Día 10

L'aniversari de la Júlia es va convertir en una celebració espontània a un bar de Beit Sahour, amb la presència dels nostres dos coordinadors palestins.

Aquest matí, cansats però amb els ànims renovats, ens hem reunit a primera hora del matí amb Juani Ruiz, representant de Health Work Commitees, organització creada el 1985 i dedicada a enfortir l'accés a la sanitat a Cisjordània i Gaza. A Cisjordània tenen 17 clíniques, inclosos 2 hospitals, un a Qalqilya i un altre a Beit Sahour. Perquè ens fem una idea de la magnitud d'aquest tipus d'iniciatives, a Cisjordània el 55% dels serveis sanitaris són proporcionats per l'Autoritat Nacional Palestina, mentre que el 45% restant està a càrrec d'associacions privades.

Segons el Conveni de Ginebra, un país ocupant ha d'encarregar-se de les necessitats del poble ocupat, però queda clar que Israel no compleix amb aquest mandat. Una de les formes de fer front a aquesta situació és la creació de clíniques mòbils, capaces de donar atenció a diferents comunitats del país, sobretot a la zona C, on els serveis són pràcticament inexistents.

A més dels problemes mèdics que puguin patir els ciutadans d'arreu del món, l'ocupació israeliana té un impacte directe sobre la salut dels palestins, sobretot en relació a l'aparició de problemes cardíacs vinculats a l'estrès i l'ansietat provocats per la vida quotidiana sota el setge israelià. En el cas dels homes, segons el Health Work Commitees, això afecta el 30% de la població. Pel que fa a les dones, Palestina és el quart país del món amb la taxa de mortalitat més alta de càncer d'úter i mama. Una altra de les conseqüències que té l'ocupació sobre la salut pública és la falta de qualitat de l'aire provocada per la destrucció de recursos naturals amb l'objectiu de crear nous assentaments. Això es materialitza amb al·lèrgies i diferents problemes respiratoris. L'acaparament de recursos naturals per part d'Israel també afecta l'aigua, obligant a la població palestina a abastir-se d'aigua de baixa qualitat, cosa que pot afectar-la negativament tant a través del seu consum directe com de productes regats amb aquesta.

Visita al Women Center for Counciling in Palestine

El Women Center for Counciling in Palestine (WCCP) és una associació fundada el 1997 amb l'objectiu de donar suport psicològic i social a les dones que pateixen violència de qualsevol tipus a Cisjordània. Principalment, l'ajuda arriba a través de suport econòmic i de l'empoderament de les dones a través de formació ocupacional.

Una de les metes que el WCCP es planteja és aconseguir l'aprovació d'una llei de protecció dels drets de les dones, que faci front a la violència que pateixen. Per tal d'aconseguir-ho, treballen en xarxa amb diferents organitzacions. Malgrat que s'han aconseguit petites victòries en relació a la situació de la dona a Palestina, encara queda molta feina per fer. Un exemple d'això és que encara que el percentatge de dones a la universitat és majoritari, un cop acabats els estudis superiors tenen menys possibilitats de trobar feina que els homes. De fet, el 50% de les dones estan a l'atur, i de moment l'Autoritat Nacional Palestina no ha dissenyat cap pla per posar remei a aquesta situació.

Potser la solució passa per un canvi a l'educació. És per això que el WCCP treballa des de les escoles amb professors, pares i alumnes per intentar transformar aquesta realitat social des de la base.

Resistència camperola a l'ocupació

Al migdia ens dirigim cap a l'oest de Betlem, on l'estat d'Israel té un pla per ocupar 75 km2 d'una de les zones més fèrtils de Cisjordània. Des de 1967, aquesta zona ha patit una forta pressió colonitzadora, cosa que ha provocat que l'activitat agrícola dels pagesos palestins passi del 13% a l'1%. A la població d'Al Hader, els pagesos han de suportar multitud d'agressions. Des del 1967 cap palestí ha pogut establir noves estructures de construcció a les seves terres. El 1993 l'estat d'Israel va construir una carretera de circumval·lació que segregava la comunitat de les seves terres de cultiu. Més tard, el 2002, es va proposar un pla de construcció del mur, que en cas de dur-se a terme suposaria l'annexió del 93% del territori d'Al Hader al territori de domini israelià.

En aquesta zona hem pogut conèixer dos pagesos que s'enfronten a l'ocupació de maneres diferents. El primer es diu Abu Maher, un camperol d'avançada edat que manté amb vida un terreny agrícola de dimensions considerables. Mentre ens explica la seva història ens ofereix raïm produït al seu terreny. De fet, el que més ens sorprèn és que malgrat l'escassetat de recursos per cuidar la terra, ell segueix cultivant-la amb l'objectiu principal d'evitar que l'estat d'Israel se l'apropiï. Per això mateix ha decidit plantar-hi oliveres, que requereixen menys dedicació que altres tipus de cultius. “Ara tenen tot el poder, poden fer el que vulguin, però al final nosaltres guanyarem. Que facin el que vulguin perquè estem convençuts del nostre futur”. D'aquesta manera ha conclòs Abu Maher la nostra trobada.

El segon camperol amb qui ens hem trobat era Abu Diya. En el seu cas, ell ha de viure just al costat d'un dels anomenats llocs d'avançament. Es tracta del pas previ a l'establiment d'un assentament de colons. En el seu terreny sí que hem pogut veure diverses construccions, ja que són respectades pels israelians pel fet d'haver-se edificat abans del 1967. Tot i això, la pressió soferta no és menor. Cada tres mesos, l'estat israelià actualitza la seva base de dades de fotografies aèries per controlar que no hi hagi noves construccions.

La història d'Abu Diya està marcada per l'apartheid sionista. Abans de dedicar-se al cultiu de les seves terres, treballava en una impremta a Jerusalem. El 2002, després que les forces israelianes matessin la seva mare i un dels seus dos germans, va ser considerat una persona perillosa per la integritat d'Israel i se li va retirar el permís d'entrada a Jerusalem. Va ser aleshores quan va decidir conrear les terres de la seva família per tenir algun recurs econòmic. Primer va haver de batallar per fer fora els colons d'aquestes terres. Una vegada es va imposar, va dedicar el seu temps a aprendre l'ofici de pagès. Des de fa dos anys, Abu Diya compta amb 19 treballadors o, el que és el mateix, les seves collites representen la font d'ingressos principal de 19 famílies.

De tota manera, la realitat que hem vist avui sobre el terreny pot canviar en qualsevol moment. La voluntat d'Israel és seguir usurpant terres al poble palestí a través dels anomenats llocs d'avançament.

Una vegada completada la nostra jornada, hem disposat d'una estona de temps lliure que ha servit per assimilar o bé per desconnectar de les noves experiències adquirides. Després de sopar posem punt i final al dia amb una assemblea de valoració del funcionament que hem tingut com a grup en els últims dies. Demà Ramallah ens espera.

Ale, Laura i Andreu

Dia 2: Conèixer la realitat dels refugiats palestins

El 70´% dels palestins són refugiats o desplaçats interns. La diferència entre els dos termes fa referència a que els primers van creuar alguna frontera internacional a partir de 1948 i els altres no. Els refugiats palestins no són conseqüència d'una guerra, sinó que fer-los fora de casa seva és l'objectiu prioritari del sionisme.

Aquests són els arguments que ens han exposat avui al Badil Center, una organització que treballa pel retorn dels palestins a casa seva. Una representant de la mateixa organització ens ha explicat els dos mecanismes pels quals Israel força el desplaçament dels palestins. En primer lloc, trobem la manera directa, a través de la força militar. En segon lloc, existeix el desplaçament indirecte, consistent en dificultar les condicions de vida dels palestins al seu lloc de residència. Per exemple, hem vist pobles sencers envoltats pel mur de segregació, per la qual cosa els seus habitants no tenen diversos serveis bàsics a l'abast. Un d'aquests serveis bàsics pot ser el de les ambulàncies. La representant del Badil Center ens ha dit que és molt freqüent que en cas d'urgència mèdica, una ambulància palestina no pugui entrar en aquest territori i els habitants en moltes ocasions han de desplaçar-se grans distàncies fins al check point (punt de control) que tinguin més a prop. A més, també són molt comuns els casos de dones embarassades que han hagut de parir en un check point o, en el pitjor dels casos, han mort a causa de no disposar d'una assistència mèdica adequada.

Una altra de les dificultats amb les quals han de conviure els palestins és haver de renovar el permís de residència cada tres mesos. Això els obliga a estar sempre presents a casa seva, perquè si es demostra que estan absents, no podran tornar mai encara que la seva família hi segueixi residint.

Visita al Deihasha Camp

Després d'haver-nos submergit en un munt de dades sobre el desplaçaments de població palestina, hem pogut veure quina és la seva realitat. Ha estat a través d'una visita al camp de refugiats de Deihasha, en el qual viuen 15.000 persones i és el més gran de Betlem. Les condicions de vida són precàries i, de fet, la UNRWA, agència de l'ONU responsable dels refugiats palestins, només s'encarrega de l'educació fins als 16 anys i del servei de neteja. A més, argumentant falta de recursos econòmics, l'agència ha comunicat que aquest curs les classes no podran començar al setembre i es posposen indefinidament.

 

 

La immensa majoria de palestins que hi habiten han estat empresonats en algun moment per raons polítiques. La primera sensació a l'entrar al camp era trepitjar un poble ple de carrerons i de pintades a les parets. Precisament, els graffitis són una eina de comunicació entre els veïns del camp i la manera més discreta de fer proclames a favor de la llibertat de Palestina sense ser vistos. També hem vist que les parets serveixen per homenatjar aquells que han mort a mans d'Israel, ja siguin nens o adults.

No només les parets del carrer els recorden, sinó que també ho fan les de l'interior de les cases. Ho hem pogut comprovar quan una família ens ha convidat a entrar a la seva. Les parets eren plenes de retrats d'un noi jove, el seu fill gran, que va morir durant la primera intifada. També hi havia fotografies d'un dels seus germans, que ha passat 16 anys a la presó després d'una detenció administrativa. En el moment de produir-se aquest tipus de detencions, no se n'especifica la causa. Això provoca que una persona pugui passar anys reclosa sense saber-ne el motiu.

“Si hagués d'explicar tot el que he patit per Israel, m'hi estaria un any sencer”. Així ha començat l'Abu Nidal, el pare de la família, a relatar-nos la seva història. Ho ha fet al menjador de casa seva, rodejat de fotos dels seus familiars i banderes palestines. Un menjador on molts cops hi han entrat soldats israelians. “Són incomptables les vegades que hi han entrat”, afirmava.

Ell, com la majoria de refugiats, encara guarda la clau de la casa d'on va ser expulsat. Es troba a 8 km de Betlem, en un poble actualment destruït. Tot i així, l'Abu Nidal no perd l'esperança. “Aquí han arribat moltes potències mundials, com l'Imperi Otomà o els britànics, i totes han acabat marxant”.

Rumb a Alwalaja

Un cop hem deixat enrere el camp de Deihasha, hem aprofitat per dinar a l'autobús que ens porta amunt i avall. Hem menjat falafel, un dels menjar més habitual dels palestins, fet de cigrons arrebossats i espècies. Hem menjat mentre ens dirigíem a la nostra següent parada, el poble de Alwalaja. Allà el Baha, el nostre guia, ens ha explicat la història d'aquesta localitat que acumula un gran nombre de cases derruïdes pels israelians. De fet, l'hem escoltat mentre ens trobàvem sobre les runes d'un d'aquests habitatges.

 

Israel ha tirat aquestes cases a terra perquè la mateixa expansió de l'Estat ha provocat que les cases se situïn en unes zones en què la legalitat israeliana no ho permet. En la majoria dels casos les cases s'havien edificat abans que Israel imposés la seva llei, amb permisos palestins, i per tant els seus propietaris no estaven cometent cap delicte. De fet, el perill sobre les cases comença quan Israel comunica als propietaris que les han de tirar a terra. Si no ho fan, se n'encarreguen els militars i l'Estat requereix a les famílies que es facin càrrec de les despeses de la demolició. Per aquest motiu, hi ha gent que s'estima més fer-ho amb les seves pròpies mans.

Visita a Betlem

Com que ens allotgem a Beit Sahour, un poble molt pròxim a Betlem, hem aprofitat la tarda per visitar aquesta ciutat. Hem vist l'església de la Nativitat, lloc on es diu que va néixer Jesús, i hem disposat d'una estona lliure per voltar pels carrers.

Després d'això, ens hem dirigit cap a l'hostal per sopar i realitzar la primera avaluació del funcionament del grup, que ha resultat molt positiva. Ara, mentre escrivim això, aprofitem per conèixer-nos una mica millor tots plegats mentre bufa un vent suau que s'agraeix força. I més, després dels 45 graus que hem hagut de suportar durant bona part del dia.