Dia 6 - Segon dia a la Vall del Jordà

Després de passar una nit a l'aire lliure, sota un cel ple d'estrelles, ens hem llevat amb la primera llum del sol per continuar la nostra tasca a la Vall del Jordà. Avui, com ahir, hem seguit elaborant els maons que s'utilitzaran per reconstruir l'escola que va ser recentment destruïda per l'exèrcit israelià. Hem concentrat els nostres esforços de manera molt productiva ja que hem aconseguit (en aquests dos dies) prop de 400 maons.

Cap a les 10,30h hem parat la nostra activitat a causa del sol intens característic del desert. Ens haviem mentalitzat per passar un altre migdia calorós quan, de sobte, ens hem trobat amb una fuita d'aigua. En veure que no podiem parar la fuita, hem iniciat una guerra d'aigua amb les persones que ens acullen a la Vall del Jordà. Ens hem refrescat molt entre totes i hem sigut testimonis de com aquesta petita anècdota ha aconseguit il·lusionar i cohesionar el grup amb les persones locals.

Quan hem acabat de netejar tota la destrossa, hem dinat. Avui hem menjat espaguetis amb tomàquet, peix arrebossat i verduretes. Ben tips, hem decidit posar els matalassos a terra al menjador i, amb l'ajuda dle ventilador, hem pogut fer una dolça migdiada de unes dues hores que ens ha permés continuar la feina a la tarda.

Poc temps després de despertar-nos de la migdiada, ha arribat un camió molt gros que hem hagut de carregar amb les totxanes seques de dies anteriors que anaven en destinació Jerico, on es localitza l'escola derruïda. Ens hem organitzat d'una manera molt efectiva, amb música de fons típica del país, i hem fet diverses cadenes per aproximar els maons a l'interior del vehicle. Això ens ha facilitat la feina i alhora l'ha fet més amena.

Al vespre, havent descansat una mica, l'Emma, una noia britànica que col·labora també amb el Jordan Valley Solidarity Movement, ens ha fet una xerrada per informar-nos sobre els diferents tipus de jurisdiccions de l'Estat israelià i com això configura un règim d'apartheid. D'altra banda, ens ha explicat amb detall les armes que utilitza l'exèrcit per reprimir les manifestacions palestines en contra del sionisme i la ocupació israeliana. L'Emma ha distingit entre diferents tipus de gasos lacrimógens, bombes de so, canons d'aigua química i bales recobertes de cautxu. Com a curiositat, ens ha explicat que una bona manera de desprendre's de la pudor insuportable que ocasionen els canons d'aigua química és dutxar-se amb ketchup. No ens ho hauriem imaginat mai!

Un cop acabada la formació, hem anat a girar els maons fet aquest matí per tal que s'assequin i puguin ser utilitzats a l'obra. Per sorpresa, han aparegut en Yasser i l'Anna, que ja es troba millor. Ens hem alegrat molt de veure-la i ens ha portat com a sorpresa la maleta de la Laura, que portava dies extraviada entre aeroports i cases palestines.

Amb la il·lusió de ser-hi totes, hem sopat falafel, menjar típic de Palestina, fet a base de cigrons; pà de pita artesà, patates fregides i verduretes. Igual que ahir, degut a la falta de son, estem exhaustes però molt contestes per la feina feta i per la què ens queda encara per fer.

Seguim!

Júlia i Felipe

Dia 5: primer dia a la Vall del Jordà

Tot i ser el dia de marxar cap a la Vall del Jordà, ens hem aixecat d'hora per poder fer la maleta i de pas gaudir de l'oportunitat de visitar el Mehwar Center. Ens ha rebut la directora del centre, una dona encantadora de nom Linda. Aquest centre es va construir al 2007 finançat per la cooperació italiana i després el va assumir el ministeri d'assumptes socials palestí, subvencionat alhora per la autoritat palestina.

El centre dóna atenció a dones que per motius de violència domèstica, matrimonis de convenciència i families desestructurades han hagut de deixar les seves cases. Hi ha doble casa d'acollida, una és la casa de residencial i l'altre un centre obert on poden realitzar activitats tals com: lleure, formació, etc. També hi ha tallers molt interessants per treballar la prevenció que inclouen nois per tal que tinguin un nou punt de vista sobre el tema de gènere. Això és degut a que els denominats crims d'honor (quan una dona se suposa que ha tingut relacions sexuals abans del matrimoni, i per això la poden arribar a matar) també són executats per germans de la dona afectada.

