L'aniversari de la Júlia es va convertir en una celebració espontània a un bar de Beit Sahour, amb la presència dels
nostres dos coordinadors palestins.
Aquest matí, cansats
però amb els ànims renovats, ens hem reunit a primera hora del matí
amb Juani Ruiz, representant de Health Work Commitees, organització
creada el 1985 i dedicada a enfortir l'accés a la sanitat a
Cisjordània i Gaza. A Cisjordània tenen 17 clíniques, inclosos 2
hospitals, un a Qalqilya i un altre a Beit Sahour. Perquè ens fem
una idea de la magnitud d'aquest tipus d'iniciatives, a Cisjordània
el 55% dels serveis sanitaris són proporcionats per l'Autoritat
Nacional Palestina, mentre que el 45% restant està a càrrec
d'associacions privades.
Segons el Conveni de
Ginebra, un país ocupant ha d'encarregar-se de les necessitats del
poble ocupat, però queda clar que Israel no compleix amb aquest
mandat. Una de les formes de fer front a aquesta situació és la
creació de clíniques mòbils, capaces de donar atenció a diferents
comunitats del país, sobretot a la zona C, on els serveis són
pràcticament inexistents.
A més dels problemes
mèdics que puguin patir els ciutadans d'arreu del món, l'ocupació
israeliana té un impacte directe sobre la salut dels palestins,
sobretot en relació a l'aparició de problemes cardíacs vinculats a
l'estrès i l'ansietat provocats per la vida quotidiana sota el setge
israelià. En el cas dels homes, segons el Health Work Commitees,
això afecta el 30% de la població. Pel que fa a les dones,
Palestina és el quart país del món amb la taxa de mortalitat més
alta de càncer d'úter i mama. Una altra de les conseqüències que
té l'ocupació sobre la salut pública és la falta de qualitat de
l'aire provocada per la destrucció de recursos naturals amb
l'objectiu de crear nous assentaments. Això es materialitza amb
al·lèrgies i diferents problemes respiratoris. L'acaparament de
recursos naturals per part d'Israel també afecta l'aigua, obligant a
la població palestina a abastir-se d'aigua de baixa qualitat, cosa
que pot afectar-la negativament tant a través del seu consum directe
com de productes regats amb aquesta.
Visita al Women Center for Counciling in Palestine
El Women Center for Counciling in Palestine (WCCP) és una associació fundada el 1997 amb l'objectiu de donar suport psicològic i social a les dones que pateixen violència de qualsevol tipus a Cisjordània. Principalment, l'ajuda arriba a través de suport econòmic i de l'empoderament de les dones a través de formació ocupacional.
Una de les metes que el
WCCP es planteja és aconseguir l'aprovació d'una llei de protecció
dels drets de les dones, que faci front a la violència que pateixen.
Per tal d'aconseguir-ho, treballen en xarxa amb diferents
organitzacions. Malgrat que s'han aconseguit petites victòries en
relació a la situació de la dona a Palestina, encara queda molta
feina per fer. Un exemple d'això és que encara que el percentatge
de dones a la universitat és majoritari, un cop acabats els estudis
superiors tenen menys possibilitats de trobar feina que els homes. De
fet, el 50% de les dones estan a l'atur, i de moment l'Autoritat
Nacional Palestina no ha dissenyat cap pla per posar remei a aquesta
situació.
Potser la solució
passa per un canvi a l'educació. És per això que el WCCP treballa
des de les escoles amb professors, pares i alumnes per intentar
transformar aquesta realitat social des de la base.
Resistència camperola a l'ocupació
Al migdia ens dirigim cap a l'oest de Betlem, on l'estat d'Israel té un pla per ocupar 75 km2 d'una de les zones més fèrtils de Cisjordània. Des de 1967, aquesta zona ha patit una forta pressió colonitzadora, cosa que ha provocat que l'activitat agrícola dels pagesos palestins passi del 13% a l'1%. A la població d'Al Hader, els pagesos han de suportar multitud d'agressions. Des del 1967 cap palestí ha pogut establir noves estructures de construcció a les seves terres. El 1993 l'estat d'Israel va construir una carretera de circumval·lació que segregava la comunitat de les seves terres de cultiu. Més tard, el 2002, es va proposar un pla de construcció del mur, que en cas de dur-se a terme suposaria l'annexió del 93% del territori d'Al Hader al territori de domini israelià.
En aquesta zona hem
pogut conèixer dos pagesos que s'enfronten a l'ocupació de maneres
diferents. El primer es diu Abu Maher, un camperol d'avançada edat
que manté amb vida un terreny agrícola de dimensions considerables.
Mentre ens explica la seva història ens ofereix raïm produït al seu
terreny. De fet, el que més ens sorprèn és que malgrat
l'escassetat de recursos per cuidar la terra, ell segueix
cultivant-la amb l'objectiu principal d'evitar que l'estat d'Israel se l'apropiï. Per això mateix ha decidit plantar-hi oliveres, que
requereixen menys dedicació que altres tipus de cultius. “Ara
tenen tot el poder, poden fer el que vulguin, però al final
nosaltres guanyarem. Que facin el que vulguin perquè estem
convençuts del nostre futur”. D'aquesta manera ha conclòs Abu
Maher la nostra trobada.
El segon camperol amb
qui ens hem trobat era Abu Diya. En el seu cas, ell ha de viure just
al costat d'un dels anomenats llocs d'avançament. Es tracta del pas
previ a l'establiment d'un assentament de colons. En el seu terreny
sí que hem pogut veure diverses construccions, ja que són
respectades pels israelians pel fet d'haver-se edificat abans del
1967. Tot i això, la pressió soferta no és menor. Cada tres mesos,
l'estat israelià actualitza la seva base de dades de fotografies
aèries per controlar que no hi hagi noves construccions.
La història d'Abu Diya
està marcada per l'apartheid sionista. Abans de dedicar-se al cultiu
de les seves terres, treballava en una impremta a Jerusalem. El 2002,
després que les forces israelianes matessin la seva mare i un dels
seus dos germans, va ser considerat una persona perillosa per la
integritat d'Israel i se li va retirar el permís d'entrada a
Jerusalem. Va ser aleshores quan va decidir conrear les terres de la
seva família per tenir algun recurs econòmic. Primer va haver de
batallar per fer fora els colons d'aquestes terres. Una vegada es va
imposar, va dedicar el seu temps a aprendre l'ofici de pagès. Des de
fa dos anys, Abu Diya compta amb 19 treballadors o, el que és el
mateix, les seves collites representen la font d'ingressos principal
de 19 famílies.
De tota manera, la
realitat que hem vist avui sobre el terreny pot canviar en qualsevol
moment. La voluntat d'Israel és seguir usurpant terres al poble
palestí a través dels anomenats llocs d'avançament.
Una vegada completada
la nostra jornada, hem disposat d'una estona de temps lliure que ha
servit per assimilar o bé per desconnectar de les noves experiències
adquirides. Després de sopar posem punt i final al dia amb una
assemblea de valoració del funcionament que hem tingut com a grup en
els últims dies. Demà Ramallah ens espera.
Ale, Laura i Andreu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada