Dia 6 - Resistència i dignitat a Nablus, el cor de la primera intifada

Hui hem conegut de més a prop les conseqüències de la resistència a la ocupació israeliana amb la visita a Nablus. Aquesta ciutat, construida fa més de 2000 anys entre dues muntanyes, està considerada la tercera ciutat més antiga del món.

Aquí hi ha el camp de refugiades més gran de tota Cisjordania, el de Balata, on viuen 28.000 persones en 1km². Dins del camp, que acull fins a quatre generacions de famílies palestines que van haver de fugir de casa seva durant la Nakba (1948), hem visitat el Yafa Cultural Center, un centre social fundat el 1996. Una responsable del centre ens ha explicat que el 1948 eren 5.000 les persones que ocupaven el camp, dormint en tendes proveïdes per l’agència de les Nacions Unides per a les refugiades palestines (UNRWA). Des de llavors la població s’ha multiplicat gairebé per cinc i les tendes s’han convertit en blocs de cases que creixen cap amunt per la manca d’espai.

El centre social està adreçat principalment a les refugiades més joves, d’entre 6 i 17 anys, per tal d’allunyar-les dels problemes derivats d’unes condicions de vida precàries, com poden ser les drogues. S’organitzen activitats com balls tradicionals, teatre, tallers de dibuix o sessions de documentals sobre la història de l’èxode palestí. A més, cada estiu s’organitzen diversos campus d’estiu destinats a dones i criatures, algunes de les quals ens han saludat amb un somriure tan bon punt hem arribat.

La responsable ha explicat que, amb les noves tecnologies, les adolescents del camp poden comparar-se amb els joves d’altres països i sovint se senten inferiors. És per això que una de les prioritats del centre és explicar-los que la vida al camp no és per sempre i que un dia tornaran a casa seva, encara que molts no han pogut conèixer mai la seva terra, més enllà de fotografies, per les limitacions de mobilitat que imposa l’Estat d’Israel. Psicòlogues i treballadores socials assisteixen a les menors davant dels traumes que els provoca la constant situació d’estrès a la qual estan sotmeses, amb incursions i detencions noctures de l’exèrcit en el camp.

Tour pel camp de refugiades de Balata

Després de  conèixer el funcionament del centre, hem fet una volta pels estrets carrers del camp, on va començar la primera intifada (1987) degut a les condicions miserables i insuportables que s’hi vivien. I durant la segona intifada, la resposta de l’exèrcit va ser terrible, gasejant el camp cada dia i entrant a les cases en busca d’armes. La veritat, però, és que les palestines del camp no tenien diners ni per alimentar els seus fills, i molt menys per a comprar armes. Com que les refugiades s’amagaven dels soldats entre els carrerons del camp, l’exèrcit va decidir anar foradant les parets dels blocs de pisos per anar passant d’una casa a l’altra. Hem pogut veure restes d’aquests forats, ara tapats amb ciment en molts dels edificis del camp.

A part dels precaris habitatges, el camp compta amb quatre escoles, on hi assisteixen 7.000 estudiants, i una clínica on només hi ha dos doctors i tres infermeres. La UNRWA s’ocupa dels serveis d’educació, salut i recollida d’escobreries, però cada vegada hi ha menys recursos disponibles pel creixement de les famílies refugiades. A més, ni l’ONU ni cap altra organització pot protegir les refugiades de l’exèrcit israelià, que pot entrar lliurement al camp i reprimir impunement.

Quan hem sortit del camp, encara amb l’angoixa dels carrers estrets i la sopresa de les nombroses fotos de màrtirs penjades en moltes parets, hem anat a dinar al centre de Nablus. Abans d’arribar al restaurant hem topat amb una concentració a favor de l’alliberament de Bilal Kayed, un pres polític que havia de ser alliberat després de 15 anys a la presó però que ara se l’ha detingut administrativament; és a dir, sense saber els càrrecs per els quals se l’acusa i durant sis mesos però prorrogable durant un temps indefinit. El detingut ha iniciat una vaga de fam que ja dura 63 dies.

Visita al Women Studies Center

Falafels, hummus, babaganuix i mutàbal ens han donat forces per continuar amb un dia molt intens, que a la tarda ens ha portat a visitar el Women Studies Center. Allà hem quedat impressionats per la força de la Rawda, una ex presa política que actualment està bolcada en la lluita pels drets de les dones, molt castigades tant per les desigualtats de gènere en la societat palestina com per la pròpia ocupació per part d’Israel. Llibertat, igualtat i dignitat és el lema sobre el qual pivoten els projectes del centre. Els tres eixos vertebradors d’aquestes  iniciatives són l’alliberament de les dones, que es tradueix en l’accès a l’educació (ja s’ha aconseguit que el 55% de les alumnes de les universitats palestines siguin dones); l’accès al mercat laboral, el qual només ocupa un 17% de les dones; i l’empoderament a través de l’organització i participació en la lluita pels seus drets.

El Women Studies Center té un programa específic enfocat a la violència que les dones pateixen com a conseqüència de l’ocupació, com és la detenció o assassinat dels marits i fills, la pèrdua de les seves cases o la seva condició de mares de màrtirs. D’altra banda, la Rawda ha destacat les grans desigualtats entre homes i dones que encara hi ha a la societat palestina. Moltes dones, per exemple, pateixen agressions sexuals que no són condemnades pel fet que es produeixen dins de l’àmbit familiar  o que, quan són reconegudes, la pena s’aplica tant als agressors com a les víctimes. A més, les dones no poden  divorciar-se sense el consentiment del marit en base a una llei jornada vigent des de l’any 1960. I aquelles que aconsegueixen divorciar-se pateixen el rebuig de les seves famílies. Un dels projectes per combatre la violència contra les dones va dirigit a menors i ha arribat a més de 750 escoles en tota Cisjordània, i inclou formació per al professorat per tal que aquest sigui un tema destacat en els centtres educatius.

Al marge de les explicacions sobre el treball realitzat pel centre, ens ha impactat la història personal de la Rawda, que va estar tancada a presó durant vuit anys, fins al 1985. Les històries sobre les tortures que va patir ella i moltes dones, sobretot després de la primera intifada, després de ser tancades fan esgarrifar. Mares que parien emmanillades de mans i peus o dones agredides sexualment pels seus propis pares (obligats pels soldats) en són algunes exemples. La Rawda explica, però, que tot i els abusos que es van cometre sobre seu, ella va mantenir el cap ben alt i va resistir-se a confessar o delatar les seves companyes palestines: “Sóc una lluitadora, feu el que vulgueu, però no parlaré, no em rendiré”, els deia als soldats. Per no perdre la força, a la seva cel·la hi va escriure una cita d’un poeta turc que deia: “El problema no és que t’atrapin, sinó rendir-te”. Hem quedat admirats per la dignitat que desprèn i l’exemple de lluita contra l’opressor que representa la Rawda.

Amb aquesta sensació encara al cos, hem començat la que seria l’última visita del dia: un tour pel centre de Nablus.

Passeig pel centre històric de Nablus

Fins la primera intifada, Nablus era una important ciutat comercial, contava amb més de 42 fàbriques de sabó i era una de les principals parades en una de les rutes cap a la Meca. Més enllà de la seva històrica riquesa, la ciutat és coneguda per la resistència que va mostrar davant la invasió per part de l’exèrcit israelià l’any 2002. El nostre guia ha destacat que Nablus és la segona ciutat després de Gaza amb major nombre de màrtirs durant la primera i segona intifada. Tot i ser coneguda com la ciutat dels dolços, la seua història és més bé amarga.

La primera intifada, coneguda per la lluita popular i el llançament de pedres, va pendre en aquesta ciutat un caire més violent amb l’aparició de diversos grups armats, que combatien tant als soldats com a les palestines col·laboracionistes.

Un any després de la segona intifada, i amb el nomenament d’Ariel Sharon com a primer ministre israelià, l’ofensiva sobre la ciutat es va incrementar, L’abril de 2002, més de 400 tancs van entrar a la ciutat i va començar la guerra. Després d’uns dies, la resistència es va endinsar al centre de Nablus, ja que els tancs no podien passar pels estrets carrers de la zona. L’estratègia israeliana llavors va passar per enderrocar cases amb bulldozers, sense previ avís i, fins i tot, amb famílies a l’interior de les cases. Només amb 12 dies de combats 133 palestines van morir, milers van quedar ferides, i moltes més van ser arrestades.

L’excercit israelià es va endur a tots els homes d’entre 13 i 50 anys, inclòs al nostre guia, que va passar 20 dies emmanillat i amb els ulls tapats, sense menjar ni aigua i rebent abusos i pallisses constantment. Després de molts interrogatoris i l’alliberament de molt d’ells, la resistència va continuar fins que Israel va bombardejar la ciutat: 1.000 kilos d’explosius van matar 12 persones, van tirar a terra dues fàbriques de sabó i part d’una esglèsia ortodòxa grega. Va ser un missatge molt clar per a les palestines, que van decidir rendir-se pel bé de la ciutat. Tot i això, Nablus s’ha mantingut fins  hui com un símbol de resistència front a l’ocupació israeliana. Mostra d’això els nombrosos cartell i plaques que recorden els caiguts per l’alliberament de Palestina.

Després de relaxar-nos amb uns tes i una shisha, hem tornat cap a l’autobús per dirigir-nos a Betlem. El camí ha estat més llarg del que pensavem, de més de dues hores, perquè a la sortida de la ciutat ens hem trobat amb una gran presència policial. Poc abans, agents palestins havien disparat munició real contra una manifestació per la decisió de l’Autoritat Nacional Palestina de demorar l’alliberament d’un pres. Aquesta situació, que a nosaltres ens ha impresionat tant, és la realitat i el dia a dia de milions de palestines.

Cinquè dia, Jericó i els beduins.

Quan m’he llevat, una sensació de tranquil·litat m’ha envaït, després de dos dies amb el grup, em sento més a dins que mai. Hem començat el dia fent una mica de ioga i penso que ha estat una imatge molt bonica. Conviure dos dies amb part de la comunitat de Fasayil ha estat intens. Després d’esmorzar ens hem acomiadat fortament de’n Rasched, la Jmillah i la Fadia. Em costa pensar que nosaltres marxem i ells es queden. Hem agafat el mini autocar cap a Jericó, la ciutat més antiga del món.  

Jericó prové del nom àrab que significa “bona olor”, nom atribuït pels abundants jardins que envoltaven la ciutat i desprenien molta olor. Mentre l’autocar avança m’imagino quina olor devia fer, ara ja és impossible saber-ho. A causa de l’ocupació, milers de desplaçades van instal·lar-se a Jericó fet pel qual va créixer exponencialment i els jardins van desaparèixer. No deixa de sorprendre’m el color de la Vall del Jordà, inalterable només pel verd dels camps i cases dels colons israelians. Des de dalt d’una muntanya i quasi bé totes en silenci ens hem vist absorbides per la aridesa de la zona. Sóc incapaç d’intentar imaginar com deuria ser la ciutat abans del 48, plena de jardins, de basses, rius i camps de conreu. Sembla absurd però en aquests moments penso que Israel és totalment marcià i que ha nascut lluny de la terra, lluny de tota natura i que per això és incapaç de preservar-la. Es veuen un parell de plantacions de dàtils i plàtans. Avui és un dia de contrastos.

En Baha ens ha explicat qüestions bíbliques, l’arbre mil·lenari i la muntanya de les lamentacions i després hem anat a dinar.

Hem dinat en un bufet lliure regentat per una empresa palestina, en el qual per dinar allà obteníem un val per entrar al Mar Mort. L’Estat d’Israel es lucra a través del Mar Mort, com amb tots els recursos naturals que té Palestina. El mar mort es nodria de les aigües del riu Jordà, del desgel de la neu primaveral de la vall. Avui en dia, degut als assentaments de colons, que de cada 100 litres d’aigua, 66 són usats pels colons de la vall del Jordà (10.000 persones).

A causa d’aquesta explotació el Mar Mort descendeix un metre anualment, i just al costat d’aquest paisatge desolador un oasi de luxe, una bombolla que amaga la realitat de la resta del territori. Música a tot volum, verd, aigua, i una piscina d’aigua dolça, un bé escàs a la resta de la vall. En entrar-hi m’he sentit com si travesses una porta i anés a parar a una altra dimensió. No estava a Palestina, era com si estigués a la piscina del meu poble. L’experiència ha estat interessant, però encara no sé si em sento a gust d’haver-hi anat. És com haver gaudit d’una aigua i uns recursos expoliats a la gent que hem conegut durant aquests dos dies, i que ara no hi poden tenir accés. Com si en una petita part els haguessim traït. Encara no sé que sento, estic saturada de idees, pensaments i emocions. Avui és un dia de contrastos.

Una vegada a l’autocar, direcció Betlehem, ens hem aturat al mig de la carretera, allà al mig, just a cinc metres de la carretera a una comunitat de Beduins. Té un assentament de colons a 50 metres a l’est i a 600 metres a l’oest un altre assentament i envoltat d’una zona tancada militarment. Aquesta comunitat de 25 famílies, és una de les més grans de la zona i on totes pertanyen a una mateixa família o tribu. No tenen accés a aigua o llum i els impedeixen fer qualsevol construcció que sigui amb maons i ciment. Han de fer construccions amb adobe o barracons de xapa i llistons de fusta, arreplegant el què poden per poder viure.

En aquesta comunitat, gràcies a l’ajuda internacional han pogut construir una escola que té ordre de demolició, però que intenten aturar. Això els permet escolaritzar a 170 nens de les diferents comunitats evitant que hagin de caminar 12 o 22 km per anar a escola.

Des de que van arribar expulsats de prop de Jerusalem (on ara hi ha un dels assentaments més grans) han hagut d’anar abandonant els grans ramats, ja que el fet de que estiguin limitats pels assentaments els impedeix l’accés a les terres de pastura.

A l’assentament més proper hi viuen grans personalitats (ministres, l’enginyer que va dissenyar el mur, ambaixadors, etc) de l’Estat d’israel fet que denota la gran importància político-estratègica de la zona. Tot i això estem molt sorpreses amb la seva capacitat de resistència, ens sobreimpressiona.

Ll’objectiu d’Israel és obtenir el control d’aquesta zona de manera que des de Jerusalem fins  a la frontera amb Jordània estigui sota el seu control i desconnectar, dividir i separar Cisjordània en Nord i Sud. Qualsevol manera és vàlida, sembla. Sóc incapaç de saber què senten, si es plantegen sentir alguna cosa, quan col·loquen mines enganxades a joguines per a que quan els nens de la comunitat les agafin, explotin. Sóc incapaç de gestionar l’idea que una persona humana col·loqui plastelina amb fòsfor a la zona on pasturen per a que els nens la agafin i es cremin fins a tal punt d’arribar a l’amputació. No sé que senten quan es banyen al Mar Mort mentre algú d’aquesta comunitat mor a causa de que l’ambulància no té accés a la comunitat. Mort, causen mort. Ha mort el paisatge, ha mort la vegetació, ha mort la vida.

Però continuen amb un somriure, les palestines i els palestins continuen amb el somriure més digne que existeix.

Definitivament és un dia de contrastos.

4t dia; Reconstrucció

Avui ens hem aixecat a les 6:00 del matí per tal de començar a fer feina abans que el sol sigui massa dur i ens impedeixi poder treballar sense suar tinta de calamar. Així doncs, després d’un ràpid esmorzar ens hem posat a fer feina. Ens hem dividit en tres grups i cadascun ha fet una tasca diferent: unes ens hem dedicat a fer maons, un altre equip s’ha centrat en la construcció i l’últim ha estat pintant l’interior de la seu del Jordan Valley Solidarity Movement. 

En aquesta zona, controlada militarment per l’exèrcit d’Israel, constantment es produeixen demolicions, tant d’habitatges com d’escoles, centres comunitaris… com de qualsevol altra edificació que pertanyi a les palestines. Totes són objectiu de l’estratègia destructora de l’estat d’Israel.

Part de la nostra feina ha consitit en elaborar el màxim de maons possibles per a futures construccions. La tècnica emprada per crear maons consisteix en una barreja d’aigua, palla i sorra amb argila; aquest material permet reutilitzar-se en cas de demolició. Un cop feta la barreja s’aboca en uns motlles de fusta amb forma rectangular i es deixa que s’assequi amb el sol. Vam arribar a fer 180 maons que s’utilitzaran per construir una possible biblioteca. 

L’equip de construcció es va dedicar a fer manteniment del centre comunitari que es va construir l’any passat, en el qual la brigada de Pau Sempre i Acción en red del 2015 va acabar de fer els últims detalls. Per altra banda, hem començat a fer els fonaments per a un futur lavabo al costat d’aquest equipament; va consistir en cavar la linia de la paret i omplir-la amb el material amb el que es fan les totxanes, preparar i col·locar la canonada del desguàs i posar la primera línia de totxanes de la paret anivellada. Per últim, l’equip de pintores va fer vàries capes en unes sales de la seu. 

Després de dinar, vam caminar 5 kilomètres pel mig de les muntanyes que malauradament, ara són pràcticament desèrtiques com a conseqüència de la restricció d’aigua que imposa l’estat d’Israel a les zones palestines. Vam seguir una canonada que porta l’aigua a la comunitat on ens han acollit. Al llarg d’aquesta canonada ens hem trobat alguna fuita i hem pogut comprovar que allà on queien unes poques gotes d’aigua creixia verd al voltant. Això denota la fertilitat de la terra que estaria tota florida si no fos per les accions de l’estat Isarel. La nostra tasca va consistir en desbrossar i netejar la font d’orígen que porta l’aigua a aquesta canonada. Aquestes tasques es dificulten molt ja que tenen molt poca disponibilitat d’eines de treball degut que l’estat d’Israel les confisca constantment. Aquesta aigua la fan servir per alimentar el bestiar i per l’ús domèstic.  L’única companyia distribuidora d’aigua de la zona és israelita i només abasteix les famíles palestines dos dies a la setmana durant 12 hores, mentre que a les colònies israelianes hi ha aigua corrent disponible les 24 hores tots els dies. Cal indicar que un coló israelià consumeix una mitjana de 450 litres per dia mentre que una palestina consumeix una mitjana de 60 litres. Trobareu més informació sobre les restriccions d’aigua en aquest enllaç.

A la tornada, vam trobar-nos amb algunes parts de la canonada destruïda pel pas dels tancs d’Israel. Una de les estratègies que fan servir per evitar que les palestines puguin recontruir les seves cases és declarar la zona com a Parc Natural. No obstant, mai no preserven l’ecosistema de l’àrea ans al contrari, les seves accions han perjudicat l’hàbitat natural: s’han perdut espècies de plantes medicinals i la població d’alguns animals salvatges com guineus i gazeles s’ha reduït degut a la desertització.

A la nit, vam aprofitar l’absència del sol per continuar amb la feina del matí, fent més maons, acabant de pintar les sales i seguint amb l’estructura del lavabo. Vam treballar fins a les 2 de la matinada com acostumen a fer elles per evitar les dures condicions metereològiques.

A la Vall del Jordà la presència militar és constant i molt visible. Resulta molt freqüent que avions de combat israelians sobrevolin les poblacions palestines a molt poca alçada. També, durant la nit vam escoltar soroll de trets i petites explosions provinents d’uns entrenaments militars que feien a la vora.

Aquesta experiència ens ha permès viure en primera persona el dia a dia al que s’enfronten les palestines. Tot i així, som conscients que la nostra feina no té una gran incidència material però la nostra voluntat és acompanyar-les simbòlicament en la seva resistència contra l’ocupació.

Valle del Jordan, la tierra olvidada

Hoy hemos partido desde Beit Sahour, el barrio de Bethlehem donde nos alojamos, en dirección al Valle del Jordán para conocer la realidad de esta zona tan castigada y hacer labores de reconstrucción con la organización Jordan Valley Solidarity Movement.

Desde el autobús pudimos ver que existen asentamientos más lejos de Jerusalem los cuales forman parte del Municipio, cuando en cambio, comunidades de palestinas son mucho más cercanas geográficamente, quedan fuera de éste. Este hecho, se trata de una estrategia para estrangular Cisjordania y a la vez, hacer que aumente la población judía de Jerusalem y reducir la palestina.

Jericho

Rodeadas por un paisaje árido, con pocos árboles a la vista, nos adentramos a los alrededores de la región de Jericho, la primera ciudad conocida del mundo. Antes de la ocupación el paisaje era más verde, pero debido a la quema intencionada de bosques de los sionistas, la construcción de grandes pozos de profundidad ilimitada, la extracción desmesurada de agua de los ríos de Israel,  así como el aumento de las temperaturas, y el aumento de la construcción de asentamientos colonos  en zonas boscosas, el desierto cada día va ganando terreno, y vivir allí resulta cada vez más duro. Existen numerosas plantaciones de dátiles que exporta ilegalmente Israel a territorios como el estado español.

El área es zona C, militarmente cerrada, excepto la ciudad, que es zona A. Desde el 1992, todas las palestinas que quieran viajar del Norte al Sur de Cisjordania han de pasar por una sola carretera llena de Checkpoints, donde los soldados pueden decidir si pasas o no. Para que nos hagamos una idea, un soldado cualquiera puede decidir que el Presidente de Palestina no puede pasar por el checkpoint.

Si una palestina de Cisjordania quiere salir del país, solo lo puede hacer por el paso fronterizo King Hussein Bridge Border Cross, y coger un avión des de Jordania. Este trayecto, además de estar regulado por un control, el cual tiene las horas de apertura limitadísimas (12h horas al día de lunes a jueves, y 2 horas los viernes y los sábados), resulta muy caro por todas las tasas que Israel y Jordania les hacen pagar. Además los vuelos desde Aman resultan mucho más caros, recordemos que Palestina actualmente no tiene aeropuertos, y que se les niega a viajar desde Tel Aviv. Sólo en el territorio de Cisjordania hay 650 checkpoints para conectar las 227 zonas aisladas por el sionismo.

El Valle del Jordán

La mayoria del valle está habitado por comunidades beduinas que diariamente ven cómo sus campamentos son destrozados por el ejército israelí. Su principal modo de subsistencia es el pastoreo, la ganadería y la agricultura, una actividad que se ve truncada por su expulsión del territorio. Es común que se les fuerce a instalarse en tierras que previamente han sido expropiadas a otros palestinos, creando así un conflicto entre ambos grupos. Muchas beduinas viven actualmente como refugiadas internas.

Para ilustrar este proceso de limpieza étnica en el Valle del Jordán, cabe mencionar que antes de 1967 había 320.000 habitantes palestinas, mientras que ahora hay 56.000. Muchas de ellas han sido asesinadas, otras han tenido que exiliarse a otros lugares. El Valle del Jordán es una de las partes más oprimidas de Cisjordania, ya que el 95% del territorio es zona C (controlada civil y militarmente por Israel). En este caso las tierras usurpadas son mayoritariamente para uso militar, así como para asentamientos y cultivos sionistas. Desde 2010 el Estado de Israel ha ganado más de 1.025 millones de Dólares con la explotación del valle de manera ilegal. De esta manera viola las leyes internacionales al sacar un beneficio económico de la ocupación (en esta zona actúan empresas de bebida, como Soda Stream, o de cosméticos, como Ahava). Los palestinos y palestinas de la zona se sienten abandonadas, pues ni siquiera la Autoridad Nacional Palestina da la cara por ellos (muchos nos hablan de la corrupción que afecta a este poder, y que está estrechamente relacionada con el hecho de ser una autoridad también orpimida y maniatada).

 Desde 1967 el Valle del Jordán es un objetivo estratégico clave para Israel debido a su riqueza natural, a sus grandes reservas hídricas y a su localización fronteriza con Jordania. Para hacernos una idea, dos tercios del agua que se consume en Palestina Histórica (lo que ahora se considera Israel y el resto de Palestina) proceden de aquí. Además, los 10.000 colonos asentados ilegalmente en el Valle del Jordán gastan 6.6 veces más que los 56.000 palestinos que resisten.

Las comunidades palestinas que pueden utilizar pozos es porque éstos fueron construidos antes de 1967, momento en que el control pasó de manos jordanas a manos israelís. No obstante, por ley, sus pozos sólo pueden alcanzar unos 100-150 metros de profundidad, mientras que los de los colonos pueden llegar a los 750-800 metros. El acaparamiento del agua por parte de Israel supone un impacto ecológico devastador tanto para la flora como para la fauna, desembocando en una desertización imparable. Una muestra de la pérdida de biodiversidad debido a la falta de agua en el río es la desaparición de hierbas medicinales, que tradicionalmente tenían una utilidad fundamental. Otra medida que nos indigna es la confiscación de placas solares por parte, de nuevo, del Estado opresor.

Jordan Valley Solidarity Movement

Llegamos a nuestro destino: Fasayl, una comunidad asediada por las colonias y muy golpeada por la política indiscriminada de demoliciones. Allí está la sede del Jordan Valley Solidarity Movement, una organización que trabaja por la solidaridad en esta área. Entorno a ella, se organiza la lucha contra las demoliciones, y se apoya a campesinos y ganaderos. Reciben apoyos internacionales para reconstruir infrastructuras de todo tipo: escuelas, carreteras, casas, etc. También intentan intervenir cuando surge cualquier tipo de emergencia, a pesar de los pocos recursos que tienen.

Visitando la comunidad del un beduino, Abu Saqr, con Jordan Valley Solidarity Movement

Actualmente, uno de sus proyectos es la creación de una escuela en Tubas, ya que la que anterior fue destrozada por los bulldozers. Lamentablemente, la burocracia también afecta alas ayudas internacionales, y a veces surgen situaciones absurdas. Por ejemplo, la organización esperaba una donación internacional para comprar un autobús, pero su demolición hizo que el autobús no llegara con facilidad. Nos cuentan que necesitan ambas cosas a la vez: autobús y colegio, porque el colegio se puede construir en poco tiempo con la ayuda suficiente, pero si no hay autobús no hay niños y sin niños es más fácil que Israel tire abajo el colegio.

Los juicios del apartheid

Estando reunidas ya con Rashed, el coordinador de Jordan Valley Solidarity Movement, y con otros compañeros internacionales, hablamos de leyes y juicios. Nos explican cómo son los procesos de detención de las palestinas y cómo son los juicios contra las demoliciones. Ciertamente, las palestinas lo tienen difícil para defenderse en un juicio porque la imparcialidad afecta a todo el proceso. La ley ‘civil’ palestina tiene potestad en zonas A y B, siempre que no se adelante el ejército israelí, y se aplica para delitos cotidianos. En zona C es siempre el ejército israelí el que aplica y ejecuta las 1.600 leyes específicas para palestinos (prevaleciendo, como hemos dicho, su autoridad sobre A y B por encima de la policía palestina.

La lucha de quien resiste

Después de comer, y de comprobar la calurosa acogida de la comunidad de Fasayl, visitamos a Abu Saqr, un hombre de unos 60-70 años que resiste entre colonias y zonas militares. Abu Saqr es el representante de su comunidad, y coordinador del sindicato de pastores. Desde 1967 tiene miles de duros relatos sobre la opresión. Sus casas han sido demolidas en numerosas ocasiones y actualmente el lugar donde vive tiene un aspecto más similar al de una conjunto de chabolas (con materiales muy precarios, sin agua, con poca salubridad) que a una casa. De las 350 familias que había en 1965 sólo quedan 14. Derribos de sus tanques de agua, detenciones y palizas son algunas de las historias que nos cuenta. El corazón se nos encoge cuando nos cuenta cómo tuvo que ver morir a su hijo de 8 años, que tras sufrir una caída se desangró ante sus ojos. La ambulancia no llegó a tiempo por la restricción de movimiento que impone Israel.

Abu Saqr, en el centro, mientras nuestro coordinador palestino Baha Hilo traduce sus palabras del árabe al inglés

Le preguntamos cómo pueden permanecer los palestinos unidos cuando ni siquiera les permiten estar cerca físicamente. Él nos explica que lo que les conecta es precisamente saber qué es lo que pasa cuando se les desconecta de la tierra. “¿Qué es lo más difícil?” preguntamos, “¿hay algo fácil?” nos contesta. Y es que, suela con el día en que pueda dedicar su trabajo y su esfuerzo a hacer de su tierra un lugar más sostenible, de sus cultivos algo mejor, de su tiempo algo que no sea luchar contra la opresión.

Sus ojos son serenos, su mirada firme. “Tu honor es la tierra” nos dice, “esta tierra recoge la historia de mi pueblo”. Una tierra manchada de sangre, de trabajo y de dignidad que, él dice, jamás le arrebatarán.

Donem suport a Ali Jada

Ali Jada és un afro-palestí de 66 anys que ha dedicat tota la seva vida a lluita per a l'alliberament de Palestina. L'Estat d'Israel el va empresonar durant 17 anys com a pres polític. Des de llavors i com a decisió política va decidir no pagar la seguretat social, negant-se a contribuir economicament amb el sistema que el represalia tant a ell com a la resta del poble palestí.

Té diabetis i fa sis anys va tenir una molt mala caiguda i va quedar paralitzat durant 23 dies. Gràcies a la fisioteràpia ha pogut tornar a caminar, però en necessita més.

L'Estat d'Israel li nega el tractament fins que no pagui el deute, que ascendeix a 7.000 €. Si en 17 dies no els paga, tornarà a entrar a presó durant 8 mesos.

Des de Pau Sempre fem una crida a la solidaritat internacional per domar-li suport. Tenint en compte el seu estat de salut, entrar a presó podria ser extremadament perjudicial per a ell.
Qualsevol aportació que feu abans del 21 d'agost al compte que us facilitem a continuació li farem arribar al seu advocat.

Num. compte: ES28-2100-0889-44-0200308810

Agraïm la difusió.

La solidaritat és la nostra millor arma.

Día 2 - una ciudad tres pueblos

Segundo día de nuestro viaje. Nos hemos levantado a las 7 de la mañana ya más descansadxs que el primer día, después de un variado y rico desayuno nos hemos puesto en camino a Jerusalén.

No éramos conscientes del día que nos esperaba. En el autobús nos han contado que hoy era el día “Tisha b´Av.” en el que los judíos conmemoran la destrucción del Templo de Jerusalén, lo cual podía llevarnos a vivir momentos de tensión en la ciudad, ya que los judíos habían recibido un llamamiento para concentrarse en la Explanada de las Mezquitas y podía provocar una respuesta de la población palestina. Cuando hemos llegado hemos sentido rápidamente esta tensión por el gran despliegue militar en las zonas de acceso al centro de Jerusalén.

Hemos comenzado  la visita a la ciudad con un tour alternativo guiado por Ali M. Jiddah, un activista afropalestino, con una dura experiencia vital. Pasó 17 años en la cárcel por una acción de protesta contra el estado de Israel. Nos hemos encontrado con él  temprano,  en la Puerta de Damasco. Había poca gente y también muchos comercios cerrados por las tensiones que podían generar este día.

Ali nos ha llevado por el barrio judío,  africano  y  palestino haciendo paradas en lugares señalados, como el apartamento de Ariel Sharon que está situado en medio del mismo, la casa del primer mártir palestino cristiano y  un poco más abajo la del primer mártir palestino musulmán.

Hemos terminado el tour en el barrio africano donde Ali nos ha acogido en su casa para contarnos sus vivencias , su rol en la causa palestina en los diferentes momentos de su vida (como portavoz de los presos políticos, periodista y guía turístico alternativo) y su punto de vista sobre el conflicto palestino-israelí. El momento más emotivo ha sido cuando nos ha contado que probablemente en 17 días tenga que volver a prisión durante 8 meses, por una deuda económica que ha contraído con la Seguridad Social israelí. Esto sería un duro golpe para la lucha palestina, ya que él es considerado un símbolo dentro de ella. Se describe a si mismo como “ Soy una vela que se está quemando para dar luz a las nuevas generaciones”.

Después hemos comido en un restaurante recomendado por él y finalizado nuestra visita por un centro de Jerusalén lleno de bullicio.

Por la tarde nos hemos reunido con Meir Margalit, otro referente en la lucha contra la ocupación. Con él hemos conocido el punto de vista de un argentino sionista que vino a Israel como colono. A raíz de su participación en la guerra de Yom Kippur fue herido y durante su estancia en  el hospital  cambió su percepción de la ocupación y ha pasado a transformarse en un antisionista de extrema izquierda en el estado Israelí. Con él hemos conocido la problemática de los asentimientos judíos en Jerusalén, parte de la cultura judía y la particularidad de esta ciudad en la que viven pero no conviven  3 religiones.

Hemos acabado el día en uno de los barrios de judíos ultraortodoxos (Mea She´arim), en el que nos hemos sentido fuera de lugar por sus miradas y gestos, pero cuya visita nos ha ayudado a ver el contraste cultural que hay en una ciudad tan pequeña como Jerusalén.

Ha sido un día en el que hemos podido vivir de primera mano las tensiones palestino-israelís y hemos conocidos dos historias de vida muy diferentes que confluyen en una misma causa, la lucha contra la ocupación.

Comencem les brigades 2016 - Dia 1

A l’altra riba de la Mediterrània, en plena nit, vam aterrar a Tel Aviv.  Només entrar a l’aeroport vam percebre la seva hostilitat, amb banderes d’Israel pertot, preguntes que denotaven un cert control per esbrinar què visitaríem i sobre els motius de la nostra estada. La primera  crua sacsejada la vam tenir quan des de l’autocar vam veure com el mur de l’Apartheid, es presentava davant nostre fent-nos present la dura realitat que veníem a conèixer.  Al primer Checkpoint, escortat per uns militars, no ens van aturar ni  demanar la documentació degut a que  la matrícula del vehicle era israeliana.

Finalment, després d’un dia llarg de viatge vam arribar a l’hostal de Betlem on ens esperaven en Yasser i el Baha els nostres guies palestins.  Després d’una tendre benvinguda cauríem en un son profund interromput per les oracions de la mesquita.

Aquest matí a mesura que descobríem el complet i deliciós esmorzar palestí que ens esperava, les nostres cares endormiscades s’han anat espavilant. I així amb la panxa plena i amb l’energia necessària, ens hem deixat endur per les explicacions del Yasser i el Baha, que ens han presentat la seva iniciativa “To be There” i el programa dels pròxims dies.

Ha sigut una conferència molt profitosa, on ens han aproximat  al context i l’estratègia geopolítica israeliana per dividir i incomunicar a les palestines, controlar-les, deixar-les sense subministraments bàsics i intentar esborrar la seva identitat.

Beit Sahour: On abans hi havia una muntanya d’arbres, ara hi ha una muntanya de ciment

A Beit Sahour hem pogut veure amb els nostres propis ulls com la maquiavèlica estratègia havia aconseguit expropiar la terra construint un mur, talant un bosc sencer i construint un assentament de colons incomplint no tant sols la llei internacional sino també tota moralitat. Les justificacions que utilitzen els israelians per legitimar-se van des d’una seguretat contradictòria fins a motius tals com la construcció de facilitats públiques  que mai podran utilitzar aquelles a qui justament se’ls hi ha arrabassat les terres.  Un exemple il·lustratiu, és la depuradora que va ser construïda als peus d’aquesta part del mur, sobre terres palestines confiscades (propietat de palestines de Beit Sahour) la qual subministra aigua només a les israelianes. Degut a que l’exèrcit israelià imposa restricció d’aigua sobre la població palestina, aquesta disposa de cisternes per emmagatzemar-la als terrats i autoavastir-se.

Betlem: la resistència al mur

La nostra segona parada ha estat a Betlehem una ciutat tradicionalment cristiana, però que  a dia d’avui es caracteritza per haver esdevingut lloc d’acollida de milers de refugiats interns, causats per l’Estat d’Israel durant la Nakba de 1948. La injustícia però no va acabar aquí sino que actualment Betlem viu coaccionada per l’enorme mur que travessa la ciutat, acabant amb els negocis i vides esmicolades d’aquells que vivien als carrers circumdants i que s’han vist obligades a desplaçar-se.

Així, de mica en mica procuren fer fora a tots aquells i aquelles que entorpeixen el seu projecte sionista. Davant d’aquest intent de trepitjar tota dignitat les palestines es mantenen fermes,  trobant refugi en la resistència política tant com en l’art i els relats que omplen el mur en senyal de protesta

.

Beit Jala: Carretera entre poble i oliveres

A pocs quilòmetres de Betlem hem conegut el poble de Beit Jala, situat a 900m d’alçada, conegut pel seu oli d’oliva. Des del 1967,  Israel va decidir que aquelles terres formaven part de Jerusalem, el 1970 va decidir construir un assentament jueu il·legal al damunt del turó on hi ha les oliveres, i poc a poc han anat limitant el pas de la població autòctona en tota Cisjordània, fins al punt, que si abans de l’any 1967 el 30% de l’economia palestina es basava en l’agricultura, ara només representa un total del 3%.

Ara poble i terres són separades pel mur i  per una carretera d’ús exclusiu per a transport israelià, però construïts en un 90% de terra palestina.

Ens ha impactat molt la invasió del mur, que a voltes està tan sols a un pocs metres de les cases palestines, o que des de la carretera no es pot observar la comunitat palestina, intentant invisibilitzant-la i esborrant-la del mapa, tapant-la al llarg de quilòmetres i quilòmetres d’asfalt.

Després de tot un matí d’explicacions, entre les poques hores de son i la saturació de tanta informació hem anat cap a l’hostal. Per esbargir-nos, algunes hem anat a fer un tomb per la ciutat de Betlem, mentre d’altres recuperaven forces.

Finalment després d’un exquisit sopar amb bona companyia, ens hem reunit totes per compartir les primeres impressions. La sensació general és la de viure inmersos en un relat del qual encara no en som dels tot conscients i que encara necessitem  més coneixements, temps i vivències per comprendre’l. 

Exposició a l'edifici d'UGT

Aquests dies si passeu per l'edifici de l'UGT (a Rambla Santa Mónica 2) a la planta baixa trobareu una exposició de Pau Sempre sobre la vida de les palestines.

Agraïm tota difusió.