No més complicitats amb Isrel

dijous, 27 de setembre del 2012

Pau Sempre a la Fira de Santpedor!!!





Diumenge 30 de setembre a Santpedor hi haurà exposada una part de l'exposició "la Mirada Palestina" en el marc de la fira de productes artesanals i ecològics de Sant Miquel.

L'exposició sobre la reconstrucció de cases palestines i el mur que divideix Palestina d'Israel es podrà visitar durant tot el dia a la placeta del Born, on també s'hi ubica la taverna de la Fira.

dimarts, 4 de setembre del 2012

Dia 13: Fins aviat

Ens aixequem ben d’hora per última vegada en aquesta valenta nació, alguns resacos@s pels excessos de la darrera nit, i amb la indignació per un sorprenent encontre amb uns jueus ortodoxos que ballaven en rotllana a les 02:00h de la matinada (?) mentre uns soldats tancaven les entrades a la ciutat vella per “seguretat”. Fins que no van acabar de ballar, palestins i internacionals no van poder anar a dormir a les seves cases o hotels. 

Però avui és el nostre últim dia i no volem que res en l’espatlli. Comencem a pintar la casa mentre els obrers palestins acaben de posar les parets d’aquesta casa de 60 metres quadrats on viuran 10 persones. 

Avui ja no veurem a la família de l’Atiya, només als seus dos fills adolescents que competeixen amb algun brigadista per veure qui aixeca la pedra més gran.

Diyah, el més gran dels fills de l’Atiya de 17 anys, s’acomiada de nosaltres no sense abans donar-nos els seus contactes de mail i Facebook i de fer-se fotos amb tota la brigada. L’any vinent vol anar a la universitat per estudiar una enginyeria electrònica. Molta sort crack.

La periodista de cuatro que ens ha visitat aquests darrers dies torna a venir per gravar un “stand up” acompanyada per un periodista de “HispaTV” que prepara una peça de la brigada. 

Després de dinar, últimes compres al mercat de la ciutat vella de Jerusalem: centenars de tendes en un marc de carrerons estrets empedrats plens de gent i de color, amb una barreja d’olors de menjar podrit i espècies, i amb un monument o temple relacionat amb les tres religions monoteistes a cada cantonada. Adéu a la ciutat dels gats –i a les seves serenates nocturnes-, dels cristians resant a la via dolorosa, de les crides a resar a les mesquites, dels ortodoxos amb rinxols. Adéu a la calor, a la suor i als mosquits. Adéu a l’hummus, pita, arròs amb pollastre, falafel, sawarma i zaatar. Adéu als nens curiosos, a la generositat de les comunitats palestines. Bé, adéu no, fins aviat.

Com comiat, en Meir ens convida a sopar a casa seu per comentar les avaluacions: coses a destacar, a millorar, maneres imaginatives de trobar finançament de cara a l’any vinent –gràcies PP per les retallades en cooperació internacional- i maneres de difondre el que hem aprés. 

Un cop finalitzat el sopar, prenem les últimes cerveses palestines (Taybeh), anem a l’aeroport i per sort vam passar els controls sense problemes. 

Un cop tornem a l’estat espanyol, cantem i ballem les darreres palmeres, ens despedim dels companys de Madrid –i dels que marxen a Granada i Galícia- entre somriures, plors, abraçades i petons de vaques.

AGRAÏMENTS: 

Gràcies a en Meir i en Roberto per tenir cura de nosaltres i per ser una inspiració i guia.

Gràcies a l’ICADH, Adeemeer, New Profile, BDS, , Youth against settlements, AIC, Comitès populars de Bilin, Jordan Valley i altres, a la municipalitat de Qaliliya i gràcies a la resta d’associacions que ens han ajudat a entendre millor la complexitat de la societat civil israeliana, de la palestina i tot el que comporta la ocupació. 

Gràcies a totes les famílies i persones que ens han obert les seves cases i ens han fet sentir com a una segona llar. 

