No més complicitats amb Isrel

dijous, 29 de juliol del 2010

Ja queda poca per l'equador

El grup d'Hebrón seguim treballant a la casa d'Abu Anan, on ja hi ha l'esplanada on estructurar els ciments, i al centre social, on amb l'ajuda d'un munt de nens i adolescents ja s'ha acabat la teulada, s'està rehabilitant el sostre interior, aixequem els primers maons de la paret d'un magatzem exterior, hem reestructurat el jardí, s'ha fet l'espai per construir unes escales i la plataforma on anirà un contenedor d'escombrarires.

L’Equip B hem començat el dia amb molta energia. Avui és el nostre últim dia de construcció a Jerusalem i volem deixar el llistó ben alt! Com que a la casa de l’Amjad i l’Asmaa hi ha menys feina hem decidit que part del grup d’aquesta casa aniria donar un cop de mà a la casa de l’Ala on sembla que hi ha molta més feina.




Finalment, ha estat un dia dur de treball, ja que a la casa de l’Ala feia falta aixecar les columnes i fer les rases per poder construir les parets interiors de la casa. Després de molt suar hem pogut acabar la feina i hem tingut una bona recompensa. L’Asmaa ens ha preparat el dinar: maclube, arròs amb pollastre, tot un clàssic palestí.

Després de l’àpat ha vingut el merescut descans i poc després hem marxat cap a Ramallah per poder assistir a la xerrada d’ADAMEER, una associació que treballa pels drets humans dels presoners polítics palestins. Sahad Francis, una advocada de l’associació, ens ha fet un repàs sobre la situació, per exemple, ens ha explicat que des de l’ocupació dels territoris palestins per part d’Israel l’any 1967, hi ha hagut més de 700.000 detencions de palestins. Quan un palestí és detingut se’l sotmet a un interrogatori que pot durar fins a 90 dies i es pot prorrogar fins 90 dies més. Durant aquest temps, no se’ls permet tenir contacte amb família i es vulneren molts dels seus drets. En canvi, quan es deté un ciutadà israelià, el període màxim d’interrogatori són 30 dies prorrogable fins 45 dies més. Les tortures i els maltractaments dels detinguts palestins són habituals i sistemàtics, i normalment comencen el primer dia de detenció. Molts dels detinguts, inclosos els nens, expliquen que han estat colpejats, lligats, intimidats, i les dones fins i tot violades amb objectes (ampolles, munició gran, etc.) La Sahad també ens ha explicat els diversos mètodes de tortura emprats pel soldats israelians: fa uns anys eren mètodes molt colpidors i violents. Actualment, però, utilitzen estratègies més subtils que no deixen marca i, per tant, són més difícils de demostrar per als advocats defensors com la Sahad. Alguns d’aquests exemples de tortures serien la deprivació de son climatitzant les cel·les amb temperatures extremes, lligar els presos en postures incòmodes però vetllant per no deixar marques, l’assetjament psicològic per tal de provocar una reacció violenta en el pres i així justificar la pallissa conseqüent, negligència mèdica, etc. La xerrada ha estat molt intensa i tots hem quedat força impactats pels detalls de les tortures i les condicions de vida dels presos.

En tornar de Ramallah hem anat a visitar el Barri ultraortodox de Jerusalem. Hem hagut de fer un passeig ràpid, per no aixecar suspicàcies. Avui hi ha hagut una manifestació en defensa dels drets dels gais les lesbianes, i corríem el risc que els habitants del barri ens identifiquessin amb manifestants i ens increpessin o agredissin. Val a dir, que durant el passeig, hem presenciat la contramanifestació d’aquesta, els impulsors de la qual són els jueus ultraortodoxos que habiten aquest barri. Al entrar al barri hi ha cartells que diuen: “prohibida l’entrada a sionistes”, perquè aquest col·lectiu no reconeix l’estat d’Israel sinó que creu que el tercer temple el construiran al cel i no a la terra; també hi ha cartells que diuen “prohibit entrar amb robes immodestes”, motiu pel qual hi hem anat en màniga llarga i pantalons llargs, no arrapats. Tot i així no hem aconseguit passar desapercebuts, i alguns jueus ultraortodoxos es tapaven la cara en passar pel nostre costat. Aneu a saber què estarien pensant!

Aquest col·lectiu és bastant pobre: viu de donacions i alguns de subvencions de l’estat d’Israel, (malgrat que no el reconeixen). Consagren la seva vida a Déu,no treballen i viuen com si encara estiguessin a la Rússia o la Polònia del segle XVII. Són un col·lectiu molt nombrós i organitzat i tenen molt de poder. No tenen ràdio ni televisió i es comuniquen entre ells mitjançant cartells a les parets del barri.

Per acabar el dia, hem anat a la zona més moderna de Jerusalem, a un pub a fer unes cerveses i unes ballaruques (després de tantes emocions el cos ens demanava “marchaaa, marchaaa, queremos marchaaa, marchaaa!!!”. Hem tornat rendits a l’alberg cap a la una de la matinada, però encara ens quedava una cosa: era l’aniversari de la Clara, i hem celebrat junts el seus 22 anys amb un pastís!!! Ufff quin dia!!!

Demà més i millor!


En el equipo B hemos empezado el día con mucha energía. Hoy es nuestro último día de construcción en Jerusalén y queremos dejar buena impresión! En la casa de Amjad y Asmaa hay menos trabajo y por eso hemos decidido que parte del grupo de esta casa iría a ayudar a casa de Ala donde el trabajo se está acumulando.

Finalmente, ha sido un día de trabajo duro, ya que en la casa de Ala era necesario levantar las columnas y hacer las zanjas para poder construir las paredes interiores de la casa. Después de mucho sudar hemos terminado el trabajo y hemos obtenido una bueno recompensa. Asmaa nos ha preparado la comida: maclube, arroz con pollo, un clásico palestino.

Después del almuerzo ha llegado el descanso merecido i poco después nos hemos ido a Ramallah para poder asistir a la charla de ADAMEER, una asociación que trabaja por los derechos humanos de los prisioneros políticos palestinos. Sahad Francis, una abogada de la asociación, nos ha hecho un repaso de la situación, por ejemplo, nos ha contado que desde la ocupación de los territorios palestinos por parte de Israel el año 1967, ha habido más de 700.000 detenciones de palestinos. Cuando un palestino es detenido es sometido a un interrogatorio que puede durar hasta 90 días i que se puede prorrogar hasta 90 días más. Durante este tiempo, no se permite a los presos tener ningún contacto con su familia y se vulneran muchos de sus derechos. En cambio, cuando se detiene a un ciudadano israelí, el período máximo de interrogatorio son 30 días prorrogable hasta 45 días más. Las torturas y los malos tratos de los detenidos palestinos son habituales y sistemáticos, y normalmente empiezan el primer día de la detención. Muchos de los detenidos, incluso los niños, explican que han sido golpeados, atados, intimidados y las mujeres incluso violadas con objetos (botellas, munición grande…) La Sahad también nos ha contado los diferentes métodos de tortura que los soldados israelís utilizan: hace años eran métodos muy duros y violentos. Actualmente, sinembargo, utilizan estrategias más sutiles que no dejan huella i, que por eso, son más difíciles de demostrar para los abogados defensores como Sahad. Algunos de estos ejemplos de torturas serían la deprivación de sueño climatizando las celas con temperaturas extremas, atar los presos en posturas incómodas pero vigilando de no dejar huella, acoso psicológico para provocar una reacción violenta del preso y así poder justificar la paliza siguiente, negligencia médica, etc. La charla ha sido muy intensa y todos hemos quedado bastante impactados por los detalles de las torturas y las condiciones de vida de los presos.

A la vuelta de Ramallah hemos ido a visitar el barrio ultraortodoxo de Jerusalén. Hemos tenido que dar un paseo rápido, para no levantar suspicacias. Hoy ha habido una manifestación en defensa de los derechos de los gays y las lesbianas, i corríamos el riesgo que los habitantes del barrio nos identificaran con manifestantes y nos increparan o agredieran. Cabe decir que durante el paseo, hemos presenciado la contramanifestación de ésta, los impulsores de la cual son los judíos ultraortodoxos que habitan este barrio. Al entrar en el barrio hay carteles que dicen: “prohibida la entrada a sionistes”, y es que este colectivo no reconoce el estado de Israel sino que cree que el tercer templo se construirá en el cielo y no en la tierra; también hay carteles en los que pone “prohibido entrar con ropa immodesta”, motivo por el cual hemos ido en manga larga i pantalones largos, nada ajustado. Aún así no hemos conseguido pasar desapercibidos, y algunos judíos ultraortodoxos se tapaban la cara al pasar por nuestro lado. ¡Vete a saber qué debería pasárseles por la cabeza al vernos!

Este colectivo es bastante pobre: vi ve de donaciones y incluso algunos de subvenciones del estado de Israel, (a pesar de que no lo reconocen). Consagran su vida a Dios, no trabajan y viven como si todavía estuvieran en Rusia o Polonia del siglo XVII. Son un colectivo muy numeroso y organizado y tienen mucho poder. No tienen radio ni televisor y se comunican entre ellos mediante carteles que encolan en las paredes del barrio.

Para terminar el día, hemos ido a la zona más moderna de Jerusalén, a un pub a tomar unas cervezas i marcarnos unos bailoteos (después de tantas emociones el cuerpo nos pedía “marchaaa, marchaaa, queremos marchaaa, marchaaa!!!”. Hemos regresado rendidos al albergue hacia la una de la madrugada, pero todavía nos quedaba una cosa: era el cumpleaños de Clara, y hemos celebrado juntos sus 22 años con un pastel!!! ¡¡¡Ufff, vaya dia!!!

¡Mañana más y mejor!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada