Dia 6 - Resistència i dignitat a Nablus, el cor de la primera intifada

Hui hem conegut de més a prop les conseqüències de la resistència a la ocupació israeliana amb la visita a Nablus. Aquesta ciutat, construida fa més de 2000 anys entre dues muntanyes, està considerada la tercera ciutat més antiga del món.

Aquí hi ha el camp de refugiades més gran de tota Cisjordania, el de Balata, on viuen 28.000 persones en 1km². Dins del camp, que acull fins a quatre generacions de famílies palestines que van haver de fugir de casa seva durant la Nakba (1948), hem visitat el Yafa Cultural Center, un centre social fundat el 1996. Una responsable del centre ens ha explicat que el 1948 eren 5.000 les persones que ocupaven el camp, dormint en tendes proveïdes per l’agència de les Nacions Unides per a les refugiades palestines (UNRWA). Des de llavors la població s’ha multiplicat gairebé per cinc i les tendes s’han convertit en blocs de cases que creixen cap amunt per la manca d’espai.

El centre social està adreçat principalment a les refugiades més joves, d’entre 6 i 17 anys, per tal d’allunyar-les dels problemes derivats d’unes condicions de vida precàries, com poden ser les drogues. S’organitzen activitats com balls tradicionals, teatre, tallers de dibuix o sessions de documentals sobre la història de l’èxode palestí. A més, cada estiu s’organitzen diversos campus d’estiu destinats a dones i criatures, algunes de les quals ens han saludat amb un somriure tan bon punt hem arribat.

La responsable ha explicat que, amb les noves tecnologies, les adolescents del camp poden comparar-se amb els joves d’altres països i sovint se senten inferiors. És per això que una de les prioritats del centre és explicar-los que la vida al camp no és per sempre i que un dia tornaran a casa seva, encara que molts no han pogut conèixer mai la seva terra, més enllà de fotografies, per les limitacions de mobilitat que imposa l’Estat d’Israel. Psicòlogues i treballadores socials assisteixen a les menors davant dels traumes que els provoca la constant situació d’estrès a la qual estan sotmeses, amb incursions i detencions noctures de l’exèrcit en el camp.

Tour pel camp de refugiades de Balata

Després de  conèixer el funcionament del centre, hem fet una volta pels estrets carrers del camp, on va començar la primera intifada (1987) degut a les condicions miserables i insuportables que s’hi vivien. I durant la segona intifada, la resposta de l’exèrcit va ser terrible, gasejant el camp cada dia i entrant a les cases en busca d’armes. La veritat, però, és que les palestines del camp no tenien diners ni per alimentar els seus fills, i molt menys per a comprar armes. Com que les refugiades s’amagaven dels soldats entre els carrerons del camp, l’exèrcit va decidir anar foradant les parets dels blocs de pisos per anar passant d’una casa a l’altra. Hem pogut veure restes d’aquests forats, ara tapats amb ciment en molts dels edificis del camp.

A part dels precaris habitatges, el camp compta amb quatre escoles, on hi assisteixen 7.000 estudiants, i una clínica on només hi ha dos doctors i tres infermeres. La UNRWA s’ocupa dels serveis d’educació, salut i recollida d’escobreries, però cada vegada hi ha menys recursos disponibles pel creixement de les famílies refugiades. A més, ni l’ONU ni cap altra organització pot protegir les refugiades de l’exèrcit israelià, que pot entrar lliurement al camp i reprimir impunement.

Quan hem sortit del camp, encara amb l’angoixa dels carrers estrets i la sopresa de les nombroses fotos de màrtirs penjades en moltes parets, hem anat a dinar al centre de Nablus. Abans d’arribar al restaurant hem topat amb una concentració a favor de l’alliberament de Bilal Kayed, un pres polític que havia de ser alliberat després de 15 anys a la presó però que ara se l’ha detingut administrativament; és a dir, sense saber els càrrecs per els quals se l’acusa i durant sis mesos però prorrogable durant un temps indefinit. El detingut ha iniciat una vaga de fam que ja dura 63 dies.

Visita al Women Studies Center

Falafels, hummus, babaganuix i mutàbal ens han donat forces per continuar amb un dia molt intens, que a la tarda ens ha portat a visitar el Women Studies Center. Allà hem quedat impressionats per la força de la Rawda, una ex presa política que actualment està bolcada en la lluita pels drets de les dones, molt castigades tant per les desigualtats de gènere en la societat palestina com per la pròpia ocupació per part d’Israel. Llibertat, igualtat i dignitat és el lema sobre el qual pivoten els projectes del centre. Els tres eixos vertebradors d’aquestes  iniciatives són l’alliberament de les dones, que es tradueix en l’accès a l’educació (ja s’ha aconseguit que el 55% de les alumnes de les universitats palestines siguin dones); l’accès al mercat laboral, el qual només ocupa un 17% de les dones; i l’empoderament a través de l’organització i participació en la lluita pels seus drets.

El Women Studies Center té un programa específic enfocat a la violència que les dones pateixen com a conseqüència de l’ocupació, com és la detenció o assassinat dels marits i fills, la pèrdua de les seves cases o la seva condició de mares de màrtirs. D’altra banda, la Rawda ha destacat les grans desigualtats entre homes i dones que encara hi ha a la societat palestina. Moltes dones, per exemple, pateixen agressions sexuals que no són condemnades pel fet que es produeixen dins de l’àmbit familiar  o que, quan són reconegudes, la pena s’aplica tant als agressors com a les víctimes. A més, les dones no poden  divorciar-se sense el consentiment del marit en base a una llei jornada vigent des de l’any 1960. I aquelles que aconsegueixen divorciar-se pateixen el rebuig de les seves famílies. Un dels projectes per combatre la violència contra les dones va dirigit a menors i ha arribat a més de 750 escoles en tota Cisjordània, i inclou formació per al professorat per tal que aquest sigui un tema destacat en els centtres educatius.

Al marge de les explicacions sobre el treball realitzat pel centre, ens ha impactat la història personal de la Rawda, que va estar tancada a presó durant vuit anys, fins al 1985. Les històries sobre les tortures que va patir ella i moltes dones, sobretot després de la primera intifada, després de ser tancades fan esgarrifar. Mares que parien emmanillades de mans i peus o dones agredides sexualment pels seus propis pares (obligats pels soldats) en són algunes exemples. La Rawda explica, però, que tot i els abusos que es van cometre sobre seu, ella va mantenir el cap ben alt i va resistir-se a confessar o delatar les seves companyes palestines: “Sóc una lluitadora, feu el que vulgueu, però no parlaré, no em rendiré”, els deia als soldats. Per no perdre la força, a la seva cel·la hi va escriure una cita d’un poeta turc que deia: “El problema no és que t’atrapin, sinó rendir-te”. Hem quedat admirats per la dignitat que desprèn i l’exemple de lluita contra l’opressor que representa la Rawda.

Amb aquesta sensació encara al cos, hem començat la que seria l’última visita del dia: un tour pel centre de Nablus.

Passeig pel centre històric de Nablus

Fins la primera intifada, Nablus era una important ciutat comercial, contava amb més de 42 fàbriques de sabó i era una de les principals parades en una de les rutes cap a la Meca. Més enllà de la seva històrica riquesa, la ciutat és coneguda per la resistència que va mostrar davant la invasió per part de l’exèrcit israelià l’any 2002. El nostre guia ha destacat que Nablus és la segona ciutat després de Gaza amb major nombre de màrtirs durant la primera i segona intifada. Tot i ser coneguda com la ciutat dels dolços, la seua història és més bé amarga.

La primera intifada, coneguda per la lluita popular i el llançament de pedres, va pendre en aquesta ciutat un caire més violent amb l’aparició de diversos grups armats, que combatien tant als soldats com a les palestines col·laboracionistes.

Un any després de la segona intifada, i amb el nomenament d’Ariel Sharon com a primer ministre israelià, l’ofensiva sobre la ciutat es va incrementar, L’abril de 2002, més de 400 tancs van entrar a la ciutat i va començar la guerra. Després d’uns dies, la resistència es va endinsar al centre de Nablus, ja que els tancs no podien passar pels estrets carrers de la zona. L’estratègia israeliana llavors va passar per enderrocar cases amb bulldozers, sense previ avís i, fins i tot, amb famílies a l’interior de les cases. Només amb 12 dies de combats 133 palestines van morir, milers van quedar ferides, i moltes més van ser arrestades.

L’excercit israelià es va endur a tots els homes d’entre 13 i 50 anys, inclòs al nostre guia, que va passar 20 dies emmanillat i amb els ulls tapats, sense menjar ni aigua i rebent abusos i pallisses constantment. Després de molts interrogatoris i l’alliberament de molt d’ells, la resistència va continuar fins que Israel va bombardejar la ciutat: 1.000 kilos d’explosius van matar 12 persones, van tirar a terra dues fàbriques de sabó i part d’una esglèsia ortodòxa grega. Va ser un missatge molt clar per a les palestines, que van decidir rendir-se pel bé de la ciutat. Tot i això, Nablus s’ha mantingut fins  hui com un símbol de resistència front a l’ocupació israeliana. Mostra d’això els nombrosos cartell i plaques que recorden els caiguts per l’alliberament de Palestina.

Després de relaxar-nos amb uns tes i una shisha, hem tornat cap a l’autobús per dirigir-nos a Betlem. El camí ha estat més llarg del que pensavem, de més de dues hores, perquè a la sortida de la ciutat ens hem trobat amb una gran presència policial. Poc abans, agents palestins havien disparat munició real contra una manifestació per la decisió de l’Autoritat Nacional Palestina de demorar l’alliberament d’un pres. Aquesta situació, que a nosaltres ens ha impresionat tant, és la realitat i el dia a dia de milions de palestines.