El centre no té capacitat per detectar casos, llavors les dones arriben derivades de denúncies prèvies fetes a la policia, serveis socials o també arribar pel seu propi peu. La capacitat del centre és per 35 dones (en cas de molta demanda es dervien al centre de Nablus, on conjuntament amb el de Jericó constitueixen el referent de suport a les dones maltractades a Cisjordània) y les professionals consten de entre 15 i 20 treballadores. Aquest centre està dotat d'una llar d'infants per acollir els fills de les beneficiàries de centre.

Partim del centre ja en direcció a la Vall del Jordà, un trajecte d'aproximadament una hora on hem pogut contemplar desde oliveres tallades per l'exèrcit israelià (al·legant que darrera d'ells es podrien amagar milicians palestins), cases beduïnes i el mar mort.

Ens rep un dels responsables del Jordan Valley Solidarity Movement, en Rajid. Aquesta, és una organització fundada l'any 2003 amb l'objectiu de lluitar a l'accés a l'aigua corrent, donar suport a camperols de la zona, reconstruir cases enderrocades per l'exèrcit israelià i centres que donen servei a la comunitat com: centres mèdics, centre de dones i donen formació a joves sobre dret internacional i legislació israelí. La seva pàgina web, per a consultes és jordanvalleysolidarity.org

El 93,4% de la Vall del Jordà es troba dins de l'àrea C (àrea de control israelí), hi ha 34 assentaments i casi el 60% del territori és zona militar. Abans de 1967, en aquesta zona hi havia 250.000 palestins i una gran activitat agrícola i ramadera, es produia formatge, mel, fruites etc. Aquesta producció s'exportava a Europa i Jordània, però després de l'invasió de Israel a aquesta zona al 67, els israelians van matar a molta ramaderia, van monopolitzar els recursos hídrics acabant amb els recursos econòmics de la zona. Aquesta situació empitjora encara més després dels acords d'Oslo, on comencen a destruir cases, procés que encara avui afecta tota la vall del Jordà.

De fet hem tingut l'oportunitat de visitar una família a la qual li han destruit la casa en més d'una ocasió. Gràcies a la cooperació internacional i ajut de la pròpia comunitat, han aconseguit recuperar el suministre d'aigua i electricitat. La casa de la família es troba situada entre una colònia, un check point i una base militar, ells tenen posada la bandera palestina a crit de “resistiré fins que me mori”. Una família que sempre amb un incondicional somriure ens ha ofer te, aigua i mel (de producció pròpia).

Finalment retornem a la base de la organització on ja hem començat els treballs de reconstrucció. Ens hem dividit en dos grups, el primer s'ha dedicat a posar capes de fang a les parets interiors d'una pròxima casa de dones; el segon grup s'ha dedicat a fer totxanes, aquestes, fetes de aigua, sorra i palla han de secar sota el sol un dia o dos per a ser utilitzades.

Estem cansats, bruts i plens de fang, però amb molta il·lusió de poder contribuir a refer les llars palestines de la Vall del Jordà.

Seguim demà a partir de les 4 de la matinada!

Borja, Eva i Irune 

dia 4

Segons en Baaha ( el nostre guía) avui era el dia més avorrit dels 15 dies, però la veritat es que ha estat un dia molt entretingut i hem après moltes coses. Intentarem explicar-les el millor possible perquè ens ve molt de gust compartir amb totes vosaltres el què hem viscut.

Aquest matí quan ens hem aixecat ens hem dirigit cap a les afores de Betlem. Hem anat a una reunió amb l’ Autoritat Nacional Palestina. Ens ha rebut el governador de Betlem, és la màxima autoritat dins d’ aquesta regió. Fa uns 20 anys de la creació de l’ Autoritat Nacional Palestina però sempre ha estat d’ especial rellevància la ciutat de Betlem per la seva implicació política i històrica.

