Gràcies mecenes!

Amics i amigues,


Avui volem dedicar aquesta entrada al blog, en forma d'agraïment, a totes les persones que han participat com a mecenes al crowdfunding "Reconstruint la pau". El vostre suport ha sigut imprescindible per a desenvolupar les brigades de reconstrucció d'enguany a la Vall del Jordà (Cisjordània, Palestina).

Alejandra A.
Àlex G.
Alys S.
Ana V.
Andrea C.
Andreu M.
Ángeles C.
Angels F.
Àngels T.
Anna C.
Anna C.
Antonia M.
Adriana G.
Blanca B.
Bogdan B.
Borja A.
Carme N.
Catarina F.
Catrin S.
Clara P.
Danilr
David i Hilari S.
David R.
Elena Z.

Elisa E.

Enriqueta M.

Eva T.

Felipe R.

Francesc M.

Gloria B.

Imma M.

Jane J.

Jèssica I.

Joan T.

Jofre P.

Jordi I Lorena

Jordi M.

Juanjo I Pili

Júlia R.

Laia M.

Laia M.

Lídia S.

Lucia C.

Luisa T.

Maite C.

Manuela A.

Marc N.

Marc R.

Maria R.

Marta R.

Miguel M.

Miriam G.

Montserrat V.

Natàlia A.

Pablo M.

Pepe R.

Pilar T.

Richard S.

Rita G.

Samira S.

Sergi P.

Silvia E.

Tatiana M.

Teresa T.

Podeu llegir la nostra experiència, de la qual també n'heu format part, en aquest blog. 
Moltes gràcies per la vostra col·laboració!

Concentració en suport a la població palestina

Us esperem aquesta tarda dimarts 20 d'octubre a les 19h davant de la seu del govern espanyol (Carrer Mallorca amb Roger de Llúria, Barcelona) per demostrar el nostre suport a la població palestina en lluita, i el rebuig a l'imminent ocupació isrealiana i la constant vulneració de drets humans sobre el poble palestí, acompanyada de la complicitat internacional.

VISCA PALESTINA LLIURE!

Solidaritat amb la resistència popular palestina! Boicot a Israel ara!

Hi ha alguna cosa que ja és evident, tant si l'actual fase d'intensificació de la repressió israeliana i de la resistència popular palestina evoluciona cap a una veritable Intifada, com si no: una nova generació palestina segueix els passos de les generacions anteriors, i s'alça en massa contra el brutal règim d'ocupació, colonialisme, i apartheid d'Israel que dura ja diverses dècades.

Els governs del món, especialment a Occident, titllen els esdeveniments dels darrers dies de “cicle de violència”, en el qual ambdues parts comparteixen la culpa, tot ignorant l'origen del conflicte colonial, i la seva pròpia complicitat en permetre que Israel mantingui aquest sistema i violi impunement el dret internacional. Gairebé tots els i les palestines demanen ara un boicot total a Israel per tal d’aïllar-lo internacionalment, en tots els àmbits, de la mateixa manera que al seu moment es va aïllar a la Sud-àfrica de l'apartheid.

L'actual insurrecció liderada per la joventut palestina és una resposta a la intensificació de la neteja ètnica i l'opressió israeliana, especialment a Jerusalem. En els últims mesos, Israel ha accelerat el robatori de terres palestines i la demolició de les seves llars, ha incrementat els seus atacs racistes al complex de la mesquita d’al-Aqsa, ha estret el cèrcol a Gaza i ha implementat noves mesures racistes contra les ciutadanes i ciutadans palestins d'Israel.

Israel i els seus grups de colons fonamentalistes i terroristes han atacat salvatgement les protestes palestines, executant a nenes, nens i joves en ple carrer i deixant a més de 1000 persones amb lesions de consideració.

Es necessita urgentment una resposta internacional efectiva que pressioni a governs, institucions i corporacions perquè posin fi a la seva complicitat amb els crims d'Israel.

Portem la solidaritat internacional amb la resistència popular palestina un pas més a través del boicot, la desinversió i les sancions (BDS):
- Exigint un embargament militar contra Israel
- Que Catalunya aturi TOTES les complicitats (institucionals, econòmiques, acadèmiques, polítiques, empresarials) amb Israel fins que s'assoleixin les tres reivindicacions del moviment BDS:
1- Finalitzar la seva ocupació i colonització de totes les terres àrabs ocupades al juny de 1967 i destruir el Mur;
2- Reconèixer els drets fonamentals de la ciutadania àrab-palestina d'Israel per a una total igualtat; i
3- Respectar, protegir i promoure el dret dels refugiats palestins de tornar a les seves cases i propietats tal i com estableix la resolució 194 de les Nacions Unides.


Vine dimarts i mostra la teva solidaritat amb la població palestina! #SolidarityWaveBDS #IsraelNoEsReferent

Pau Sempre a la mostra d’entitats de Salt 2015!!!

