La
primavera passada per alt
El 29 de novembre,
l'Assemblea General de les Nacions Unides (AGNU) va aprovar de manera aclaparadora una
resolució que considera a Palestina com a un "Estat observador",
reconeixent com a sobirà els territoris ocupats per Israel des de la guerra de
1967: Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Est. Els palestins es van
despertar l'endemà per veure que res havia canviat. La geografia palestina
encara està totalment militaritzada, amb punts de control i bases militars disseminades densament, amb assentaments únicament jueus expandint-se ràpidament que segueixen envaint els poblats i les terres agrícoles palestines, i també enderrocaments d'habitatges i detencions massives que no paren.
Per Patrick O. Strickland, publicat a International Socialist Review març 2013 Traduït per Alys Samson Estapé
encara està totalment militaritzada, amb punts de control i bases militars disseminades densament, amb assentaments únicament jueus expandint-se ràpidament que segueixen envaint els poblats i les terres agrícoles palestines, i també enderrocaments d'habitatges i detencions massives que no paren.
Per Patrick O. Strickland, publicat a International Socialist Review març 2013 Traduït per Alys Samson Estapé
Tot just unes setmanes abans de la decisió de l'AGNU, Israel i la Franja de
Gaza liderada per Hamàs es van enfrontar en un intercanvi de llançament de
coets durant vuit dies que va resultar ser un desastre diplomàtic per als
israelians i un bany de sang per als palestins. Perquè, tot i que Hamàs va sorgir amb una nova credibilitat
diplomàtica a costa de la imatge de les relacions exteriors d'Israel, l'informe
final emès des de l'Oficina de l'ONU per a la Coordinació dels Afers Humans
parlava d'unes xifres terribles per a una ja ruïnosa Gaza: 103 morts civils,
1.399 ferits, 450 cases destruïdes, i 15.000 persones desplaçades. Ni la militància religiosa llançant coets de Hamàs ni la col·laboracionista
ineficaç i diplomàcia de l'Autoritat Palestina representa la cara canviant de
l'activisme de base a palestina.
La
desobediència civil i els drets
La primera Intifada és sovint considerada com el pinacle de la rebel·lió no
armada, encara que no sempre pacífica, a l’hegemonia israeliana. Amplis sectors
de la societat s'activen amb vagues, marxes, ocupacions, construint
institucions a l’ombra amb la intenció
de servir com a base de la societat civil Palestina un cop s’aconseguís la
independència.
En lloc
d'alliberament territorial, el resultat final van ser negociacions històriques.
Els Acords d'Oslo de 1993, elogiats per ser les primeres converses directes
entre l'Organització d'Alliberament de Palestina (OLP) i l'Estat d'Israel, han
demostrat ser un desastre. El subsegüent establiment de l'Autoritat Palestina
ha desmantellat les conquestes de la intifada per la instal·lació d'una forma
il·lusòria d'autogovern incapaç de suavitzar -per no parlar de parar-
l'expansió israeliana en els Territoris Ocupats. Mentre Jerusalem Est era gairebé
escanyada per nous assentaments i Cisjordània estava sent cada dia més ocupada,
va quedar clar que, el procés de pau va servir com a front per a l'objectiu
final d'Israel d'annexar els territoris ocupats palestins. Amb les tensions
bullint durant aquests anys, el sorgiment de la violència no va ser cap
sorpresa.
El pols
de la resistència pacífica mantinguda pels Palestins al llarg de la història,
com en el Dia de la Terra el 1974 o durant tota la trajectòria dels sis anys de
la primera intifada, va ser finalment eclipsat per la nauseabunda vessada de
sang de la segona intifada. Avui en dia, la majoria dels israelians no recorden
les escenes emocionals de la Intifada, els dissidents desarmats a peu desafiant
els tancs, ni els alumnes palestins arribant a les escoles tapiades pels
soldats israelians. Encara que sempre han format una part integral de la lluita
palestina, aquestes instantànies de desobediència civil han estat eclipsades a
l'ull públic pels autobusos israelians bombardejats que han dominat els
titulars durant l'última dècada.
Aquests últims anys, la majoria de l'activisme s'ha tornat a centrar en els indispensables
principis de la no violència. En particular, des de la fi de la segona intifada, ha florit i escampat una nova branca innovadora de la resistència no armada. En gran part modelat en base de les tradicions del moviment pels drets civils nord-americans i la lluita contra l'apartheid a Sud-àfrica, els i les joves activistes palestins han donat pas a una nova era de dissidència creativa que inclou una àmplia gamma de tàctiques dissenyades per enfrontar-se directament al colonialisme israelià.