La ciutat de Betlem rep de forma constant i permanent atacs per part de colons israelians. Actualment, hi ha uns 130.000 colons que han creat assentaments al llarg de tota la ciutat. El governador ens ha destacat que la seva resistència sempre és pacífica davant d’ aquesta situació.

Hem percebut al llarg d’aquests dies que una gran part de la població palestina es troba desencantada amb el rol que desenvolupa l’ ANP i això genera una forta frustació entre la societat palestina. Hem preguntat per aquesta problemàtica al representant, i ens ha dit que són conscients d’ això, però també ha defensat que ells fan tot el possible utilitzant els recursos que tenen disponibles.

En general ha estat molt interessant però si que hi ha quelcom important, remarcar el formalisme que ha tingut aquesta visita. Posteriorment, hem tornat al hostal i hem tingut un petit descans.

Cap a les 12 del migdia ha vingut a trobar-se amb nosaltres, Mohamed Jafari, un refugiat, activista i membre de Fatah. Ens ha explicat que té 6 membres de la seva que han mort, i entre ells, el seu tiet que va morir en vaga de fam.

Tots teníem moltes ganes de tenir una reunió amb un partit polític, això ha fet què hi hagués molta atenció per tal d’ intentar clarificar certs dubtes sobre el funcionament dels partits polítics a Palestina.

Ens ha explicat que la Organització per la Alliberació Palestina es va constituir entre diferents partits l’ any 1985. Els partits havien d’ estar d’ acord en dos punts principals: primer de tot, involucrar-se en la lluita militat per Palestina i com a segona condició el que fos agafat per la força hauria de ser alliberat per la força. La OLP està reconeguda com a legítima representació del poble palestí a la comunitat internacional.

Posteriorment hem parlat de Hamas ( partit que no forma part de l’ OLP) i de la seva posició política. Ens ha comentat que degut a la frustració que viu la gent a Palestina, s’ha produït un moviment cap aquest espectre més conservador.

Finalment, ha sentenciat dient que mentre Palestina segueix respectant els acords de pau, Israel ho aprofita per seguir ocupant i colonitzant el territori palestí.

Després d’un petit descans, de nou al mateix hostal on ens allotgem han acudit dos representants de dos sindicats estudiantils diferents per explicar-nos el funcionament de l’educació universitària a Palestina i la funció vital d’aquests sindicats on aproximadament u070% d’estudiants hi estan adherits. L’ajuda que ofereixen és tant econòmica (subvencions, material escolar...) com de conscienciació de la realitat palestina i d’ajuda genèrica ja que les universitats a Palestina esdevenen autèntics espais de suport.

De fet, el govern israelí, conscient d’aquest fet i de l’existència d’una majoria de població jove palestina, ataca aquestes militarment, arrestant estudiants amb falses acusacions, tancant checkpoints per tal que no puguin arribar a la universitat.

Per acabar aquest dia tan intens de reflexions polítiques hem anat a passejar per un poble preciós d’un desert prop de Betlem on hi havia el monestir de Mar-Saba. Així doncs, hem pogut descansar la ment gaudint d’un preciós paisatge habitat per comunitats beduïnes.

Us enviem tota la nostre energia i felicitat!!

Visca Palestina lliure!

Dia 3 - Jerusalem

Avui ha estat un dia extremadament interesant però molt intens, per això és que ara ens trobem amb la dificultat d’expressar tot allò vist, viscut, però sobretot, après.

Ho intentem:

Ja des de primera hora del matí (i amb la tant potent escalfor del sol), hem conegut al jueu argentí Meir Margalit, qui va arribar a Israel com a sionista convençut i ara es dedica amb cos i ànima a difondre la realitat de la zona i la veritable tergiversació d’informacions. Ens ha portat a dos barris de Jerusalem Oest, en què l’ocupació era evident.

En primer lloc el territori estava plagat de càmeres de videovigilància que feien sentir els palestins constantment vigilats sense la necessitat de presència militar (inspiració en el panòptic de Bentham), així com també una arquitectura per canviar el sentit del lloc, utilitzant el mobiliari urbà típic israelià per a generar la sensació de que també aquella zona és jueva.

En Meir ens ha explicat com els colons han estat aprofitant la duresa crisi econòmica que afecta als i les palestines per a comprar les seves cases i terrenys i així, poc a poc, anar-se fent amb la zona.

