Dia 9: La ideologia del privilegi

Eren tan sols les 5 del matí però tocava llevar-se, ens esperava un dia llarg i intens. Gens acostumades i embriagades per la son hem agafat el bus que ens portaria fins el Check Point. Quelcom inusual per a nosaltres i en canvi tant integrat en la rutina d’aquelles palestines de Cisjordània que tenen permís per entrar a Jerusalem i que per poder anar a treballar han de repetir-ho dia rere dia.

Al arribar al Check point, ja hi havia una gran aglomeració de palestins, gairebé tots homes. Molts d’ells portaven fent cua des de les 4 del matí esperant que obrissin la porta i confiant que aquell dia el soldat de torn no posés gaires impediments com de costum.. Hi havia dos passadissos; el de l’esquerra estava més buit era específic per dones i internacionals. Mentre debatíem per quin volíem passar, se’ns ha acostat un home recomanant-nos que anéssim per el de la esquerra perquè podia ser que ens agredissin pel fet de ser dones. Seguint el seu consell hem començat a caminar, rodejades per palestins i vivint com s’empentaven i com escalaven per col·lar-se i no fer tard a la feina. Quan ja estàvem gairebé a la porta  les que anàvem més avançades hem pogut veure com els soldats provocaven amb gestos prepotents i d’arrogància sense cap mena de disposició per obrir les portes. Cops, empentes i crits d’indignació ens confonien atabalant-nos sense acabar d’entendre que passava. Enmig d’aquest escàndol a més d’una ens han tocat provocant un seguit de sensacions confoses entre angoixa, fastig, ràbia... Totes elles es barrejaven en la impotència del sentiment provocat per el privilegi que ens ha permès poder passar per el Checkpoint per davant d’aquells que portaven tanta estona esperant... Hem estat testimonis de dues discriminacions; una com a oprimides pel fet de ser dones i l’altre com a privilegiades pel fet de ser blanques europees. Una opressió que es dona a tot el món i un privilegi que si bé te’l trobes arreu, el racisme de l’Estat d’Israel l’exagera convertint-lo en la seva pròpia identitat. Mai se’ns oblidaran aquelles cares indignades que es quedaven darrere la reixa.

Un cop hem travessat el Check Point sense necessitat d’identificar-nos, hem agafat l’autobús que ens ha portat junt amb la resta de palestines, a Jerusalem; el centre neuràlgic de les tres religions monoteistes. Hem aprofitat que eren les 7:30 del matí, per entrar a l’esplanada de les mesquites on podríem veure l’Al Aqsa Mosque, que tot i ser el tercer temple religiós més important per les musulmanes, no totes  tenen el permís d’accedir-hi a causa de les polítiques racistes de l’Estat d’Israel. Hem vist també el mur de les lamentacions, allà on els i les jueves fan les seves pregàries lamentant-se de la pèrdua del temple. Finalment, per completar el tour religiós hem visitat el Sant Sepulcre, allà on es diu que va ser enterrat Jesús.

Tot plegat resultava acrònic trobar-te rodejada per turistes aliens a les monstruositats que provoca l’Estat d’Israel, el qual intenta esborrar les mil històries que amaga aquesta curiosa i única ciutat per tal d’imposar-ne una de sola.

La propera cita la teníem amb Amani. Ella ens ha contextualitzat l’ocupació remarcant-ne els seus orígens els quals donen nom a l’organització que suporta “Grassroots” http://www.grassrootsalquds.net/ . Ha insistit doncs en que l’ocupació de Palestina va començar al 1948 i no pas al 1967 com se sol explicar. Volia deixar clar que reconèixer l’Estat d’Israel era donar legitimitat a un Estat imposat mitjançant la violència i el racisme.

El paper de l’organització en la resistència palestina és el de mapejar Jerusalem, una eina essencial per explicar la seva pròpia història. També fan mobilització local; fent xarxes entre comunitats per impedir l’estratègia d’Israel de fragmentar i esborrar la identitat del poble palestí. Per últim ens ha parlat de la seva connexió amb els països internacionals; desconfiant de tota institució ja que l’únic que han fet ha estat perpetuar la situació normalitzant-la i tractant-la com a problema humanitari. D’ella ens quedem amb el seu caràcter el seu missatge clar i precís. La seva crítica contra la segona ocupació “la dels que venen a fer caritat” ONG, internacionals que pretenen imposar el seu model i així la seva “superioritat” occidental. Ha estat molt interessant poder obrir un espai per l’auto-crítica necessària en el nostre rol a Palestina, entenent que com a ciutadanes europees som part de l’ocupació a través de les polítiques dels nostres governs.  Cal fer boicot a Israel, però també donar suport a l’economia Palestina i sobretot exigir als nostres governs que sancionin les polítiques racistes de l’Estat d’Israel.

Amb el cap en ebullició per la quantitat d’informació i idees ens hem dirigit a la llibreria Educational Bookshop. Ens hem submergit en el saber palestí, envoltats per paraules, poemes i il·lustracions plens de missatges que intenten transmetre i fer saber al món que aquí David resisteix contra Goliat.

Calia omplir-nos d’energia per continuar, així que essent molt originals hem menjat falafels i ens hem carregat de cafeïna per dissimular les hores de son que necessitàvem. 

A pas lleuger i sota ple sol, hem anat cap a la part Oest de Jerusalem on ens esperava Sergio Yhani. Ell és activista del Centre Alternatiu d’Informació http://www.alternativenews.org/ la única organització palestina-israeliana que treballa a ambdós costats de la línia verda. El seu objectiu és establir un pont entre palestins i israelians evitant tot diàleg normalitzador que oblidi que uns viuen en el privilegi proporcionat per el mateix Règim colonial que oprimeix als altres. Ens ha fet una explicació exhaustiva sobre els sionisme remuntant-se en els orígens d’aquest remarcant la incapacitat d’Europa a l’hora de resoldre la qüestió jueva.

Després de dies d’observar, escoltar i experimentar les atrocitats dels militars d’Israel és difícil desprendre’s de sentiments d’odi i ràbia, per això hem trobat essencial separar l’Estat d’Israel sionista del judaisme. Molt important per no caure en l’antisemitisme tant instrumentalitzat pel propi regim per poder justificar-se i formar la seva identitat nacional.

Quan semblava que el nostre cervell no podia absorbir res més, ens hem anat a trobar amb la Sahar Vardi. Una noia de 26 anys que va rebutjar fer el servei militar públicament convertint-se amb una de les poques refusniks israeliana. Ens ha parlat sobre la militarització d’Israel que construeix la mentalitat i identitat dels ciutadans d’Israel. Una militarització que ocupa tots els espais de la vida pública; des de la decoració de les ciutats, l’educació, la política, la moda, les relacions de gènere... Evidenciant-ho amb exemples i posant en qüestió la unió que el règim sionista fa quan atorga a l’exèrcit la qualitat de  garant de la pau. Valentia, coratge i força és el que ens ha transmès al desmantellar la veritat; no tan sols amb la seva explicació sino també amb el seu testimoni.

Exhaustes, satisfetes i plenes de motivació per digerir i canalitzar tots els inputs rebuts durant el dia, ens acomiadem somiant i aspirant amb una Palestina lliure.