i sempre, amb el suport de la policia. 

El moment més delicat que hem viscut avui ha sigut quan hem visitat a una família que des de fa tres anys tenen mitja casa ocupada per colons que els insulten a diari i els dificulten la vida. No només ells (12 persones) han de viure en una meitat de la casa sinó que els seus fills van ser detinguts i han hagut de pagar grans fiances (més de 30.000 € en total) per a poder seguir vivint on viuen. Com que tota la policia és israeliana, a Jerusalem, els palestins no tenen on anar davant d’aquestes injustícies, i a sobre, normalment aquesta, empitjora i desiguala encara més les situacions. Tot i així, és admirable veure amb la força que es mantenen les famílies en aquests estats i el coratge que mostren davant les dures situacions.

Hem pogut visitar llocs sagrats per a les tres religions monoteistes: el Turó de les Oliveres, el Turó de Sion, etc. També hem pogut visitar un Centre Comunitari que abans tenia una pista de bàsquet, la qual els colons van dividir en dos. És tan clar que l’objectiu dels colons és prendre’ls la terra als palestins que de vegades aquests compren residències les quals ni habiten, però llavors ja són de la seva propietat.

La última imatge del matí ha sigut veure el mur construït que separa la Universitat d'Al Quds (palestina) en dos. Els israelians han posat el mur per tal de deixar fora de la ciutat i fora de la responsabilitat de l’Ajuntament (Jerusalem només té un Ajuntament, israelià, el qual només dedica un 11% del pressupost als barris palestins) ja que tenen por de que els palestins es reprodueixin més que els israelians i així acabi incrementant el nombre de  palestins a la ciutat.

Hem dinat al pati de l’Ajuntament i hem passejat pel mercat antic jueu del centre de la ciutat. Cal remarcar dues coses: l’ocupació no és visible des d’aquí (si no es vol veure), això fa que la majoria dels turistes que venen a visitar terra Santa no s’adonin de les terribles injustícies que es donen a diari. De fet, la zona oest de Jerusalem, sembla una ciutat neta i moderna, com la majoria de les ciutats europees. Tal i com ja hem dit abans l’Ajuntament destina molts més diners a aquesta part de la ciutat, fent que aquesta estigui més neta, i llavors poder utilitzar l’excusa que els palestins són bruts: una altra de les moltes cares de l’apartheid. Resulta perillós sentir-se com si s’estigués en una regió Occidental en una zona on es duu a terme una realitat tan conflictiva.

La xerrada que hem tingut a la tarda ha sigut a la seu de l’AIC (Alternative Information Center) de Jerusalem. Sergio, un israelià que va anar a presó per no voler acabar la mili, ens ha parlat sobre la societat israeliana i ens ha pogut resoldre molts dubtes. Ha remarcat moltes vegades que ens trobem davant d’una divisió per zona geogràfica (els rics es troben a Tel Aviv, mentre que la resta del país és força pobre) i ètnica: no només entre els jueus i els no jueus sinó també dins dels mateixos jueus: en primer lloc i posició social més privilegiada trobem als Ashkenazim (jueus europeus), en segon lloc als  jueus orientals i en tercer lloc als no jueus.

L’estat d’Israel segueix una lògica colonialista i expansiva. Ens ha parlat també de l’educació i la diferent manera que s’explica la història a les escoles jueves, remarcant el victimisme i inclinant als infants a que després vulguin fer la mili. Ens ha sorprès aprendre que gran part de la població israeliana té problemes per arribar a finals de mes; aspecte que contribueix a un sentiment conformista hegemònic on l’ocupació passa a ser una preocupació de segon pla (o nul·la). 

Fan por dades com la que ens ha dit: el pressupost d’USA del 2014 preveu donar el 52% de l’ajuda militar que vol donar a tot el món a Israel. 

La gota que ha fet vessar el vas ha set quan ens ha explicat la nostra guia Leah que sobre un cementiri musulmà que ningú cuida actualment, els israelians planegen construir ni més ni menys que el Museu de la Tolerància. Ens agradaria que fós el guió d’una pel·lícula, però és la crua realitat. 

"Por favor, cuéntalo en tu país"

Quizás hoy sea un día para no dar cifras, aunque las cifras se impongan. Hebrón (ciudad palestina), o Al Jalil en árabe, nos ha roto un poco por fuera y mucho por dentro. Podríamos decir que un “ejército” de 1.200 soldados israelíes custodian a 800 colonos (aunque en sabbath o en alguna fiesta doblen la cifra); podríamos decir que más de 130 check point controlan cada movimiento de los palestinos en lo que fue su ciudad.  Pero la historias de Hebrón, o Al Jalil, se puede buscar en los libros.