Amb 88 ordres de demolició pendents i l’estranya sensació de no ser benvingudes pel fet de ser confoses per colons israelians, deixàvem enrere el barri de Silwan, per dirigir-nos  a la similar situació del també barri palestí Sheikh Jarrah, on en Meir ens ha explicat la complicada situació de tensió entre colons i palestins.

Hem pujat al cotxe per a dirigir-nos cap al barri ultraortodox. Tan bon punt hem baixat de l’autocar, les dones hem hagut d’afanyar-nos i tapar-nos: mocador al cap, faldilles i màniga llarga (intenteu imaginar la calor).

A mida que passejàvem pels seus carrers, ens adonàvem que no érem les úniques que estàvem experimentant una sensació d’estranyesa. Els habitants del barri també ens observaven.

Els jueus ultraortodoxes porten barrets i llargues patilles, els nens van amb el cabell rapat exceptuant també les patilles i les dones amb un mocador al cap degut a que es rapen el cabell un cop casades.

Era evident que la nostra presència incomodava, al passar pel nostre costat la majoria de mirades eren esquives i buscaven allunyar-se de nosaltres. El que ja esperàvem es confirmava quan en alguns dels carrers trobàvem cartells que demanaven que els visitants i en especial, les visitants, tapessin les seves robes, titllades d’inmodestes.

Aquesta forma de vestir, als nostres ulls, peculiar, no era però casual, sinó que juntament amb el seu estil de vida, extremadament modest, es basa en la forma en què vivien els jueus alemanys de l’època d’abans de l’Holocaust.  La roba, ens mostrava les diferents comunitats religioses i estamentals, que no eren els únics factors que els diferenciaven entre ells, sinó que, pel que fa al sionisme i l’ocupació, també diferien els uns dels altres. En Meir ens ha explicat que alguns, tot i la seva condició jueva israeliana, no estaven d’acord amb la creació d’aquest Estat, de manera que no accepten diners ni suport de cap mena per part de l’estat.

Hem abandonat el barri i ens hem desempallegat dels mocadors i la roba extra per anar a trobar-nos amb la Sahar, una noia israeliana insubmisa que és objectora de consciència degut a que ha rebutjat realitzar el servei militar, obligatori per a tothom a l’exèrcit israelià.

Per què entenguéssim com es que tan poca gent rebutja participar militarment en una barbaritat com és l’ocupació, la Sahar ens ha explicat com la progressiva militarització de la vida civil (que es manté gràcies a la por) comporta grans conseqüències socials, econòmiques i polítiques, com són la implantació dels valors sionistes ja des de les aules o la incentivació econòmica pel fet de col·laborar amb l’exèrcit israelià. I és d’aquesta manera com es va conformant la identitat israeliana, la qual es basa en  la necessitat d’introduir els motius bèl·lics per tal d’ arribar a la pau promesa. Alhora, l’Estat ven una imatge distorsionada del mateix,  com per exemple la idea de que és l’únic exèrcit del món que té una important presència femenina, però aquesta no es tradueix en una igualtat de gènere dins del mateix exèrcit, sinó que la dona acompleix la funció de suport a l’home i en cap moment duu a terme les mateixes funcions que ells.

Després d’una visita ràpida al mur de les lamentacions (separat per genères), ens hem dirigit a la trobada amb la organització Grass Roots. Aquesta es dedica a fer mapes reals del territori de Jerusalem, ja que l’estat Israelià s’encarrega d’esborrar la part palestina dels mapes (fins al punt que no apareix al Google Maps).

Alhora porten un registre de les diferents comunitats palestines al territori de Jerusalem i quines associacions i recursos tenen per tal de generar connexions, teixit associatiu i d’organitzar-se per a respondre davant dels abusos d’Israel. Aquesta ha estat una xerrada molt interessant on les dues activistes s’han posicionat molt fermament contra la sobre saturació d’ONG’s que pateix Palestina. Assolint la seva radicalitat, han explicat que no volen rebre el finançament de cap d’aquestes o altres organitzacions o autoritats que dictin com actuar o cap a on dirigir la seva tasca activista.

Amb el cap ple de pensaments i d’emocions a flor de pell, hem assistit a la xerrada de la Defense For Children International Palestine. Aquesta s’encarrega de denunciar i promoure pressió internacional per a evitar les reiterades violacions de drets que l’exercit israelià aplica contra els nens i nenes palestins. Esgarrifades per imatges i testimonis on el maltracte i fins i tot l’assassinat de menors de 16 (fins i tot de 12 anys) eren impunement ignorats per Israel.

Toca dir bona nit, i esperar que la magnitud del dia, així com la densitat del que estem intentant assumir, us arribi minimanent (i de tot cor).

Free Palestine!

Salut.

Núria i Andrea.

Dia 2: Conèixer la realitat dels refugiats palestins

El 70´% dels palestins són refugiats o desplaçats interns. La diferència entre els dos termes fa referència a que els primers van creuar alguna frontera internacional a partir de 1948 i els altres no. Els refugiats palestins no són conseqüència d'una guerra, sinó que fer-los fora de casa seva és l'objectiu prioritari del sionisme.

Aquests són els arguments que ens han exposat avui al Badil Center, una organització que treballa pel retorn dels palestins a casa seva. Una representant de la mateixa organització ens ha explicat els dos mecanismes pels quals Israel força el desplaçament dels palestins. En primer lloc, trobem la manera directa, a través de la força militar. En segon lloc, existeix el desplaçament indirecte, consistent en dificultar les condicions de vida dels palestins al seu lloc de residència. Per exemple, hem vist pobles sencers envoltats pel mur de segregació, per la qual cosa els seus habitants no tenen diversos serveis bàsics a l'abast. Un d'aquests serveis bàsics pot ser el de les ambulàncies. La representant del Badil Center ens ha dit que és molt freqüent que en cas d'urgència mèdica, una ambulància palestina no pugui entrar en aquest territori i els habitants en moltes ocasions han de desplaçar-se grans distàncies fins al check point (punt de control) que tinguin més a prop. A més, també són molt comuns els casos de dones embarassades que han hagut de parir en un check point o, en el pitjor dels casos, han mort a causa de no disposar d'una assistència mèdica adequada.

Una altra de les dificultats amb les quals han de conviure els palestins és haver de renovar el permís de residència cada tres mesos. Això els obliga a estar sempre presents a casa seva, perquè si es demostra que estan absents, no podran tornar mai encara que la seva família hi segueixi residint.

Visita al Deihasha Camp

Després d'haver-nos submergit en un munt de dades sobre el desplaçaments de població palestina, hem pogut veure quina és la seva realitat. Ha estat a través d'una visita al camp de refugiats de Deihasha, en el qual viuen 15.000 persones i és el més gran de Betlem. Les condicions de vida són precàries i, de fet, la UNRWA, agència de l'ONU responsable dels refugiats palestins, només s'encarrega de l'educació fins als 16 anys i del servei de neteja. A més, argumentant falta de recursos econòmics, l'agència ha comunicat que aquest curs les classes no podran començar al setembre i es posposen indefinidament.

 

 

La immensa majoria de palestins que hi habiten han estat empresonats en algun moment per raons polítiques. La primera sensació a l'entrar al camp era trepitjar un poble ple de carrerons i de pintades a les parets. Precisament, els graffitis són una eina de comunicació entre els veïns del camp i la manera més discreta de fer proclames a favor de la llibertat de Palestina sense ser vistos. També hem vist que les parets serveixen per homenatjar aquells que han mort a mans d'Israel, ja siguin nens o adults.

No només les parets del carrer els recorden, sinó que també ho fan les de l'interior de les cases. Ho hem pogut comprovar quan una família ens ha convidat a entrar a la seva. Les parets eren plenes de retrats d'un noi jove, el seu fill gran, que va morir durant la primera intifada. També hi havia fotografies d'un dels seus germans, que ha passat 16 anys a la presó després d'una detenció administrativa. En el moment de produir-se aquest tipus de detencions, no se n'especifica la causa. Això provoca que una persona pugui passar anys reclosa sense saber-ne el motiu.