Avui hem participat a la V mostra d’entitats de Salt. Aquesta trobada ha estat amb el propòsit del coneixement mutu, la participació i la cohesió ciutadana de les entitats locals.  

A la jornada hi havia tastets interculturals, jocs i tallers infantils, cercaviles i balls, i gent disposada a explicar els projectes i activitats que duen a terme des de les diverses entitats participants. 

Pau Sempre hem proposat una selecció de l’exposició Marhaba, Palestina. 29 mirades a una sola realitat: la repressió al poble palestí i hem ofert un tast de la deliciosa Mujaddara, acompanyada de pa i olives; a banda de tenir material gràfic informatiu i de sensibilització i membres de l’entitat explicant la pròpia experiència a les brigades de reconstrucció de cases i més...

   Aquesta jornada ha servit per a col·laborar amb tres causes solidàries: recapte d’aliments pel Centre de Distribució d’Aliments de Salt, campanya de donació de sang i, per últim, els beneficis dels tastets i les begudes ofertes es destinaran a l’adquisició de material bàsic per a les escoles públiques d’infantil i primària de Salt.

L’any que ve més i millor!!!

Dia 15:

Últim dia:

A LA GOLA DEL LLOP

Ens despertem a l'hostal encara amb el record del sopar al desert. Avui serà un dia ple d'emocions, ja que només començar, ens acomiadem d'un dels nostres estimats amics palestins, en Yasser. Entre mocs i llàgrimes carreguem l'equipatge, en el que serà el nostre últim trajecte a terres palestines.

Diem adéu a l'hostal i ens dirigim a Jerusalem per reunir-nos amb una activista israeliana de l'Alternative Informative Center (AIC). Defensar una posició a favor del respecte dels DDHH del poble palestí, no és un fet comú, ni tant sols dins l'activisme ni l'esquerra israeliana. Per aquesta raó, al llarg de les brigades, ens hem reunit amb contades ocasions, amb persones, col·lectius i/o entitats antisionistes.

Només començar la trobada amb la Connie, membre de l'AIC, ens explica breument el recorregut històric d'aquesta associació. Formada després de la primera intifada, és una organització no governamental, formada conjuntament per israelians i palestins majoritàriament del 1948. És de les poques organitzacions mixtes dins de l'àmbit comunicatiu de la regió.

La tasca de l'AIC és potenciar la sensibilització a nivell cultural, social i informatiu, a través de xerrades, activitats, tallers... tant a Cisjordània com a Israel de la flagrant situació a la qual està sotmesa el poble palestí. La ponent ens remarca que la seva lluita s'articula en tres pilars bàsics: acabar amb la ocupació il·legal de Cisjordània per part de l'estat d'Israel des del 1967 fins els nostres dies, el dret del retorn dels refugiats i la lluita conjunta per acabar amb l'apartheid que pateixen les persones palestines dins de l'estat d'Israel.

Desprès de la trobada, ens dirigim a Yaffa, la primera ciutat fora de Cisjordània que visitem. Allà ens espera una taula rodona amb tres membres de diferents col·lectius: Coalició de dones per la Pau, associació feminista i antimilitarista, una organització de defensors dels defensors dels drets humans, i Aswat, associació de Lesbianes, Trans, Bisexuals, Queers i Intersexuals de Palestina.

El debat va ser molt enriquidor ja que es va parlar de les conseqüències del règim israelià des de tres perspectives diferents. D'una banda, la coalició de dones per la Pau treballa des d'una perspectiva de gènere la militarització de la societat, principalment de l'estat d'Israel. D'altra banda, quines són les eines repressives que utilitza el règim Israelià davant l'activisme en defensa dels DDHH i quines són les eines legals, socials i polítiques per fer-hi front. I finalment l'enriquidora experiència de conèixer la tasca que realitza la LTBQI a favor dels drets d'aquest col·lectiu i en contra de la ocupació.

Després d'aquesta taula rodona, ens fiquem dins de la gola del llop per comprovar en la nostra pròpia pell (altra vegada) l'agressivitat d'aquest gran monstre que és l'estat d'Israel.

Àlex, Marc i Marta.

DIA 14: Jerusalem i Sopar al desert

Son les 7:30 hores, estem a les portes del checkpoint d’entrada a Jerusalem, malgrat avui sigui festiu i la majoria de gent no treballa, ens podem fer una idea del que significa per a la població palestina haver de creuar a diari el mur per entrar a la ciutat. Quotidianament centenars de palestins han de fer cues d’hores per treballar per una tercera part del que cobra un israelià a la ciutat de Jerusalem. Les persones que aconsegueixen un permís especial tenen dret a entrar a la ciutat, però per aconseguir-ho necessiten el permís de la Cort Suprema d’Israel, que els proporciona o els denega de manera arbitrària i sense sentit. Molts ciutadans han estat desplaçats de la seva pròpia ciutat per aquesta raó.

El centre de la ciutat està dividit en quatre zones històriques, el barri jueu, l’armeni, el cristià i el musulmà. Tot i així, ens expliquen que s’ha intentat mostrar la ciutat en aquesta divisió però que, en realitat, la ciutat en els seus orígens es va alçar sota el paganisme, i les comunitats es van anar instal·lant al llarg dels anys, però sempre amb una visió multicultural, ja que podem veure tant esglésies, temples i mesquites en tots els barris, sigui quina sigui la religió majoritària.

L’ocupació és visible en tots racons, Jerusalem és el centre d’una estratègia política d’ocupació i apartheid, els barris limítrofes amb la ciutat vella s’han anat substituint per assentaments, aïllant el centre i fent-lo inaccessible per a la població autòctona palestina. En una segona fase, Israel està començant a adquirir propietats dins dels barris palestins, al cor de la ciutat vella, construint petites illes de cases i convertint-les en fortificacions amb valles i seguretat privada.

Passegem barri a barri, i intentem entendre què significa per cada una de les religions els diferents racons de culte de la ciutat, es respira fanatisme i fe, observem des de la distància i aprenem una mica més del context religiós que porta a que algunes d’aquestes comunitats justifiquin moltes de les seves accions.

La desigualtat a la ciutat és visible entre les comunitats, l’ocupació la genera, i la política d’apartheid i normalització la intenta visibilitzar i fomentar sense pràcticament adonar-nos. L’arquitectura, al barri jueu és clarament moderna, fruit de la renovació gairebé total després de l’ocupació, en contrast amb la resta de barris, que s’han descuidat a la degradació del temps. Els serveis de neteja no passen amb la mateixa freqüència per els barris no jueus, la militarització dels carrers ens donen una sensació de normalitat dins d’un règim d’ocupació, els joves palestins han de viure diàriament una marató per assistir a la Universitat, passant (o no) per diferents punts de control fins arribar a classe, creant intencionadament desigualtat intel·lectual entre la població, sembrant la llavor per a una societat classista, on el sionisme mantingui sempre la posició dominant.

Passem pel centre on es reuneix la comunitat africana de Jerusalem, un espai que han habilitat aquesta petita comunitat declarada com a musulmana, vinguda durant la primera intifada i molt activa políticament; i ens trobem a l’Ali, un presoner polític que ens explica la seva experiència en la lluita antisionista i que fa una comparativa molt interessant entre la Sudàfrica de l’apartheid i l’ocupació israeliana. Marxem de l’espai amb ganes d’aprofundir més en la història d’un lluitador amb un passat, present i futur ple de dignitat i coherència.

És hora d’abandonar la ciutat, agafem el bus de tornada al checkpoint, que està ple de treballadors palestins —evidentment no n'hi ha cap d'israelià—, també amb això és fa visible la diferència entre uns i altres; no hi ha cap cartell que els impedeixi entrar al bus, com als EUA dels Black Panters, o a la Sudàfrica de Mandela, aquí no fa falta, però no hi ha gaire més diferència que això.

Tarda d’assemblea i valoracions, ens preparem per anar a les afores de Betlem, direcció al desert. Ens han preparat una vetllada preciosa per a la última nit sota la lluna plena, música en directe palestina, un bon sopar i una estona de ballaruca. La nit s’allarga, entre rialles i complicitats, tenim la sensació de que passarà molt de temps fins que tornem a reviure una experiència així...

Tornem a Beit Sahour, serà la nostra darrera nit, ens anem a dormir entre abraçades palestines, alguns de nosaltres no ens tornarem a veure. Demà serà un dia llarg, la nit també ho ha estat. I ens despedim amb un... Bona nit Palestina!

Jona, Lídia i Laia

Dia 13: Ramallah

Avui hem pogut descansar més que habitualment i és que ja era necessari per al dia que ens esperava. Hem viatjat fins a Bil’in per conèixer la realitat del poble i un membres dels Comitès de Resistència Popular.

Al 2002 es va iniciar la construcció del mur a la zona de Bil’in, confiscant el 58% de la terra per a construir assentaments israelians impedint així que els pagesos palestins poguessin conrear la terra. Davant d’aquesta ofensiva, el poble (juntament amb l’InternationalSolidarity Movement i alguns israelians no sionistes) va decidir organitzar-se en Comitès de Resistència Popular per evidenciar la ocupació israeliana i guanyar la terra confiscada. Van haver-hi accions creatives a diari durant dos mesos per captar els mitjans de comunicació, com ara lligar-se a les oliveres per evitar que aquestes fossin tallades o disfressar-se d’Avatar per simbolitzar la ocupació amb una pel·lícula coneguda internacionalment.