Hoy es un día para hablar de personas. Personas como Walid Abu Halaweh, miembro de Hebron rehabilitation center. Walid, palestino nacido en Hebrón,  ha decidido pasar por encima del miedo y contar la historia de su ciudad a todo aquel que quiera escuchar. Esto, que a primera vista, no debería suponer absolutamente nada,  puede llevarle a la cárcel. Pero Walid hace tiempo que decidió pasar por encima del miedo. Se arriesga cada día para que gente como nosotros sepamos lo que está ocurriendo allí.

Y es fácil saberlo cuando lo primero que te dice Walid es “saludar a las cámaras, nos están grabando) .  Los israelíes han partido Hebrón en dos: la llamada H1(la zona que les queda a los palestinos) y la H2 (la zona ocupada por los colonos). Aún así su presencia se hace notar en toda la ciudad.

Los soldados, los controles, las casas tapiadas, las calles semidesiertas, los antiguos comercios palestinos cerrados, las pintadas en las puertas señalando que aquí todavía vive una familia palestina, los niños que te miran con recelo y los adultos que te “invitan” a marcharte, las torres de control, los carteles explicando su versión de la historia, los colonos armados (merece la pena pararse un segundo para explicar que los civiles israelíes que han ocupado los antiguos hogares de los palestinos van armados y pueden disparar en “teórica” defensa propia)…esto es, para nosotras la zona H2.

Las historias de resistencia, calles tapiadas, decenas de comercios a punto de echar el cierre por falta de clientes, niños que no temen al diferente y adultos  que te invitan a entrar en sus casas, falsos techos que cubren una calle donde la planta baja es palestina y la primera planta es israelí. Agua estancada, basura sin recoger, mínimos accesos a casi ningún servicio… Y asfixia, mucha asfixia… esto es, para nosotras la zona H1.

Porque quizás, y siempre quizás, las historias se cuentan a través de los que las viven; y esto puede que no sea más que nuestro punto de vista, pero eso es lo que nos demandan  y lo que nos piden los palestinos. “Ven, vívelo y cuéntalo en tu país”. Y  no nos piden nada más, sólo ven, vívelo y cuéntalo en tu país. Y por eso, sólo por eso, escribimos hoy estas líneas.

María y Arantza

Hoy Manifestación contra el Muro!

 Nos hemos dirigido hacia el pueblo de Bil’in, para acompañar a sus habitantes en su lucha no-violenta contra el muro de separación. Bil’in está a unos 12 Km al oeste de Ramallah, más o menos en el centro de Cisjordania.

De camino a la villa nos hemos topado de nuevo con la cruda realidad que sufre esta tierra. Hemos pasado al lado de Ma’ale Adummin la colonia más grande de la Cisjordania ocupada (unos 70.000 habitantes). Esta colonia se empezó a construir en el año 1997 y está colindando con Jerusalén, para ello se transfirió a varias tribus de beduinos hacia el vertedero de Abu Dis donde viven en condiciones insalubres.

El sitio donde está ubicado Ma’ale Adummin se llama zona E1, también pertenece a esta zona el terreno que hay sin construir entre Ma’ale Adummin y Jerusalén, el Estado Israelí ha aprobado recientemente un plan para urbanizar esta zona y así conectar Ma’ale Adummin con Jerusalén lo que supondría el aislamiento de Jerusalén Este (que los palestinos anhelan como capital) del resto de Cisjordania.

Siguiendo nuestro camino podemos observar varios campos de olivos talados que fueron propiedad de las distintas tribus beduinas que aún quedan por el lugar, se talaron en la segunda intifada con la excusa de que en ellos se escondían milicianos que disparaban a la carretera por la que circulamos. Estos olivos son a veces el único medio de subsistencias de estas familias.

También nos hemos cruzado con una de las bases militares israelíes más grandes que ocupan Cisjordania y una cantera que administra el Estado Israelí y que extrae recursos en territorio ocupado.

Por fin llegamos a Bil’in, este pequeño pueblo tiene 1800 habitantes la mayoría de ellos musulmanes. Allí nos reunimos con Abdullah, uno de los coordinadores del comité de resistencia popular del pueblo, nos cuenta un poco la historia del pueblo.

Bil’in se encuentra a 4 Km de lo que sobre el papel sería la Línea Verde, el muro de separación les separó del 50% de sus tierras de cultivo (200.000 dunams de un total de 400.000) para ampliar el terreno del asentamiento que tienen al lado, Modi’in Illit. En 2005 el comité de resistencia popular de Bil’in decidió contratar a un abogado israelí para llevar su caso ante los tribunales, también decidieron que todos los viernes saldrían a manifestarse hasta el trazado del muro (que aquí era una sección de alambrada fortificada) de manera no-violenta hasta que recuperaran sus tierras.