“Si hagués d'explicar tot el que he patit per Israel, m'hi estaria un any sencer”. Així ha començat l'Abu Nidal, el pare de la família, a relatar-nos la seva història. Ho ha fet al menjador de casa seva, rodejat de fotos dels seus familiars i banderes palestines. Un menjador on molts cops hi han entrat soldats israelians. “Són incomptables les vegades que hi han entrat”, afirmava.

Ell, com la majoria de refugiats, encara guarda la clau de la casa d'on va ser expulsat. Es troba a 8 km de Betlem, en un poble actualment destruït. Tot i així, l'Abu Nidal no perd l'esperança. “Aquí han arribat moltes potències mundials, com l'Imperi Otomà o els britànics, i totes han acabat marxant”.

Rumb a Alwalaja

Un cop hem deixat enrere el camp de Deihasha, hem aprofitat per dinar a l'autobús que ens porta amunt i avall. Hem menjat falafel, un dels menjar més habitual dels palestins, fet de cigrons arrebossats i espècies. Hem menjat mentre ens dirigíem a la nostra següent parada, el poble de Alwalaja. Allà el Baha, el nostre guia, ens ha explicat la història d'aquesta localitat que acumula un gran nombre de cases derruïdes pels israelians. De fet, l'hem escoltat mentre ens trobàvem sobre les runes d'un d'aquests habitatges.

 

Israel ha tirat aquestes cases a terra perquè la mateixa expansió de l'Estat ha provocat que les cases se situïn en unes zones en què la legalitat israeliana no ho permet. En la majoria dels casos les cases s'havien edificat abans que Israel imposés la seva llei, amb permisos palestins, i per tant els seus propietaris no estaven cometent cap delicte. De fet, el perill sobre les cases comença quan Israel comunica als propietaris que les han de tirar a terra. Si no ho fan, se n'encarreguen els militars i l'Estat requereix a les famílies que es facin càrrec de les despeses de la demolició. Per aquest motiu, hi ha gent que s'estima més fer-ho amb les seves pròpies mans.

Visita a Betlem

Com que ens allotgem a Beit Sahour, un poble molt pròxim a Betlem, hem aprofitat la tarda per visitar aquesta ciutat. Hem vist l'església de la Nativitat, lloc on es diu que va néixer Jesús, i hem disposat d'una estona lliure per voltar pels carrers.

Després d'això, ens hem dirigit cap a l'hostal per sopar i realitzar la primera avaluació del funcionament del grup, que ha resultat molt positiva. Ara, mentre escrivim això, aprofitem per conèixer-nos una mica millor tots plegats mentre bufa un vent suau que s'agraeix força. I més, després dels 45 graus que hem hagut de suportar durant bona part del dia.

Diumenge 16: Visita a Betlem

Després d’un llarg dia de viatge per fi hem arribat a l'hostal on ens allotjarem la majoria dels dies, a Beit Sahour, un poblet al costat de Betlem. Ens anem a dormir directament, estem esgotades de tot el dia de viatge.

DIA 1

Ens aixequem d’hora per esmorzar a les 8h. Ens sorprèn la gran varietat de menjar que hi ha per esmorzar: des d’un fantàstic hummus, tomàquets, cogombres, ous i per descomptat pa de pita. Després tenim la nostra primera reunió amb en Baha Hilo, cofundador de la iniciativa “To be there” que ens explica en què consisteix el projecte i què farem avui. Ens explica la importància de “to be there”, "ser allà", a Palestina, com la millor manera d’aproximar-se a la realitat de l’ocupació israeliana. El mur, els checkpoints, punts de control, i les carreteres d’ús exclusiu per israelians són algunes de les barreres amb les que es troben els palestins en el seu dia a dia, i que els hi ofeguen la seva llibertat de moviment i la possibilitat de tenir una vida i un futur digne. Després de la contextualització historicopolítica, estem preparades per entendre tots els conceptes sobre el terreny.

La primera parada del tour és a Beit Sahour. Just acabades de baixar del bus un grup de nens,  curiosos per la nostre presència, s’apropen somrients i cridant “hello”. Des d’on estem podem veure un assentament de colons just davant nostre. Està construït just on abans hi havia un bosc que va ser arrasat per a la seva construcció. Veiem  també el mur que divideix el que eren les seves terres de conreu amb les seves cases.  