L’estratègia va derivar cap a una convocatòria regular els divendres, després de la pregària musulmana al migdia, que ha durat fins a 10 anys. Al 2007 una declaració de la Cort Israeliana va declarar il·legal la construcció del mur (que finalment es va desmantellar al 2011), però el poble de Bil’in va decidir seguir amb la lluita per recuperar tota la terra robada, inclòs el mur de formigó que es troba just davant de la l’assentament, encara vigent avui en dia. Bil’in s’ha convertit en un referent internacional, pel que fa a la lluita palestina de resistència no armada.

Davant aquest context, hem decidit donar suport com a observador a la manifestació d’aquest divendres, que s’ha iniciat cap a les 13,30h. Davant la nostra sorpresa, l’exèrcit israelià ja es trobava armat i en jeeps militars a l’alçada de l’antiga tanca que representava el mur. Només hem pogut avançar uns metres ja que de seguida han començat a disparar gasos lacrimògens als manifestants, que hem hagut de dispersar-nos ràpidament. Gràcies a un dispositiu de seguretat preparat prèviament a la manifestació hem pogut pal·liar millor l’efecte del gas, encara que no hem pogut evitar els seus efectes més directes. La pluja de gasos s’ha intensificat fins al punt en què hem hagut de retrocedir al punt de trobada.

Per recuperar forces, hem anat a dinar a Ramallah i tot seguit ens hem trobat amb en Ziad Amro, treballador del Ministeri d’Afers Socials de l'Autoritat Nacional Palestina, centrant-se en les persones amb diversitat funcional. Ens ha comentat que, a principis dels anys noranta, les institucions de Ramallah tenien un pressupost concret per poder invertir en programes destinats a persones amb diversitat funcional (intel·lectual, sensorial, visual, mobilitat reduïda...). Al cap d’uns anys, aquest pressupost va desaparèixer i fa que no es pugui treballar adequadament en aquest aspecte.

A causa de la ocupació, amb la política d’ossos trencats de l’exèrcit israelià (que es basa en trencar els ossos de palestins de famílies més lluitadores), el que s’aconsegueix és que moltes persones que no tenien una diversitat funcional l’adquireixen a causa d’aquesta política. Això fa que aquestes persones ja no surtin de casa i que tinguin la seva família ocupant-se d’elles, mantenint-les lluny de la lluita, i que l’Estat israelià pugui continuar amb la ocupació. Amb les condicions actuals, és molt dificultós diagnosticar el què pateix realment la persona amb diversitat funcional i això fa que el treball amb les famílies, programes, activitats, etc. sigui molt complicat. El que s'havia aconseguint en polítiques socials en quant a visualitzar aquest col·lectiu ha quedat desbancat.

Després de sopar a l’hostal, hem anat a l’Alternative Information Center on ens ha fet una fet una xerrada la Nurit Peled, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem, que ha fet un estudi sobre la imatge que es transmet als nens israelians, a partir de la seva escolarització, sobre els palestins. Explica que l’Estat d’Israel es legitima mitjançant la idea divina sobre el dret del poble jueu a habitar la terra promesa. Així doncs, els palestins es converteixen en una amenaça per aconseguir aquesta terra i en ocupants en el seu propi territori.

Els palestins representen una ocultació sistemàtica als llibres de text israelians, no apareixen fotos de com són i a més s’exerceix una manipulació dels mapes i de la pròpia comunitat palestina (tradicional, en contra de la modernització, sense drets, sense serveis bàsics, etc.) per reduir-los i ignorar-los com a poble. A tall d’exemple, Peled ens ha explicat que els nens israelians mai no veuen una foto d’un checkpoint en una hora punta del dia o que en els mapes hi posa que no hi ha dades sobre Cisjordània. Així doncs, no és estrany trobar frases en els llibres de text que legitimen les massacres comeses per l’exèrcit israelià (considerades internacionalment crims de guerra) i, fins i tot, els seus executors són glorificats i considerats herois per la societat israeliana.

Día 12: Nablus

Avui hem anat a Nablus.

És una ciutat bonica i amb molta vida. És la que millor conserva el seu casc antic. És famosa pels seus sabons d’oli d’oliva i la indústria dels dolços. Hem pogut comprovar les dues coses, ja que hem visitat una fabrica artesanal de sabons i el propietari ens ha explicat la manera tradicional de producció.  També algunes hem provat uns dolços boníssims que es diuen naftes.
El nostre guia local, Mustafà, ens ha portat al seu barri, Jasmine. És un barri amb una forta resistència política i on van néixer alguns líders de faccions armades de Hamas i Al-Fatah, com ara els tigres negres i les àguiles vermelles.

A Nablus hi ha tres camps de refugiats.

Hem visitat un d’ells, el Balata Camp, el més gran de Cisjordània. Es va construir arrel de la Nakba i té 28.000 refugiats en un km2. La densitat fa que els refugiats hagin hagut de utilitzar tot l’espai per edificar, sacrificant la intimitat. Els carrers són molt estrets i no hi pot passar cap cotxe ni ambulància.  Per tant, quan algú mor els familiars han de transportar el seu cos de terrat en terrat fins a sortir del camp.

La terra del camp no és propietat seva, si no de la UNRWA. És un camp molt actiu políticament, ja que va ser iniciador de la primera Intifada i un fort participant de la segona. Hi ha quatre escoles i una clínica, que compta amb només dos doctors.

Els refugiats van deixar les seves cases sense agafar res més que la clau pensant que en poques setmanes tornarien.  Han passat 67 anys i encara estan esperant el retorn. Hem visitat el Yaffa Cultural Centre que es troba a dintre del camp.
Es divideix en dos departaments, un lúdic-formatiu i l’altre de salut mental.

Posteriorment, ens hem desplaçat al centre de Nablus i hem visitat el Women Study Center, fundat l’any 1989, sobre tres eixos principals,  llibertat, dignitat, igualtat. Segons el que ens han explicat, les dones es veuen afectades per dues situacions principalment, l’ocupació i el sistema patriarcal. Freqüentment, les dones lluiten en contra de l’ocupació i s’obliden de la seva pròpia situació. Una verdadera alliberació passaria per una solució justa a les dues problemàtiques.  
La primera Intifada va ser un moment de forta unió entre dones i homes, on lluitaven colze a colze. Però després la situació ha empitjorat.

Per aconseguir que les dones es trobin en una posició més igualitària, han creat programes  establerts en fases. D’una banda, estudiar per adquirir formació i  de l’ altre, aconseguir una feina que les independitzi. En el centre treballen també la pèrdua – de persones properes, de la llar etc – i té un projecte formatiu amb els nens sobre com protegir-se d'agressions sexuals i treballa una visió de gènere igualitària dins de la societat. Un altre focus d’anàlisis són les dones divorciades, que tracten d'empoderar-les i treballar la imatge que la societat té d’elles.

Seguim gaudint, ens veiem aviat!

Dia 11

El dia ha començat força d’hora amb una primera reunió amb una advocada (palestina de naixement però criada als Estats Units) de l’ONG Al-Haq. Aquesta, és l’organització més antiga que treballa defensant els drets humans a Palestina i es dedica a documentar les violacions d’aquests drets.

Com estem observant dia rere dia les brigadistes, Israel exerceix una enorme pressió damunt la població palestina i conjuntament amb la increïble extensió de terra que els hi ha robat, no només no està demostrant cap mena de mirament o preocupació per a complir cap dret humà sinó que al contrari, no té cap intenció d’acabar amb l’ocupació perquè els hi resulta més que rentable.

És per aquest motiu que, essent conscients de la no voluntat de participació per part d’Israel en processos de negociació o de rebaixar qualsevol política repressiva, i tenint en compte la poca implicació o efectivitat de la “comunitat internacional”, aquesta organització legal opta per centrar-se en denunciar l’explotació dels recursos naturals palestins per part de l’ocupant. Redactant informes sobre com Israel està realitzant un espoli de l’aigua, el petroli, productes del Mar Mort, negocis als assentaments, etc.

Després d’un passeig per Rammallah ens hem dirigit a una trobada intensa amb Addameer Prisoner Support and Human Rights Association, una associació que treballa denunciant l’incompliment dels drets de les preses polítiques palestines (i és que cal tenir en ment que un 20% dels palestins són arrestats al menys un cop a la seva vida).

Els israelians porten a terme detencions massives, no per temes de seguretat (fa temps que la seva excusa ha quedat obsoleta davant la realitat palpable i unes xifres esgarrifoses que parlen per si soles), sinó per a perjudicar directament a la societat palestina. Ens expliquen com ara mateix hi ha més de 5.700 presoners polítics i 400 més que es troben en detenció administrativa.

La detenció administrativa és una situació que implica la detenció de la persona sense que aquesta en conegui el motiu ni l’acusació (tampoc ho sap el seu advocat ja que són arxius secrets). En aquestes detencions el procés es pot allargar durant 6 mesos i anar-se prorrogant fins a l'infinit. Durant aquest temps, com la resta de preses, pateixen tortures (tant nens com adults): pallisses, estar tancades en sales amb molt de soroll, forçar-les a posar-se en una posició incomoda, aïllament, etc.

Després d’una reunió que ens ha deixat força tocades en Baha ens ha portat a dinar a un restaurant on hem pogut gaudir del menjar i preparar-nos per a la següent trobada del dia, amb el BNC l’organització que representa totes les associacions que l’any 2005 van llançar la campanya del BDS.

Aquesta promou el Boicot, les Desinversions i les Sancions per a Israel i les seves institucions (no a les persones físiques). És un moviment antiracista i solidari que treballa per a acabar amb l’ocupació i que lluita pel dret al retorn dels refugiats i les refugiades. Per a tal efecte fa una demanda a la comunitat internacional tant a estats com a empreses privades, per a que apliquin aquestes tres mesures de boicot en relació a Israel en tots els àmbits: acadèmic, cultural, econòmic, etc. Concretament demanen el boicot fins que:

1. Finalitzar la seva ocupació i colonització de totes les terres àrabs ocupades al juny de 1967 i destruir el Mur;
2. Reconèixer els drets fonamentals de la ciutadania àrab-palestina d'Israel per a una total igualtat; i
3. Respectar, protegir i promoure el dret dels refugiats palestins de tornar a les seves cases i propietats tal i com estableix la resolució 194 de les Nacions Unides.

Avui ha estat un dia complet, amb moltíssima informació i això ha provocat que la majoria notéssim l’esgotament acumulat sempre barrejat amb la frustració que conèixer la realitat de les palestines comporta. Després d’una estona d’esbarjo a Beit Sahour, hem sopat i ens ha vingut a visitar a l’hostal Juseph Shomali un periodista i productor palestí que treballa per a la BBC.

Ell ens ha exposat la seva visió professional com a periodista en un mitjà que arriba a tanta audiència. Com era d’esperar, la pressió del lobby jueu i d’Israel es fa notar en la difusió (o no) de notícies vinculades amb l’ocupació, i no solament això, sinó que va més enllà promovent una mena de glossari alternatiu plagat d’eufemismes com no mencionar mai l’existència d’un estat palestí, o titllar tota acció de terrorisme.

Bona nit,

Núria, Irune i Andrea

Día 10

L'aniversari de la Júlia es va convertir en una celebració espontània a un bar de Beit Sahour, amb la presència dels nostres dos coordinadors palestins.

Aquest matí, cansats però amb els ànims renovats, ens hem reunit a primera hora del matí amb Juani Ruiz, representant de Health Work Commitees, organització creada el 1985 i dedicada a enfortir l'accés a la sanitat a Cisjordània i Gaza. A Cisjordània tenen 17 clíniques, inclosos 2 hospitals, un a Qalqilya i un altre a Beit Sahour. Perquè ens fem una idea de la magnitud d'aquest tipus d'iniciatives, a Cisjordània el 55% dels serveis sanitaris són proporcionats per l'Autoritat Nacional Palestina, mentre que el 45% restant està a càrrec d'associacions privades.

Segons el Conveni de Ginebra, un país ocupant ha d'encarregar-se de les necessitats del poble ocupat, però queda clar que Israel no compleix amb aquest mandat. Una de les formes de fer front a aquesta situació és la creació de clíniques mòbils, capaces de donar atenció a diferents comunitats del país, sobretot a la zona C, on els serveis són pràcticament inexistents.

A més dels problemes mèdics que puguin patir els ciutadans d'arreu del món, l'ocupació israeliana té un impacte directe sobre la salut dels palestins, sobretot en relació a l'aparició de problemes cardíacs vinculats a l'estrès i l'ansietat provocats per la vida quotidiana sota el setge israelià. En el cas dels homes, segons el Health Work Commitees, això afecta el 30% de la població. Pel que fa a les dones, Palestina és el quart país del món amb la taxa de mortalitat més alta de càncer d'úter i mama. Una altra de les conseqüències que té l'ocupació sobre la salut pública és la falta de qualitat de l'aire provocada per la destrucció de recursos naturals amb l'objectiu de crear nous assentaments. Això es materialitza amb al·lèrgies i diferents problemes respiratoris. L'acaparament de recursos naturals per part d'Israel també afecta l'aigua, obligant a la població palestina a abastir-se d'aigua de baixa qualitat, cosa que pot afectar-la negativament tant a través del seu consum directe com de productes regats amb aquesta.

Visita al Women Center for Counciling in Palestine

El Women Center for Counciling in Palestine (WCCP) és una associació fundada el 1997 amb l'objectiu de donar suport psicològic i social a les dones que pateixen violència de qualsevol tipus a Cisjordània. Principalment, l'ajuda arriba a través de suport econòmic i de l'empoderament de les dones a través de formació ocupacional.

Una de les metes que el WCCP es planteja és aconseguir l'aprovació d'una llei de protecció dels drets de les dones, que faci front a la violència que pateixen. Per tal d'aconseguir-ho, treballen en xarxa amb diferents organitzacions. Malgrat que s'han aconseguit petites victòries en relació a la situació de la dona a Palestina, encara queda molta feina per fer. Un exemple d'això és que encara que el percentatge de dones a la universitat és majoritari, un cop acabats els estudis superiors tenen menys possibilitats de trobar feina que els homes. De fet, el 50% de les dones estan a l'atur, i de moment l'Autoritat Nacional Palestina no ha dissenyat cap pla per posar remei a aquesta situació.