En 2007 la Corte Suprema de Israel dio la razón a Bil’in y declaró que el trazado del muro debía modificarse, lograron recuperar un 10% de la tierra que les había sido robada. Esto fue una pequeña gran victoria para este pequeño pueblo, pero el 40% de sus tierras les siguen arrebatadas, por eso han decidido seguir manifestándose hasta que las recuperen.

En estas protestas ha habido un balance de 2 muertos y 1800 heridos entre activistas palestinos, israelíes e internacionales.

Nos vamos en autobús hasta donde está ubicado el muro donde nos están esperando los soldados en lo alto del muro, casi inmediatamente un chico palestino ha lanzado huevos contra el muro a lo que ha seguido una salva de gases lacrimógenos por parte del ejército. Varios adolescentes del pueblo han lanzado algunas piedras que han vuelto a ser respondidas con gas y granadas aturdidoras. Después de una media hora en esta situación la manifestación ha finalizado sin más incidentes.

Por la tarde nos hemos reunido con Tariq Dana un profesor de ciencias políticas en la ciudad de Hebrón, nos habla de la sociedad palestina en los Territorios Palestinos Ocupados (TPO), dice que en esta tierra siempre ha habido palestinos a lo largo de la historia, pero no fue hasta 1964, con la creación de la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) cuando empieza a forjarse una identidad palestina a raíz de la Nakba, el derecho al retorno de los refugiados y la organización de la resistencia. Dice que esta identidad surge realmente fuera de los TPO. Esta identidad se ve influenciada por movimientos nacionales de liberación de Argelia, Cuba y otros países.  A través de la OLP se empezaron a formar partidos, universidades donde surgen movimientos sociales muy politizados, muchos sindicatos que representan a todos los palestinos, incluso a los que trabajan o viven dentro de Israel y movimientos de mujeres entre otros. Cada vez hay un descontento mayor, lo que desencadena una revuelta popular que sería denominada la 1ª Intifada, su éxito radica en que son movimientos de masas de voluntarios  y se llevó una lucha muy organizada donde los partidos políticos colaboraban. Esta revuelta acabó antes de los Acuerdos de Oslo (1993) que supuso la creación de la Autoridad Nacional Palestina (ANP) que empezó a gestionar parte de los TOP. La ANP empezó a dirigir la lucha de estos movimientos sociales, cada vez era más autoritaria y llegó a disponer de hasta 13 servicios de seguridad muy represivos. Esto reorientó los movimientos sociales en ONG’s, lo que les condicionó al tener que depender de las condiciones de organismos exteriores para poder ser subvencionadas. Al haber tantas ONG´s, la problemática se dividió según la función de cada ONG. A palestina llegó el neoliberalismo, se empezaron a dar créditos que endeudaron a la sociedad y debido a esta presión económica se fomentó la emigración, que sustituyó a la limpieza étnica.

César.

Arribada i primer dia a Palestina

A la una d'ahir a la nit arribàvem a l'aeroport de Ben Gurion de Tel Aviv. L'aeroport és molt modern i lluminós. Estàvem una mica nervioses pels controls de seguretat. Primer ens van demanar els passaports individualment i després a totes en grup ens van interrogar. Ens va xocar la persistència, la rigidesa i la frivolitat de les preguntes de seguretat però ens en vam ensortir bé. Després de que ens recollís el taxista vam arribar a la Casa dels Peregrins.



Hem dormit poc però al esmorzar tan bé ens hem carregat d'energia pel dia d'avui! Primer hem assistit a una xerrada que era d'una associació que vetlla per protegir els drets dels refugiats: Badil (www.badil.org). La ponència ha estat molt enriquidora i interessant, centrada en les estratègies de l'estat israelià per a oprimir i expulsar als palestins restants. Una frase que ens ha arribat ha estat: "Si no ets un refugiat, ets un prerefugiat, ja que l'estat d'Israel treballa activament per tal de desplaçar-te." Entenent així que les polítiques actuals han condicionat el passat, el present i condicionaran el futur de les palestines.




Més tard hem anat al "Alternative Information Center" on una de les integrants del grup ha entrevistat a Fayeh, un diputat del partit polític Al-Fatah, partit que és la columna vertebral actual de l'ANP. L'entrevista ha durat pràcticament unes tres hores, on s'ha pogut fer un anàlisi força complet de no només la realitat del propi partit però de l'estat polític palestí. Un dels fets interessants que ens ha explicat és que fa més de dos anys que el seu càrrec ha "caducat". S'haurien d'haver convocat eleccions al 2010 però degut al desenvolupament anormal de la democràcia palestina no s'han dut a terme. L'entrevistat parlava de la confrontació existent amb el partit dels Germans Musulmans. El tema de la corrupció ha despuntat però no es creu prioritari davant d'altres com ara les temàtiques d'emergència: l'ocupació, els refugiats, etc.



Hem dinat en un restaurant local de bon menjar a Betlem i posteriorment hem iniciat el nostre tour per la ciutat. La primera parada ha estat l'església de la Nativitat, on després d'esperar una bona estona a que s'acabéssin les processions ortodoxes hem pogut veure el lloc exacte on es diu que va néixer Jesús i el pessebre. Al sortir de l'església en Yasser (el guia del grup) ens ha explicat incidents que van ocórrer al 2002 quan 300 palestins es van tancar a l'església on van restar-hi tancats durant 21 dies sense menjar ni aigua. El govern israelià va acceptar deixar-los sortir només sota la condició que aquests palestins marxéssin de Palestina i no poguéssin tornar mai més. Tot i ja no viure a Palestina els governs dels països en els que viuen actualment els controlen estrictament.



El que més ens ha impactat del dia ha estat trobar-nos de cara amb el mur, que dóna la sensació d'estar en una presó: envoltades de càmeres de seguretat i filferro d'arç. Ens hem trobat amb una casa que d'un dia per l'altre es va trobar rodejada pel mur per tres dels quatre costats, invaïnt els seus terrenys i aïllant-los de la resta de la població. Hem estat parlant amb les habitants de les cases que tristament ens han explicat les seves històries. Cal dir que la creativitat que desperta la grissor i el tancament del paissatge es veu contrastat amb les pintades de resistència que podem trobar al mur. L'art no entén de murs. Hem recorregut el mur al llarg de la tomba de Raquel fins a arribar al camp de refugiats d'Aída passant per davant d'una pintada que va fer la brigada de Pau Sempre al 2008. Al camp hem pujat a un cinquè pis des del qual podíem veure tot el mur clarament i el mal que fa dividint la ciutat. La sensació al veure aquesta situació és d'un surrealisme extrem. També veiem bidons negres a cada terrat on els palestins guarden aigua ja que el subministrament del 85% de l'aigua és controlat pels israelians, i els palestins per por de quedar-se sense la guarden en bidons. Els israelians solen tancar el subministrament regularment.

Des de la foto podem veure una de les colònies israelianes en la qual hi podrien viure unes cent mil persones però només ni viuen deu mil ja que les autoritats no troben israelians disposats a viure allà: no es senten prou segurs. Aquesta colònia abans era una muntanya plena d'arbres que es van talar per construïr la colònia. La colònia representa una forma més de l'estat d'Israel de separar i juevitzar la població palestina.



També voldríem mencionar que ens esperàvem trobar amb un paisatge molt més pobre i subdesenvolupat del que ens hem trobat. Fet que potser fa que la situació sigui encara més frustrant: semblen haver-hi els recursos de sobre per a l'autogestió; el que frena al poble palestí és la situació que l'estat israelià els ha imposat.



Hem tornat a la Casa de Peregrins on hem sopat i més tard hem escoltat al germà gran de Yasser que treballa a l'ONG Al-Haq (que significa el dret en àrab) i treballa per defensar els drets humans dels palestins i dels demés països àrabs a nivell legal. Aquesta organització va ser clau en portar a Palestina a ser considerada estat oient a l'ONU.



Acabem el dia adonant-nos que la situació és molt més complexa del que sembla.

Commemoració de la Naqba 2013 a Salt

El proper dimecres 15 de maig és el dia que els palestins i les palestines commemoren la Naqba, és un dia trist.

El 15 de maig de 1948 Israel va expulsar per la força a centenars de milers de palestins i palestines de les seves cases, terres i pobles, consumant un acte de destrucció deliberat, va ser una neteja ètnica en tota regla. Aquest dia els palestins i les palestines el coneixen com la Naqba, és la catàstrofe, el desastre, la calamitat...

Pau Sempre no oblida!

Per això organitzem pel proper divendres 17 de maig a les 20 h un cinefòrum a la Casa de Cultura "Les Bernardes" de Salt.

Veurem Promises,  una manera diferent d'acostar-nos al conflicte i a l'ocupació que l'estat sionista d'Israel exerceix sobre el poble palestí. 

7 nens a Jerusalem. Veïns i enemics. I la història d'uns pocs que es van atrevir a conèixer-se.

Animeu-vos a venir! Us hi esperem! 

 

Visca Palestina lliure!

 

Activitats de la Commemoració de la Naba 2013

El rostre canviant de l'activisme palestí

La primavera passada per alt

El 29 de novembre, l'Assemblea General de les Nacions Unides (AGNU)  va aprovar de manera aclaparadora una resolució que considera a Palestina com a un "Estat observador", reconeixent com a sobirà els territoris ocupats per Israel des de la guerra de 1967: Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Est. Els palestins es van despertar l'endemà per veure que res havia canviat. La geografia palestina
encara està totalment militaritzada, amb punts de control i bases militars disseminades densament, amb assentaments únicament jueus expandint-se ràpidament que segueixen envaint els poblats i les terres agrícoles palestines, i també enderrocaments d'habitatges i detencions massives que no paren.