El
novembre de 2011, sis genets de la llibertat palestins, fent-se ressò de la
lluita nord-americana contra Jim Crow, van pujar a autobusos colons, els quals són
permesos per a ús dels palestins, amb destinació Jerusalem. De la mateixa manera
que tots els demés, aquest acte va ser un crit a la llibertat de moviment a
contrapèl dels mandats militars i va desafiar el transport públic ètnicament
segregat i les restriccions il·legals per entrar a la Jerusalem oriental
ocupada. "Per ser clars, Israel no seria capaç de fer això sense el suport
financer dels Estats Units ni la seva protecció política ", va dir Huda
Arraf de 35 anys, un palestí-nord-americà, a Salon.com. “Tot depèn que els
nord-americans diguin: 'No, ja vam lluitar aquesta lluita durant el moviment
dels drets humans als anys seixanta. Nosaltres no ho acceptem per a les nostres
pròpies comunitats, per tant no ho hauríem d'estar subvencionant a
l'estranger.'”
En contra de la confiscació de terres massives i les restriccions de moviment arbitràries, el Moviment de Solidaritat Internacional (ISM) ha orquestrat una sèrie de passejades amb bicicleta i marxes a la Ribera Occidental. El 8 de desembre de 2012, el passeig amb bicicleta més recent va dur a centenars d'activistes tant palestins com internacionals a través dels turons del Sud d'Hebron. "El propòsit de la protesta simbòlica era cridar l'atenció i oposar-se a les ordres de desallotjament emeses als pobles de la zona on els palestins han viscut durant centenars d'anys ", va dir l'ISM (International Solidarity Movement) en un comunicat de premsa.
A pobles
com Nil'in, Budrus, Bil'in i Nabi Saleh, davant
de la sempre present amenaça dels atacs dels colons i la pèrdua de la
terra a les mans de l'infame mur de separació, protestes setmanals no violentes
han obtingut sorprenents exhibicions de suport d'activistes tant israelians com
internacionals. Segons l'organització israeliana de defensa dels drets humans B'Tselem,
la dissidència no violenta és igualment contestada amb violència militar. Soldats israelians
fortament armats arriben i empren el que ells anomenen dispersió no fatal de
multituds que significa: gas mofeta, gasos lacrimògens, bombes de so, i
"munició de goma" (que són, de fet, bales recobertes de goma).
Aquests formes de repressió "No
fatals" sovint demostren ser fatals, com en el cas de Mustafa Tamimi, qui
va morir a Nabi Saleh el desembre de 2011, després de rebre un tret a boca de
canó a la cara amb el recipient del gas lacrimògen, o Rushdi Tamimi, qui va
sobreviure només tres dies després de rebre un tret al cap i a l'estómac per
"munició de goma" durant les manifestacions no armades contra els
últims atacs israelians a Gaza el novembre de 2012.
A mesura
que aquestes escenes semblants a la Primavera Àrab es succeeixen sense que la
comunitat internacional pressioni Israel, ha tingut lloc una crida entre la
societat a la desvinculació amb Israel simultàniament des de dins i des de fora
de Palestina. Davant les acusacions salvatges d'intolerància i d'antisemitisme,
la campanya de Boicot Desinversió i Sancions (BDS) s'ha convertit en el major
moviment de la societat civil basada en un enfocament d'igualtat de drets. En
comptes de posicionar-se en els debats sobre la solució final, és a dir, dos
estats o un, el BDS crida a un boicot a
Israel fins que es compleixin tres condicions no negociables les quals ja són
obligatòries en virtut del dret internacional: "(1) Posar fi a la seva
ocupació i colonització de totes les terres àrabs ocupades el Juny de 1967 i el
desmantellament del Mur; (2) El reconeixement dels drets fonamentals dels ciutadans
àrabs d'Israel a la plena igualtat, i (3) Respectar, protegir i promoure els
drets dels refugiats palestins a tornar a les seves cases i propietats com
s'estipula a la Resolució 194 ".
En ple
escenari dramàtic polític palestí, dues tendències fresques es destaquen,
cadascuna prenent papers clau en l'avantguarda de la lluita introduint sentits
ben calculats per tal d'apel·lar a la resta del món: l'aixecament dels presos
palestins i el moviment popular per establir campaments palestins en terres
previstes per als assentaments israelians.