Al costat hi ha una planta de depuració d’aigua, construïda sobre terreny palestí que va ser expropiat i que només dóna funció a la població israeliana dels assentaments. La dificultat per accedir a l’aigua és un dels gran problemes amb els que es troba la població palestina. És per això que totes les cases palestines tenen un dipòsit d’aigua a la teulada (fet que ens ajuda a diferenciar fàcilment les cases palestines de les israelianes).  Els colons que viuen als assentaments disposen de fins a  350 litres d’aigua per persona i per dia, a diferencia d’un palestí que només té accés a una mitjana de 65 litres diaris per persona i per dia (tot i que el consum mínim recomanat per la OMS és de 100 litres).

Una vegada a Bethlehem, ens aturem als peus del mur nord de la ciutat. Ens impressiona la seva alçada així com l’estranya sensació que ens provoca no poder saber què hi ha darrera. La construcció del mur va destruir tota la riquesa econòmica de la zona, on com a testimonis, queden dues benzineres que avui en dia pràcticament no tenen clients.  Ens aturem a menjar a una botiga que hi ha al costat del mur, on el propietari ens ofereix un cafè i ens mengem els entrepans que portàvem preparats.

Després del descans ens dirigim al camp de refugiats d’Aida, un dels tres que es troben  a la ciutat de Betlem. El camp va ser construït al 1950 per la UNRWA per acollit a milers de refugiats palestins després de la Nakba. Fins el 1956 vivien en tendes de campanya, va ser en aquell moment quan la UNRWA els va construir cases on vivien 6 persones en una petita habitació. El camp té una superfície de 200x400m2, i no s’ha ampliat tot i que avui en dia hi viuen al voltant de 6000 persones. Avui en dia la UNRWA es dedica a l’educació i la recollida de residus dintre del camp. Allà ens reunim amb l’Amaia, membre de Lajee Center, que porta a terme diferents projectes dins del camp. Ens explica que un dels problemes més greus del camp és l’aigua. Hi ha manca d’aigua i la poca que arriba moltes vegades no és apte pel consum ja que conté diferents bactèries que poden ocasionar malalties. 

El camp, a més, ha patit atacs per part del exèrcit israelià amb gasos lacrimògens i aigua química. Ens expliquen que al 2003, van atacar un dels col·legis de la UNRWA. L’última parada al camp ens porta un altre cop davant del mur, que van construir tot just davant d’un camp d’oliveres que era on els habitants del camp passaven la majoria del temps. Ens impacta pensar que on abans hi havia un camp per gaudir de la naturalesa ara hi ha un bloc de formigó de 7 metres.

De tornada a l'Hostal podem veure més parts del mur de la segregació, sens dubte, és el mur de la vergonya. Gràcies a les explicacions d’en Baha, ens adonem que el mur és construït únicament amb la intenció d’apropiar-se de més i més terres i d’expulsar a la població palestina de les seves cases.  Cada metre del mur és un èxit del sionisme,  cada “bypass road” (carreteres només per a israelians) és un fil més de la teranyina que hi ha sobre Cisjordània i cada nou assentament, la materialització de la possessió il·legal de la terra.

Després de descansar una estona a l'hostal, visitem el Jadal Center dedicat al desenvolupament de la cultura palestina. Suhail Khaliliev de l’ARIJ center (Applied Research Institute of Jerusalem) a través de diversos mapes ens dóna una visió més detallada de l’ocupació. Actualment l’administració dels territoris a Cisjordània es divideix en tres àrees:

-       Àrea A: total control palestí en matèria civil i de seguretat (18%).

-       Àrea B: control palestí en temes civils i control israelià de la seguretat de la zona. (19%).

-       Àrea C: total control israelià en matèria civil i de seguretat (60%).

Per finalitzar la xerrada parlem sobre les possibles solucions al conflicte. Suhail ens explica que pel poble palestí la pau ha d’implicar el control palestí dels territoris de Cisjordània i Gaza i del recursos naturals incloent l’accés al mar a la franja de Gaza i al mar mort. 

Ha sigut un dia molt intens i estem molt cansades però molt contentes i satisfetes de tot el que hem après avui. El viatge tot just acaba de començar i estem ansioses per veure què ens espera demà.

Laura i Alejandra