Per Patrick O. Strickland, publicat a International Socialist Review març 2013 Traduït per Alys Samson Estapé 

Tot just unes setmanes abans de la decisió de l'AGNU, Israel i la Franja de Gaza liderada per Hamàs es van enfrontar en un intercanvi de llançament de coets durant vuit dies que va resultar ser un desastre diplomàtic per als israelians i un bany de sang per als palestins. Perquè, tot i que Hamàs va sorgir amb una nova credibilitat diplomàtica a costa de la imatge de les relacions exteriors d'Israel, l'informe final emès des de l'Oficina de l'ONU per a la Coordinació dels Afers Humans parlava d'unes xifres terribles per a una ja ruïnosa Gaza: 103 morts civils, 1.399 ferits, 450 cases destruïdes, i 15.000 persones desplaçades. Ni la militància religiosa llançant coets de Hamàs ni la col·laboracionista ineficaç i diplomàcia de l'Autoritat Palestina representa la cara canviant de l'activisme de base a palestina.

  

La desobediència civil i els drets

La primera Intifada és sovint considerada com el pinacle de la rebel·lió no armada, encara que no sempre pacífica, a l’hegemonia israeliana. Amplis sectors de la societat s'activen amb vagues, marxes, ocupacions, construint institucions  a l’ombra amb la intenció de servir com a base de la societat civil Palestina un cop s’aconseguís la independència.

En lloc d'alliberament territorial, el resultat final van ser negociacions històriques. Els Acords d'Oslo de 1993, elogiats per ser les primeres converses directes entre l'Organització d'Alliberament de Palestina (OLP) i l'Estat d'Israel, han demostrat ser un desastre. El subsegüent establiment de l'Autoritat Palestina ha desmantellat les conquestes de la intifada per la instal·lació d'una forma il·lusòria d'autogovern incapaç de suavitzar -per no parlar de parar- l'expansió israeliana en els Territoris Ocupats. Mentre Jerusalem Est era gairebé escanyada per nous assentaments i Cisjordània estava sent cada dia més ocupada, va quedar clar que, el procés de pau va servir com a front per a l'objectiu final d'Israel d'annexar els territoris ocupats palestins. Amb les tensions bullint durant aquests anys, el sorgiment de la violència no va ser cap sorpresa.

El pols de la resistència pacífica mantinguda pels Palestins al llarg de la història, com en el Dia de la Terra el 1974 o durant tota la trajectòria dels sis anys de la primera intifada, va ser finalment eclipsat per la nauseabunda vessada de sang de la segona intifada. Avui en dia, la majoria dels israelians no recorden les escenes emocionals de la Intifada, els dissidents desarmats a peu desafiant els tancs, ni els alumnes palestins arribant a les escoles tapiades pels soldats israelians. Encara que sempre han format una part integral de la lluita palestina, aquestes instantànies de desobediència civil han estat eclipsades a l'ull públic pels autobusos israelians bombardejats que han dominat els titulars durant l'última dècada.

Aquests últims anys, la majoria de l'activisme s'ha tornat a centrar en els indispensables
principis de la no violència. En particular, des de la fi de la segona intifada, ha florit i escampat una nova branca innovadora de la resistència no armada. En gran part modelat en base de les tradicions del moviment  pels drets civils nord-americans i la lluita contra l'apartheid a Sud-àfrica, els i les joves activistes palestins han donat pas a una nova era de dissidència creativa que inclou una àmplia gamma de tàctiques dissenyades per enfrontar-se directament al colonialisme israelià.

El novembre de 2011, sis genets de la llibertat palestins, fent-se ressò de la lluita nord-americana contra Jim Crow, van pujar a autobusos colons, els quals són permesos per a ús dels palestins, amb destinació Jerusalem. De la mateixa manera que tots els demés, aquest acte va ser un crit a la llibertat de moviment a contrapèl dels mandats militars i va desafiar el transport públic ètnicament segregat i les restriccions il·legals per entrar a la Jerusalem oriental ocupada. "Per ser clars, Israel no seria capaç de fer això sense el suport financer dels Estats Units ni la seva protecció política ", va dir Huda Arraf de 35 anys, un palestí-nord-americà, a Salon.com. “Tot depèn que els nord-americans diguin: 'No, ja vam lluitar aquesta lluita durant el moviment dels drets humans als anys seixanta. Nosaltres no ho acceptem per a les nostres pròpies comunitats, per tant no ho hauríem d'estar subvencionant a l'estranger.'”

En contra de la confiscació de terres massives i les restriccions de moviment arbitràries,  el Moviment de Solidaritat Internacional (ISM) ha orquestrat una sèrie de passejades amb bicicleta i marxes a la Ribera Occidental. El 8 de desembre de 2012, el passeig amb bicicleta més recent va dur a centenars d'activistes tant palestins com internacionals a través dels turons del Sud d'Hebron. "El propòsit de la protesta simbòlica era cridar l'atenció i oposar-se a les ordres de desallotjament emeses als pobles de la zona on els palestins han viscut durant centenars d'anys ", va dir l'ISM (International Solidarity Movement) en un comunicat de premsa.

A pobles com Nil'in, Budrus, Bil'in i Nabi Saleh, davant  de la sempre present amenaça dels atacs dels colons i la pèrdua de la terra a les mans de l'infame mur de separació, protestes setmanals no violentes han obtingut sorprenents exhibicions de suport d'activistes tant israelians com internacionals. Segons l'organització israeliana de defensa dels drets humans B'Tselem, la dissidència no violenta és igualment contestada  amb violència militar. Soldats israelians fortament armats arriben i empren el que ells anomenen dispersió no fatal de multituds que significa: gas mofeta, gasos lacrimògens, bombes de so, i "munició de goma" (que són, de fet, bales recobertes de goma).

 Aquests formes de repressió "No fatals" sovint demostren ser fatals, com en el cas de Mustafa Tamimi, qui va morir a Nabi Saleh el desembre de 2011, després de rebre un tret a boca de canó a la cara amb el recipient del gas lacrimògen, o Rushdi Tamimi, qui va sobreviure només tres dies després de rebre un tret al cap i a l'estómac per "munició de goma" durant les manifestacions no armades contra els últims atacs israelians a Gaza el novembre de 2012.

A mesura que aquestes escenes semblants a la Primavera Àrab es succeeixen sense que la comunitat internacional pressioni Israel, ha tingut lloc una crida entre la societat a la desvinculació amb Israel simultàniament des de dins i des de fora de Palestina. Davant les acusacions salvatges d'intolerància i d'antisemitisme, la campanya de Boicot Desinversió i Sancions (BDS) s'ha convertit en el major moviment de la societat civil basada en un enfocament d'igualtat de drets. En comptes de posicionar-se en els debats sobre la solució final, és a dir, dos estats o un,  el BDS crida a ​un boicot a Israel fins que es compleixin tres condicions no negociables les quals ja són obligatòries en virtut del dret internacional: "(1) Posar fi a la seva ocupació i colonització de totes les terres àrabs ocupades el Juny de 1967 i el desmantellament del Mur; (2) El reconeixement dels drets fonamentals dels ciutadans àrabs d'Israel a la plena igualtat, i (3) Respectar, protegir i promoure els drets dels refugiats palestins a tornar a les seves cases i propietats com s'estipula a la Resolució 194 ".

En ple escenari dramàtic polític palestí, dues tendències fresques es destaquen, cadascuna prenent papers clau en l'avantguarda de la lluita introduint sentits ben calculats per tal d'apel·lar a la resta del món: l'aixecament dels presos palestins i el moviment popular per establir campaments palestins en terres previstes per als assentaments israelians.

La revolta dels presos
En el paisatge polític, fràgil i molt fragmentat, els últims dos anys han presenciat el sorgiment d'un tema en particular que és capaç d'unir al poble palestí. Mentre que els manifestants s'enfronten amb les forces de seguretat als punts de control i als carrers, els presos són agafats contínuament i de manera silenciós fora dels focus mediàtics.

Segons la Xarxa de suport als presos Addameer, 4.812 palestins van ser empresonats rere les reixes israelianes en condicions sòrdides l'1 de febrer de 2013. Entre aquests 178 estaven sota un l'arxiu de detenció administrativa, una pràctica arcaica que va en contra de la jurisprudència, en què els sospitosos estan retinguts sense càrrecs ni judici.
Uns altres 219 van ser classificats com a nens presoners, 31 dels quals tenien menys de 16 anys. Un mínim de quinze eren membres del  Consell Legislatiu Palestí.

Empresonar als intel·lectuals, als activistes i als potencials líders és una component clau de l'objectiu més ampli d’Israel per tal d'ofegar la societat palestina i preservar la seva hegemonia. No obstant això, els presos s'han negat a ser arrestats sense lluitar.

El 2011, un detingut administratiu, Khader Adnan, acusat de ser un activista de l'organització militar Jihad Islàmica, va posar en marxa una exitosa vaga de fam de seixanta-sis dies que va aconseguir la rara proesa de capturar els titulars internacionals.
Al portar-se a si mateix terriblement prop de la mort, va ser capaç de lluitar de nou per a recuperar la seva vida de les mans del Servei de Presons Israelià (IPS): sota una enorme pressió, l'IPS va acordar alliberar Adnan al seu poble a Cisjordània.