Gràcies també a tots els que ens heu escoltat al llarg de l’any, ja sigui en xarrades, prenent unes canyes o els que ens llegiu a les xarxes socials. Gràcies per ajudar-nos a difondre i donar-nos suport.

El món no està bé i hi ha milers de coses a millorar, i en un món globalitzat es difuminen els “aquí” i els “allí”. La Pau, la solidaritat i la justícia social són universals i transversals, i no poden ser objectius només assolibles per unes poques persones. Intentem aportar tots els nostres petits “granets de sorra”.

Día 12: Conocemos a la familia Moter y a dos activistas israelís


Amanece temprano en Jerusalén, como es habitual últimamente. Hoy es viernes, el ambiente es un poco más festivo, sabemos que esto se acaba pero también sabemos que pronto Atiyeh y su familia, a la que conoceremos hoy, podrán vivir en su casa.
El trabajo en la obra está muy avanzado y hay pocas cosas que podamos aportar nosotros. No es un mal día para estar relajado, han venido desde cuatro a entrevistarnos y así les podemos dedicar más tiempo. Entre entrevista y risas, ayudamos a Atiyeh y a sus hijos Diya y Mohd a mover las rocas más grandes que rodean la casa.  Los chicos y los hijos de Atiyeh compiten a ver quien coge las rocas más grandes, algún niño, y no me refiero a los hijos de Atiyeh,  se acaba haciendo daño, nada que no se cure con una colleja.
Hacia las once nos vamos al campo de refugiados de Shuafat, allí en un piso alquilado vive la familia. Lo primero que nos sorprendió es que fuese ‘alquilado’.  El campo consta de dos partes, la nueva y la vieja. La parte vieja está administrada por la ONU mientras que en la nueva no existe esta gestión, así que algunos palestinos ricos construyen pisos que luego alquila a palestinos pobres.  Y en uno de estos es donde vive la familia Moter.
Atiyeh nos explica sus origines, vienen de Castel un pueblo ocupado durante la guerra del 48. Y que su familia tiene desde entonces la tarjeta de refugiados, que pasa de padres a hijos.
Walla Moter, la mujer de Atiyeh, nos relata como vivió la experiencia de la demolición. Nos cuenta que ella no lo vio pero que Atiyeh la llamó por teléfono y cundió el miedo y la desesperación se apoderó de todos. Hoy en día lo que más le preocupa a Atiyeh es que después de mudarse y cambiar a sus hijos de escuela les vuelvan a derribar su casa, eso implicaría buscar un nuevo hogar y cambiar otra vez a los pequeños de colegio. Entre relato y relato la familia Moter nos invita a comer unas deliciosas pizzas mmmmm! 
A la tarde hemos quedado con Ruth Edmons de Boycott from within (http://www.bdsmovement.net/), que es la rama israelí de BDS y con Lilh de New profile (http://www.newprofile.org/english/).
Ruth nos habla del BDS (Boycott, Divestment and Sanctions) que realizan desde la asociación. Boycott  from within está compuesta por palestinos, israelís y judíos y está inspirada en la lucha de los sudafricanos contra el apartheid. Su base de funcionamiento es boicotear productos que colaboren en la ocupación y así reducir las aportaciones económicas a este apartheid. No podemos hablar mucho con ella ya que tiene bastante prisa, pero nos deja un aura de fuerza y energía que llena la sala del AIC.
Es el turno de Lilh, su asociación se dedica a la desmilitarización del país. Como hemos explicado en alguna entrada el ejercito en este país es obligatorio para todos, dos años para las mujeres y tres para los hombres.
Lilh nos cuenta como desde que son pequeños les inculcan que su objetivo en la vida es ser un gran soldado. Nos habla de como usan campañas publicitarias, de lo normalizado que está ver a soldados por las calles, bien de uniforme o con ropa informal, acarreando sus armas y luciéndolas. Incluso algunas soldado imparten clases en los colegios como parte de su servicio militar, y se hacen actividades regularmente entre los niños y los militares.
A la hora de buscar trabajo lo primero que les preguntan a los jóvenes es si han realizado el servicio, a pesar de que se haya prohibido realizar esta pregunta en una entrevista de trabajo, se sigue haciendo extraoficialmente.
Lilh también nos explica alguna de las prácticas que realiza el ejército israelí, como probar productos militares en humanos.  Prueban nuevas bombas de gas lacrimógeno, agua química, etc… en manifestaciones o altercados, así ese producto sale a la venta al mercado militar con la pegatina ‘Tested in humans’ .
Lilh también nos deja un halo de esperanza y fuerza. Y nos hace creer en que hay una pequeña parte del pueblo israelí que tiene los ojos bien abiertos, y que esperemos que crezca pronto.
Estamos agotados pero después de cenar, alguno de nosotros, decidimos salir a tomar algo y así desconectar nuestros cerebros por un instante.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Hebron: Història d'una ciutat partida en dos (30/8/12)