La revolta dels presos
En el paisatge polític, fràgil i molt fragmentat, els últims dos anys han presenciat el sorgiment d'un tema en particular que és capaç d'unir al poble palestí. Mentre que els manifestants s'enfronten amb les forces de seguretat als punts de control i als carrers, els presos són agafats contínuament i de manera silenciós fora dels focus mediàtics.
Segons la
Xarxa de suport als presos Addameer, 4.812 palestins van ser empresonats rere
les reixes israelianes en condicions sòrdides l'1 de febrer de 2013. Entre
aquests 178 estaven sota un l'arxiu de detenció administrativa, una pràctica
arcaica que va en contra de la jurisprudència, en què els sospitosos estan
retinguts sense càrrecs ni judici.
Uns altres 219 van ser classificats com a nens presoners, 31 dels quals tenien menys de 16 anys. Un mínim de quinze eren membres del Consell Legislatiu Palestí.
Uns altres 219 van ser classificats com a nens presoners, 31 dels quals tenien menys de 16 anys. Un mínim de quinze eren membres del Consell Legislatiu Palestí.
Empresonar als intel·lectuals, als activistes i als potencials líders és una component clau de l'objectiu més ampli d’Israel per tal d'ofegar la societat palestina i preservar la seva hegemonia. No obstant això, els presos s'han negat a ser arrestats sense lluitar.
El 2011, un detingut administratiu, Khader Adnan, acusat de
ser un activista de l'organització militar Jihad Islàmica, va posar en marxa
una exitosa vaga de fam de seixanta-sis dies que va aconseguir la rara proesa
de capturar els titulars internacionals.
Al portar-se a si mateix terriblement prop de la mort, va ser capaç de lluitar de nou per a recuperar la seva vida de les mans del Servei de Presons Israelià (IPS): sota una enorme pressió, l'IPS va acordar alliberar Adnan al seu poble a Cisjordània.
Al portar-se a si mateix terriblement prop de la mort, va ser capaç de lluitar de nou per a recuperar la seva vida de les mans del Servei de Presons Israelià (IPS): sota una enorme pressió, l'IPS va acordar alliberar Adnan al seu poble a Cisjordània.
A pocs
dies del llançament d'Adnan, Hana Shalabi, una altra detinguda administrativa i
posada a presó indefinida per la seva presumpte participació a la Jihad
Islàmica, va estar quaranta-tres dies sense alimentar-se. Sota la pressió de
nou i sense l'evidència per a carregar contra ella, IPS la va deportar a
l'assetjada Franja de Gaza en lloc de permetre que tornés al seu poble de
Cisjordània. Seguint el seu exemple, uns 2.000 presoners van iniciar una vaga
de fam massiva l'abril de 2012. A canvi de renunciar al dejuni col·lectiu, IPS
va accedir a contracor a complir la majoria de les seves demandes: acabar amb
l'aïllament, que no s’allarguessin les penes de detenció administrativa sense
càrrecs, la millora general de les condicions de vida i el permís de més
visites familiars. Les organitzacions pels drets humans afirmen que Israel ha
incomplert des de llavors tots els acords als que s'havia compromès.
En el
moment d'escriure aquest article, dos presos es troben actualment en vaga de
fam de llarga durada: Samer Issawi i Ayman Sharawna. Cada dia vivint sense
aliments, Issawi coqueteja amb la mort ja que ha superat la marca de 225 dies i
segueix. Ayman Sharawna, que ja havia fet una vaga de fam anterior que va durar
més de sis mesos el 2012, va rellançar la seva vaga al gener, tot i que la data
exacta és incerta. Com la majoria dels seus predecessors buits de ventre, cap
d'ells ha estat acusat d'un crim, ni tan sols han estat condemnats. Cartells
d'Issawi ocupen les parets del que sembla ser cada carrer, carreró i passadís
en el territori ocupat de Palestina: la seva cara molt barbuda i de color
oliva, descansa sobre un marc delmat i en cadira de rodes, acompanyat de
consignes com ara "Fam de llibertat" o "Morint per viure".
El cada
vegada més reduït Issawi escriu des de la seva cel·la: “La meva salut s'ha
deteriorat molt, però jo segueixo la meva vaga de fam fins a la victòria o el
martiri. Aquest és l'últim bocí del que queda de pedra per llançar als tirans i
carcellers davant l'ocupació racista que humilia al nostre poble. Jo trec la
meva força de tots els pobles lliures del món que volen posar fi a l'ocupació
israeliana. El meu feble batec perdura gràcies a la solidaritat i el suport; la
meva veu feble obté la seva força de veus que són
més fortes, i poden penetrar les parets de la presó.”
més fortes, i poden penetrar les parets de la presó.”
Malgrat
que les vagues van desaparèixer dels titulars després de la vaga de masses el
2011, segueixen demostrant una banda efectiva i unificadora de la resistència.
Els informes trimestrals més recents d'Addameer diuen que "no va passar un
sol dia sense almenys un pres en vaga de fam "entre l'1 de setembre de
2012 i el 15 de gener de
2013, generalment en resposta a les sentències de detenció administrativa
o als incompliments per part d'Israel respecte els acords d'alliberament. Com un
representant em va dir en una entrevista recent, "A quina altra part del món no seria això considerat com una greu crisi dels drets humans? Quines altres armes tenen els presoners? Quan són apartats un racó i se'ls neguen els seus drets bàsics, no tenen altra opció. D'aquesta manera, la vaga de fam és l'única manera que poden protestar ".
2013, generalment en resposta a les sentències de detenció administrativa
o als incompliments per part d'Israel respecte els acords d'alliberament. Com un
representant em va dir en una entrevista recent, "A quina altra part del món no seria això considerat com una greu crisi dels drets humans? Quines altres armes tenen els presoners? Quan són apartats un racó i se'ls neguen els seus drets bàsics, no tenen altra opció. D'aquesta manera, la vaga de fam és l'única manera que poden protestar ".
Assentaments israelians vs campaments palestins
La mostra més recent de la creativitat i la intel·ligència estratègica es va produir al gener, quan els activistes van aixecar unes 25 tendes de campanya en terres privades palestines programades per ser les 3000 noves llars jueves d'assentaments a la zona E1 de la Ribera Occidental. El Comitè de Coordinació de Lluita Popular, que va organitzar
la carpa de la protesta, va declarar un nou poble. Bab Al-Shams (o "Porta del Sol"). Després que l'exèrcit israelià declarés tota l'àrea com a zona militar tancada, busos plens fins a rebentar d'activistes van creuar els punts de control al·legant que estaven fent una
gira de clíniques de drogues a la zona, i que van haver de fer parades imprevistes al costat de la carretera. Mentre que vehicles civils passaven brunzint i jeeps plens de soldats rebotaven a través de les carreters no asfaltades, els passatgers van sortir ràpidament i van córrer per lliurar aliments i subministraments mèdics als companys campistes.
"Pareu ara mateix o sereu arrestats", un sol soldat que duia una insígnia d'oliva i coronat amb un casc de dimensions massa grans va cridar en va, mentre dotzenes ascendien turons no aptes per a vehicles.
A Bab
Al-Shams, Abdallah, un activista veterà mirant de nou per sota del front
esculpit amb línies de preocupació, va explicar la situació. "L'amo de la
terra té una ordre del jutge que explica perquè la nostra presència aquí és
legal, i que el propietari té sis dies per protestar per la confiscació dels
seus béns. "
El seu pit encara palpitant de la persecució, pren una calada del seu cigarret i afegeix: "Però va arribar l'exèrcit de nou ahir a la tarda i va dir que l'ordre judicial no va dir que la presència de la gent era permesa sinó que només poden haver-hi tendes de campanya, i que per això havíem de marxar. "
El seu pit encara palpitant de la persecució, pren una calada del seu cigarret i afegeix: "Però va arribar l'exèrcit de nou ahir a la tarda i va dir que l'ordre judicial no va dir que la presència de la gent era permesa sinó que només poden haver-hi tendes de campanya, i que per això havíem de marxar. "
Durant dècades, els funcionaris israelians han justificat la permanent ocupació de Cisjordània amb l'argument que seria inhumà fer marxar als colons de casa tot i que la seva presència és il·legal segons el dret internacional. Però unes poques files de carpes blanques, van fer presència i van marcar-se en contra d'un horitzó esquitxat per la desigualtat i la segregació, i van anivellar-se al seu argument "fets sobre el
terreny ": armats amb res més que el permís del propietari legal de les terres, centenars d'activistes van ser violentament desallotjats per les forces de seguretat israelianes de Bab Al-Shams després d'haver estat declarada zona militar tancada per l'administració dretana de Netanyahu.
Mentrestant,
a pocs quilòmetres més enllà del camí, els assentaments israelians seguien
empassant-se la terra palestina per erigir "llocs d'avançada",
considerats assentaments
il·legals
fins i tot pel govern israelià. Malgrat la seva il·legalitat inequívoca, de
vegades el règim israelià ha tardat una dècada a desallotjar els colons dels
llocs d'avançada. En el cas de Bab Al-Shams, menys de quaranta-vuit hores van
passar abans que els militars envoltessin sigil·losament el llogaret. Enmig del
silenci i de la foscor de la nit, uns 500 soldats van irrompre al poble, i van
arrossegar, colpejar, i arrestar als activistes. "L'únic que podia veure
eren llums verds brillants, i llavors els soldats emergir de la foscor ",
diu un reporter gràfic francès. "Abans que pogués adonar-me del que estava
succeint, estàvem sent empesos cap a la carretera, mentre que els nostres socis
palestins eren colpejats, emmanillats i detinguts. "
En el
moment que l'article està sent escrit, s'han construït com a mínim quatre
pobles de protesta: Bab Al-Karama, Al-Asra, Al Manatir, i Canaan. En el cas de
cada un d'ells, l'exèrcit, sempre conscients de l'eficàcia de la protesta no
violenta, s'ha traslladat a
desmantellar sense demora, ferint i arrestant a cabassos de manifestants i transeünts per igual.
desmantellar sense demora, ferint i arrestant a cabassos de manifestants i transeünts per igual.
Allò
que no apareix a les portades
Al llarg dels aixecaments àrabs, convenientment anomenat amb el tema fàcilment comercialitzable de "primavera" tunisians, egipcis i libis han estat representats com a revolucionaris herois que han derrotat les autocràcies àrabs per tal de construir democràcies liberals semblants a les d'Occident. No obstant això, els palestins, igual que
les poblacions inquietes de Jordània i Bahrain, no han gaudit del suport incondicional dels mitjans de comunicació tradicionals. Malgrat millores en la cobertura de la no violència palestina, la majoria dels mitjans segueixen perpetuant estereotips obsolets dels terroristes palestins com religiosament intoxicats i inherentment incapaços d'aconseguir la pau. Editorials i analistes regularment s'infiltren en les notícies especulant sobre la possibilitat d'una tercera intifada, donant així a entendre que la violència és inevitable.
Al llarg dels aixecaments àrabs, convenientment anomenat amb el tema fàcilment comercialitzable de "primavera" tunisians, egipcis i libis han estat representats com a revolucionaris herois que han derrotat les autocràcies àrabs per tal de construir democràcies liberals semblants a les d'Occident. No obstant això, els palestins, igual que
les poblacions inquietes de Jordània i Bahrain, no han gaudit del suport incondicional dels mitjans de comunicació tradicionals. Malgrat millores en la cobertura de la no violència palestina, la majoria dels mitjans segueixen perpetuant estereotips obsolets dels terroristes palestins com religiosament intoxicats i inherentment incapaços d'aconseguir la pau. Editorials i analistes regularment s'infiltren en les notícies especulant sobre la possibilitat d'una tercera intifada, donant així a entendre que la violència és inevitable.
De
moment, el panorama immediat és ombrívol: el recentment reelegit primer
ministre Benyamin Netanyahu es va comprometre a continuar l'expansió
d'assentaments; la comunitat internacional no sembla disposada a pressionar a
Israel per tal de respectar el nou estat de l'Autoritat Palestina recentment
adquirit com a estat, i Hamas no ha deixat de reafirmar el seu compromís amb la
lluita armada.
És molt probable que la tercera intifada ja hagi arribat, i està sent duta a terme no per la força de les armes, sinó a través de passejos amb bicicleta, passejades per la llibertat, graffitis, marxes, sentades, estómacs buits, i pobles protesta. No veureu aquest aixecament a les pàgines del New York Times o del Washington Post. En una societat informada pels mitjans de comunicació amb fins de lucre, la violència continuarà dominant les imatges tant als nostres diaris com a les nostres pantalles de televisió. Però tal i com va escriure Mohandas Gandhi:
"Aquests dies estem cada dia constantment sorpresos per meravellosos descobriments en el camp de la violència. Però jo sostinc que descobriments molt més impensables i aparentment impossibles es faran en el camp de la no violència ".
Patrick O. Strickland és l'editor Israel-Palestí de la
Seu al Caire de la notícia publicada a BikyaNews.com. Actualment treballa a Cisjordània,
i el seu treball ha aparegut a In These Times, Al-Akhbar English,
GlobalPost,SocialistWorker.org, Counter-Punch.org i a altres llocs.
Actualment està escrivint un llibre que tracta d'una breu història de la
resistència palestina no violenta.