A pocs dies del llançament d'Adnan, Hana Shalabi, una altra detinguda administrativa i posada a presó indefinida per la seva presumpte participació a la Jihad Islàmica, va estar quaranta-tres dies sense alimentar-se. Sota la pressió de nou i sense l'evidència per a carregar contra ella, IPS la va deportar a l'assetjada Franja de Gaza en lloc de permetre que tornés al seu poble de Cisjordània. Seguint el seu exemple, uns 2.000 presoners van iniciar una vaga de fam massiva l'abril de 2012. A canvi de renunciar al dejuni col·lectiu, IPS va accedir a contracor a complir la majoria de les seves demandes: acabar amb l'aïllament, que no s’allarguessin les penes de detenció administrativa sense càrrecs, la millora general de les condicions de vida i el permís de més visites familiars. Les organitzacions pels drets humans afirmen que Israel ha incomplert des de llavors tots els acords als que s'havia compromès.

En el moment d'escriure aquest article, dos presos es troben actualment en vaga de fam de llarga durada: Samer Issawi i Ayman Sharawna. Cada dia vivint sense aliments, Issawi coqueteja amb la mort ja que ha superat la marca de 225 dies i segueix. Ayman Sharawna, que ja havia fet una vaga de fam anterior que va durar més de sis mesos el 2012, va rellançar la seva vaga al gener, tot i que la data exacta és incerta. Com la majoria dels seus predecessors buits de ventre, cap d'ells ha estat acusat d'un crim, ni tan sols han estat condemnats. Cartells d'Issawi ocupen les parets del que sembla ser cada carrer, carreró i passadís en el territori ocupat de Palestina: la seva cara molt barbuda i de color oliva, descansa sobre un marc delmat i en cadira de rodes, acompanyat de consignes com ara "Fam de llibertat" o "Morint per viure".

El cada vegada més reduït Issawi escriu des de la seva cel·la: “La meva salut s'ha deteriorat molt, però jo segueixo la meva vaga de fam fins a la victòria o el martiri. Aquest és l'últim bocí del que queda de pedra per llançar als tirans i carcellers davant l'ocupació racista que humilia al nostre poble. Jo trec la meva força de tots els pobles lliures del món que volen posar fi a l'ocupació israeliana. El meu feble batec perdura gràcies a la solidaritat i el suport; la meva veu feble obté la seva força de veus que són
més fortes, i poden penetrar les parets de la presó.”

Malgrat que les vagues van desaparèixer dels titulars després de la vaga de masses el 2011, segueixen demostrant una banda efectiva i unificadora de la resistència. Els informes trimestrals més recents d'Addameer diuen que "no va passar un sol dia sense almenys un pres en vaga de fam "entre l'1 de setembre de 2012 i el 15 de gener de
2013, generalment en resposta a les sentències de detenció administrativa
o als incompliments per part d'Israel respecte els acords d'alliberament. Com un
representant em va dir en una entrevista recent, "A quina altra part del món no seria això considerat com una greu crisi dels drets humans? Quines altres armes tenen els presoners? Quan són apartats un racó i se'ls neguen els seus drets bàsics, no tenen altra opció. D'aquesta manera, la vaga de fam és l'única manera que poden protestar ".

Assentaments israelians vs campaments palestins
La mostra més recent de la creativitat i la intel·ligència estratègica es va produir al gener, quan els activistes van aixecar unes 25 tendes de campanya en terres privades palestines programades per ser les 3000 noves llars jueves d'assentaments a la zona E1 de la Ribera Occidental. El Comitè de Coordinació de Lluita Popular, que va organitzar
la carpa de la protesta, va declarar un nou poble. Bab Al-Shams (o "Porta del Sol"). Després que l'exèrcit israelià declarés tota l'àrea com a zona militar tancada, busos plens fins a rebentar d'activistes van creuar els punts de control al·legant que estaven fent una
gira de clíniques de drogues a la zona, i que van haver de fer parades imprevistes al costat de la carretera. Mentre que vehicles civils passaven brunzint i jeeps plens de soldats rebotaven a través de les carreters no asfaltades, els passatgers van sortir ràpidament i van córrer per lliurar aliments i subministraments mèdics als companys campistes.
"Pareu ara mateix o sereu arrestats", un sol soldat que duia una insígnia d'oliva i coronat amb un casc de dimensions massa grans va cridar en va, mentre dotzenes ascendien turons no aptes per a vehicles.