La Brigada entra en la seva recta final, i el dijous vam tenir un dels plats forts de la nostra experiència palestina. La ciutat d'Hebron, al Sud-oest de Cisjordània. El nostre dia comença amb una visita al Alternative Information Center (AIC) on el nostre guia l’Ahmad Jaradat ens posa en context sobre la delicada situació d'Hebron i ens porta de tour per una ciutat que deixa una profunda impressió a tot aquell que vulgui sentir la seva història. Història que ens complementa l’Isham Shar-bot de l'Hebron Defence Committee.

Una visita a Hebron mai és simple. Molt s'ha escrit ja sobre una de les zones més difícils i conflictives del West Bank. Una zona més enllà del Tractat d'Oslo, de Camp David, o del Dret Internacional.

Però anem als fets.

Hebron és la ciutat més gran i industrialitzada del West Bank. Amb 130.000 habitants i el seu territori dividit en dos. Tot i que el Tractat d'Oslo va determinar que la ciutat estaria sota control palestí (el que es coneix com a Zona A), la coneguda com a “Massacre del 94” va provocar la fractura de la ciutat.

Més enllà de les raons reals o soterrades i les tensions preexistents a l'incident, el fet que va provocar la divisió va ser aquest: durant les pregàries àrabs a la mesquita, un coló d'un assentament il·legal accedeix a la Mesquita de la ciutat, compartida entre Islamisme i Judaisme per ser també la tomba d'Abraham. Sense dilació, el coló va bombardejar als religiosos matant a 29 musulmans i ferint-ne 70 més.

L'acte d'un fanàtic va resultar en la divisió d'Hebron en dues zones, H1 i H2. Aquesta última sota control israelià. (Malgrat les similituds, no es pot considerar que H2 sigui Zona C, doncs aquesta divisió es va fer amb posterioritat al Tractat d'Oslo, de manera que es considera que té un “Règim especial”)

Per fer-nos una idea de com va acabar la ciutat després de la divisió, seguim amb els fets, abans de continuar amb els comentaris:
H1, de control palestí, amb 80.000 habitants; H2, de control israelià, amb 50.000 habitants, dels quals només 500 són colons. Que suposen un desplegament de 2.000 efectius militars per “raons de seguretat”.

Si fem el càlcul, per cada coló d'un dels assentaments il·legals d'Hebron hi ha 4 militars desplegats. I aquesta minoria controla els 47.500 palestins restants en H2.

Encara que H1 sigui Zona A (i ara entrem en els comentaris) aquesta condició mai ha suposat un impediment perquè l'exèrcit israelià realitzi “Detencions administratives” (eufemisme de “Arbitràries”) amb total impunitat. O que tant l’exèrcit com els colons d'assentaments il·legals tinguin una absoluta llibertat de moviment a una ciutat que no és del seu control. Mentre els palestins han de creuar diàriament nombrosos Check Points de control israelià, per anar a la feina, a l'escola o tornar a casa.



Checkpoint a la ciutat d'Hebron
Perquè. Què importa que la Declaració Universal dels Drets Humans garanteixi la llibertat de moviments quan si ets palestí has de creuar tres Check Points per anar a la teva mesquita?
 
Quina diferència marca que el Dret Internacional estipuli que els assentaments de colons israelians a Hebron són il·legals, si després són els militars els qui dicten la seva llei per mitjà d'ordres militars?

Com pot solucionar la macropolítica o la Comunitat Internacional un dia a dia que es presenta de forma tan opresiva i impune?

Al no tenir condició de ciutadans, els palestins d'Hebron no tenen dret a una llei. I la ciutat sense llei és la ciutat sense drets.

Per això als palestins d'Hebron se'ls pot tancar impunement totes les botigues de certs segments del seu “Mercat de verdures”, pulmó econòmic de la zona. Més encara, se'ls impedeix el seu simple accés a les mateixes botigues o als carrers principals com Shuhada Street.

Carrer tapiat per l'exèrcit al centre d'Hebron
Si tornem a les dades, abans del 2000, hi havia unes 1.200 botigues a la zona, que van ser tancades en els anys posteriors pels militars al·ludint a “Raons de Seguretat” (O “Secret File”) que poden tancar-se per fins i tot 6 mesos sense aclarir el motiu de seguretat.

Bloquejos i Check-Points marquen les fronteres de zones ara només accessibles per a aquells palestins que visquin en H2, mentre que els habitants d'H1 només poden observar des de l'altre costat de la barrera el que abans era el seu mercat principal.

Però dins d'H1 la situació no és més tranquil·la.
 Més enllà de les “Detencions Administratives” (que suposen  una burla en tota regla a qualsevol mínim suggeriment d'Habeas corpus) certs colons han ocupat alguns nivells superiors del mercat d'Hebron. Només és necessari un breu passeig per descobrir tots els objectes que aquests colons llancen sobre la població. Des de pedres a ampolles o cadires, la teulada metàl·lica de protecció ensenya un gran mostrari de diversos objectes llançats des de les cases ocupades pels colons. Recordem, això no és Israel, per això  els colons no tenen per què acatar la llei israeliana fora de les seves fronteres. Sense llei pera  uns, sense drets per a uns altres.

Un altre checkpoint que separa H1 i H2
I la història segueix i segueix, però aquesta entrada del blog ha de tancar-se avui.
Hebron. Una ciutat tallada pel mig. I les dues parts del cadàver es diuen H1 i H2.

Una vegada deixem Hebron, ens reunim a Betlem amb la Vera Baboun, de l'associació Grace. Vera ens dóna una nova visió sobre el tema de la dona en Palestina. I ho fa sense caure en clixés ni llocs comuns, tan utilitzats en aquest tipus de converses. Ens deixa clar que per a ella “Resistir no és un dret sinó una obligació” ja que durant aquesta época omniosa a Palestina alguns tendeixen a deixar les “reclamacions dels drets de la dona en un segon pla”, subordinades a acabar amb l'ocupació il·legal.

A la tarda, tenim l'última xerrada de la maratoniana jornada amb el Javier, de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP). Amb el seu perfecte espanyol, Javier ens respon als nostres dubtes de caràcter més polític i general sobre la situació a Cisjordània i Gaza. Sense importar  com d’incòmodes fossin les preguntes, Javier ens respon sobre les especificitats de la política ni més ni menys que com s'espera d'un tècnic de l'ANP. La falta de temps (i l’esgotament acumulat) fa que la xerrada duri menys del desitjat i certes preguntes quedin sense plantejar-se.

Passant el Checkpoint per accedir a la Mesquita
Però ja és molt tard. El grup torna a l'hostal. Divendres es torna a l'obra i hi ha reunió amb la família. Millor estar presentables per a un nou dia. Encara ens queda molt per viure i experimentar en aquestes terres, les nostres últimes hores a  la Brigada.