Potser la solució passa per un canvi a l'educació. És per això que el WCCP treballa des de les escoles amb professors, pares i alumnes per intentar transformar aquesta realitat social des de la base.

Resistència camperola a l'ocupació

Al migdia ens dirigim cap a l'oest de Betlem, on l'estat d'Israel té un pla per ocupar 75 km2 d'una de les zones més fèrtils de Cisjordània. Des de 1967, aquesta zona ha patit una forta pressió colonitzadora, cosa que ha provocat que l'activitat agrícola dels pagesos palestins passi del 13% a l'1%. A la població d'Al Hader, els pagesos han de suportar multitud d'agressions. Des del 1967 cap palestí ha pogut establir noves estructures de construcció a les seves terres. El 1993 l'estat d'Israel va construir una carretera de circumval·lació que segregava la comunitat de les seves terres de cultiu. Més tard, el 2002, es va proposar un pla de construcció del mur, que en cas de dur-se a terme suposaria l'annexió del 93% del territori d'Al Hader al territori de domini israelià.

En aquesta zona hem pogut conèixer dos pagesos que s'enfronten a l'ocupació de maneres diferents. El primer es diu Abu Maher, un camperol d'avançada edat que manté amb vida un terreny agrícola de dimensions considerables. Mentre ens explica la seva història ens ofereix raïm produït al seu terreny. De fet, el que més ens sorprèn és que malgrat l'escassetat de recursos per cuidar la terra, ell segueix cultivant-la amb l'objectiu principal d'evitar que l'estat d'Israel se l'apropiï. Per això mateix ha decidit plantar-hi oliveres, que requereixen menys dedicació que altres tipus de cultius. “Ara tenen tot el poder, poden fer el que vulguin, però al final nosaltres guanyarem. Que facin el que vulguin perquè estem convençuts del nostre futur”. D'aquesta manera ha conclòs Abu Maher la nostra trobada.

El segon camperol amb qui ens hem trobat era Abu Diya. En el seu cas, ell ha de viure just al costat d'un dels anomenats llocs d'avançament. Es tracta del pas previ a l'establiment d'un assentament de colons. En el seu terreny sí que hem pogut veure diverses construccions, ja que són respectades pels israelians pel fet d'haver-se edificat abans del 1967. Tot i això, la pressió soferta no és menor. Cada tres mesos, l'estat israelià actualitza la seva base de dades de fotografies aèries per controlar que no hi hagi noves construccions.

La història d'Abu Diya està marcada per l'apartheid sionista. Abans de dedicar-se al cultiu de les seves terres, treballava en una impremta a Jerusalem. El 2002, després que les forces israelianes matessin la seva mare i un dels seus dos germans, va ser considerat una persona perillosa per la integritat d'Israel i se li va retirar el permís d'entrada a Jerusalem. Va ser aleshores quan va decidir conrear les terres de la seva família per tenir algun recurs econòmic. Primer va haver de batallar per fer fora els colons d'aquestes terres. Una vegada es va imposar, va dedicar el seu temps a aprendre l'ofici de pagès. Des de fa dos anys, Abu Diya compta amb 19 treballadors o, el que és el mateix, les seves collites representen la font d'ingressos principal de 19 famílies.

De tota manera, la realitat que hem vist avui sobre el terreny pot canviar en qualsevol moment. La voluntat d'Israel és seguir usurpant terres al poble palestí a través dels anomenats llocs d'avançament.

Una vegada completada la nostra jornada, hem disposat d'una estona de temps lliure que ha servit per assimilar o bé per desconnectar de les noves experiències adquirides. Després de sopar posem punt i final al dia amb una assemblea de valoració del funcionament que hem tingut com a grup en els últims dies. Demà Ramallah ens espera.

Ale, Laura i Andreu

Dia 9: PORTA AMB PORTA

Avui tornem a despertar a Betlem després dels dies que hem passat a la Vall del Jordà. Agafem direcció Susya. Aquesta és una de les 28 comunitats beduïnes no reconegudes dins de Cisjordània per part d'Israel i, segons l'estat, s'havia d'enderrocar el dia 3 d'agost d'enguany. Gràcies al paper dels comitès de resistència popular i l'ajut de la cooperació internacional, s'ha alleugerit el pes de la ocupació cap aquesta “zona”. Cal recordar que es troba al costat d'un assentament il·legal de colons, que sistemàticament sabotegen les mínimes infraestructures d'aigua, llum i serveis.

Tenim temps d'estar tranquils vint minuts fins a trobar-nos amb el nostre primer “flying checkpoint”, exactament a les 8.35h. Sembla ser que és quotidià pels palestins trobar-se una furgoneta de l'exercit israelià creuada al mig d'una carretera secundària civil, però per nosaltres no ho era. Punxes al terra i fusells penjats al coll de nois que encara haurien d'estar estudiant. Gaudint dels privilegis que malauradament no hem escollit ni ens pertoquen, poden passar aquest entrebanc sense pena ni glòria.

Una roca pintada amb un “Benvinguts a Susya” és la única manera de saber que et trobes a la seva comunitat. Més endavant, ens trobem una tenda rudimentària amb una bandera palestina pintada i el lema “aturem la demolició de Susya”, que s'entrellaça amb un paisatge d'allò més peculiar: cases enderrocades, un assentament de colons a la llunyania que ens vigila, banderes de Fatah i de la Unió Europea i una comunitat palestina que refusa fermament marxar de la seva pròpia terra on viu, treballa i estima. Només trepitjar la comunitat ens trobem en Nasser, que ens fa un breu recorregut entre les tendes de la comunitat, formada per 35 famílies amb 320 persones i comencem a entendre de ben a prop què vol dir viure sota la por permanent de veure com se t'expulsa del teu territori. Més del 80% del poble ja pertany als colons i la comunitat beduïna, els palestins, només conserven el 20% del terreny del poble, que correspon a la part agrícola de la zona. A continuació concertem una petita xerrada amb en Nasser, que ens explica la història de l'assetjament que ha patit i pateix Susya i entre tasses de te, encetem una ronda de preguntes que ens permet a les brigadistes entendre la complexitat de la problemàtica en què es troba la regió. Després d'això omplim la paraula germanor de contingut quan dinem plegades amb habitants de Susya gràcies al menjar que ens preparen. Just després de l'àpat continuem el nostre camí cap a Hebron.

Malauradament Hebron és un nom conegut per nosaltres: és la única ciutat de Cisjordània que té colons al casc antic de la ciutat, colònies de ferotges israelians que malmeten el nom de la ciutat i ataquen, amb totes les seves conseqüències i amb la flagrant vulneració que suposa aquest fet, la majoria de palestins i palestines de la ciutat. Un cop arribem a Hebron i passem el nostre primer checkpoint, ens trobem amb la organització Youth Against the Settlements (joventut en contra dels assentaments) organització palestina amb un marcat caràcter juvenil de defensa dels drets humans de la seva pròpia comunitat, a través de campanyes mediàtiques i de denúncia de les barbaritats que ha de patir la població civil. No tant sols és un problema el rol dels colons dins del centre de la ciutat, sinó que, a més, hi ha 103 checkpoints concentrats en una superfície molt reduïda, exactament un quilòmetre quadrat. Cal afegir que la ciutat està plena a vessar de militars pels seus carrers i aquesta imatge no és pròpia d'una ciutat que històricament ha estat el centre industrial de Cisjordània, ans al contrari, sembla més un paisatge més proper a un territori ocupat militarment. Després de veure el centre on Youth Against the Settlements desenvolupa les seves activitats, ens dirigim al centre de la ciutat, on ens espera en Walid, de Hebron Rehabilitation Committee, per continuar el nostre tour. Trobem important remarcar que l'activitat d'aquesta organització, es veu profundament afectada i condicionada pel fet de compartir porta amb porta l'espai amb un edifici ocupat per colons de forma il·legal protegits per l'exèrcit israelià.

Ràbia i impotència corre per la nostra sang quan veiem que el nostre amic de viatge, Baha, que ens acompanya sense problemes des del primer dia, ha de fer-se passar per internacional per poder passar el checkpoint, sense haver de donar explicacions ni rebre vexacions per part de els militars de l'exèrcit israelià.

Se'ns presenta un món més proper a Orwell que els escenaris d'una zona comercial d'Orient Mitjà. Carrers completament buits, cares marcades per la repressió que constantment reben i que els impedeix realitzar la seva vida.

No només la repressió marca la vida de les persones que han de patir les hostilitats dels colons. No estem parlant d'una comunitat de veïns que es troben a l'ascensor amb cara de pomes agres. Ens referim als sentiments d'una mare que ha de veure com una malla metàl·lica ha de protegir el seu fill davant l'amenaça de rebre un cop de roc, àcid, excrements o tot allò que se'ls hi pugui ocórrer.

Totes les cases ocupades pels colons estant situades sobre els comerços i cases palestines demostrant així, la superioritat que els hi atorga el Govern d'Israel als colons.

Us podeu imaginar el què suposa viure en una gàbia? Doncs això és el barri de Tel Romeida.

I amb aquesta història de solidaritat i compromís, ens acomiadem fins demà.

PD: Acabem el dia donant la benvinguda als 21 anys de la Júlia. Per molts anys brigadista.

Àlex, Eva i Marta