A Bab Al-Shams, Abdallah, un activista veterà mirant de nou per sota del front esculpit amb línies de preocupació, va explicar la situació. "L'amo de la terra té una ordre del jutge que explica perquè la nostra presència aquí és legal, i que el propietari té sis dies per protestar per la confiscació dels seus béns. "
El seu pit encara palpitant de la persecució, pren una calada del seu cigarret i afegeix: "Però va arribar l'exèrcit de nou ahir a la tarda i va dir que l'ordre judicial no va dir que la presència de la gent era permesa sinó que només poden haver-hi tendes de campanya, i que per això havíem de marxar. "

Durant dècades, els funcionaris israelians han justificat la permanent ocupació de Cisjordània amb l'argument que seria inhumà fer marxar als colons de casa tot i que la seva presència és il·legal segons el dret internacional. Però unes poques files de carpes blanques, van fer presència i van marcar-se en contra d'un horitzó esquitxat per la desigualtat i la segregació, i van anivellar-se al seu argument "fets sobre el
terreny ": armats amb res més que el permís del propietari legal de les terres, centenars d'activistes van ser violentament desallotjats per les forces de seguretat israelianes de Bab Al-Shams després d'haver estat declarada zona militar tancada per l'administració  dretana de Netanyahu.

Mentrestant, a pocs quilòmetres més enllà del camí, els assentaments israelians seguien empassant-se la terra palestina per erigir "llocs d'avançada", considerats assentaments

il·legals fins i tot pel govern israelià. Malgrat la seva il·legalitat inequívoca, de vegades el règim israelià ha tardat una dècada a desallotjar els colons dels llocs d'avançada. En el cas de Bab Al-Shams, menys de quaranta-vuit hores van passar abans que els militars envoltessin sigil·losament el llogaret. Enmig del silenci i de la foscor de la nit, uns 500 soldats van irrompre al poble, i van arrossegar, colpejar, i arrestar als activistes. "L'únic que podia veure eren llums verds brillants, i llavors els soldats emergir de la foscor ", diu un reporter gràfic francès. "Abans que pogués adonar-me del que estava succeint, estàvem sent empesos cap a la carretera, mentre que els nostres socis palestins eren colpejats, emmanillats i detinguts. "

En el moment que l'article està sent escrit, s'han construït com a mínim quatre pobles de protesta: Bab Al-Karama, Al-Asra, Al Manatir, i Canaan. En el cas de cada un d'ells, l'exèrcit, sempre conscients de l'eficàcia de la protesta no violenta, s'ha traslladat a
desmantellar sense demora, ferint i arrestant a cabassos de manifestants i transeünts per igual.

Allò que no apareix a les portades
Al llarg dels aixecaments àrabs, convenientment anomenat amb el tema fàcilment comercialitzable de "primavera" tunisians, egipcis i libis han estat representats com a revolucionaris herois que han derrotat les autocràcies àrabs per tal de construir democràcies liberals semblants a les d'Occident. No obstant això, els palestins, igual que
les poblacions inquietes de Jordània i Bahrain, no han gaudit del suport incondicional dels mitjans de comunicació tradicionals. Malgrat millores en la cobertura de la no violència palestina, la majoria dels mitjans segueixen perpetuant estereotips obsolets dels terroristes palestins com religiosament intoxicats i inherentment incapaços d'aconseguir la pau. Editorials i analistes regularment s'infiltren en les notícies especulant sobre la possibilitat d'una tercera intifada, donant així a entendre que la violència és inevitable.

De moment, el panorama immediat és ombrívol: el recentment reelegit primer ministre Benyamin Netanyahu es va comprometre a continuar l'expansió d'assentaments; la comunitat internacional no sembla disposada a pressionar a Israel per tal de respectar el nou estat de l'Autoritat Palestina recentment adquirit com a estat, i Hamas no ha deixat de reafirmar el seu compromís amb la lluita armada.

És molt probable que la tercera intifada ja hagi arribat, i està sent duta a terme no per la força de les armes, sinó a través de passejos amb bicicleta, passejades per la llibertat, graffitis, marxes, sentades, estómacs buits, i pobles protesta. No veureu aquest aixecament a les pàgines del New York Times o del Washington Post. En una societat informada pels mitjans de comunicació amb fins de lucre, la violència continuarà dominant les imatges tant als nostres diaris com a les nostres pantalles de televisió. Però tal i com va escriure Mohandas Gandhi:
"Aquests dies estem cada dia constantment sorpresos per meravellosos descobriments en el camp de la violència. Però jo sostinc que descobriments molt més impensables i aparentment impossibles es faran en el camp de la no violència ".

Patrick O. Strickland és l'editor Israel-Palestí de la Seu al Caire de la notícia publicada a BikyaNews.com. Actualment treballa a Cisjordània, i el seu treball ha aparegut a In These Times, Al-Akhbar English, GlobalPost,SocialistWorker.org, Counter-Punch.org i a altres llocs. Actualment està escrivint un llibre que tracta d'una breu història de la resistència palestina no violenta.