Son les 7:30 hores,
estem a les portes del checkpoint d’entrada a Jerusalem, malgrat avui sigui
festiu i la majoria de gent no treballa, ens podem fer una idea del que
significa per a la població palestina haver de creuar a diari el mur per entrar
a la ciutat. Quotidianament
centenars de palestins han de fer cues d’hores per treballar per una tercera
part del que cobra un israelià a la ciutat de Jerusalem. Les persones que
aconsegueixen un permís especial tenen dret a entrar a la ciutat, però per
aconseguir-ho necessiten el permís de la Cort Suprema d’Israel, que els
proporciona o els denega de manera arbitrària i sense sentit. Molts ciutadans
han estat desplaçats de la seva pròpia ciutat per aquesta raó.
El centre de la
ciutat està dividit en quatre zones històriques, el barri jueu, l’armeni, el
cristià i el musulmà. Tot i així, ens expliquen que s’ha intentat mostrar la
ciutat en aquesta divisió però que, en realitat, la ciutat en els seus orígens es va alçar
sota el paganisme, i les comunitats es van anar instal·lant al llarg dels anys,
però sempre amb una visió multicultural, ja que podem veure tant esglésies, temples i mesquites en tots els barris, sigui quina sigui la religió majoritària.
L’ocupació és
visible en tots racons, Jerusalem és el
centre d’una estratègia política d’ocupació i apartheid, els barris limítrofes
amb la ciutat vella s’han anat substituint per assentaments, aïllant el centre
i fent-lo inaccessible per a la població autòctona palestina. En una segona
fase, Israel està començant a adquirir
propietats dins dels barris palestins, al cor de la ciutat vella, construint
petites illes de cases i convertint-les en fortificacions amb valles i
seguretat privada.
Passegem barri a
barri, i intentem entendre què significa per cada una de les religions els
diferents racons de culte de la ciutat, es respira fanatisme i fe, observem des
de la distància i aprenem una mica més del context religiós que porta a que
algunes d’aquestes comunitats justifiquin moltes de les seves accions.
La desigualtat a la
ciutat és visible entre les comunitats, l’ocupació la genera, i la política
d’apartheid i normalització la intenta visibilitzar i fomentar sense
pràcticament adonar-nos. L’arquitectura, al barri jueu és clarament moderna,
fruit de la renovació gairebé total després de l’ocupació, en contrast amb la
resta de barris, que s’han descuidat a la degradació del temps. Els serveis de
neteja no passen amb la mateixa freqüència per els barris no jueus, la
militarització dels carrers ens donen una sensació de normalitat dins d’un règim
d’ocupació, els joves palestins han de viure diàriament una marató per assistir
a la Universitat, passant (o no) per diferents punts de control fins arribar
a classe, creant intencionadament desigualtat intel·lectual entre la població,
sembrant la llavor per a una societat classista, on el sionisme mantingui
sempre la posició dominant.
Passem pel centre on
es reuneix la comunitat africana de Jerusalem, un espai que han
habilitat aquesta petita comunitat declarada com a musulmana, vinguda durant la primera
intifada i molt activa políticament; i ens trobem a l’Ali, un presoner polític
que ens explica la seva experiència en la lluita antisionista i que fa una
comparativa molt interessant entre la Sudàfrica de l’apartheid i l’ocupació
israeliana. Marxem de l’espai amb ganes d’aprofundir més en la història d’un
lluitador amb un passat, present i futur ple de dignitat i coherència.
És hora d’abandonar
la ciutat, agafem el bus de tornada al checkpoint, que està ple de treballadors
palestins —evidentment no n'hi ha cap d'israelià—, també amb això és fa visible la
diferència entre uns i altres; no hi ha cap cartell que els impedeixi entrar al bus, com als EUA dels Black Panters, o a la Sudàfrica de Mandela, aquí
no fa falta, però no hi ha gaire més diferència que això.
Tarda d’assemblea i
valoracions, ens preparem per anar a les afores de Betlem, direcció al
desert. Ens han preparat una vetllada preciosa per a la última nit sota la
lluna plena, música en directe palestina, un bon sopar i una estona de
ballaruca. La nit s’allarga, entre rialles i complicitats, tenim la sensació de
que passarà molt de temps fins que tornem a reviure una experiència així...
Tornem a Beit
Sahour, serà la nostra darrera nit, ens anem a dormir entre abraçades
palestines, alguns de nosaltres no ens tornarem a veure. Demà serà un dia llarg,
la nit també ho ha estat. I ens despedim amb un... Bona nit Palestina!
Jona, Lídia i Laia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada