Agraïments

Avui l'entrada al blog va dedicada en forma d'agraïment a totes aquelles persones que ens han donat el seu suport per mitja de aportacions en el crowdfunding "Construin suports amb Palestina". Gràcies a totes vosaltres aquest any les brigades han estat possibles.

Celia
Paula Duran
Laura M.C.
Mario G.
Joan V.
Marga Guasch
Enric Navàs
Angels T.
Jordi Matas Vilà
Merce
Toni
Neus
Roger
Neus V.
Eliestel
Luis Toro
Pompei
Ignasi Hosta
Bronski
Jordi E.
Xavi
Marina Guarch
Fiti
Carlos P.
Sophie Pasarin Sippy
Pere
Violant González Antó
Jesús Sánchez García
Pau Formatger
Sílvia
T. Nicolau
Juan Ma.
Claudia De Sandoval
Artzen Garcia Lejarreta
Iván Fernandez
Marc Toro
Biel Romaní
Casimir Macia
Sareta G. 
Marti X. 
Esperança
Andreu Merino Vives
Francesc
Emma Rojas
Anna Mira
Roger Tugas
Borja
Txema Castiella
Esteve
Pedro Azara
Nuria Fradera
Oriol Toro
E. Parejo Heras
Sonia
Ester
JM. Brana Alvarez


Podeu llegir la nostra experiència, de la qual també n'heu format part, en aquest blog. 
Moltes gràcies per la vostra col·laboració!

DIA 15: ULTIM DIA

El  nostre últim dia a Palestina l’hem començat amb una visita a l’Alternative Information Center (AIC) de Beit Sahour. Allà ens hem reunit amb el director del centre, Nassar Ibrahim, que ens ha explicat la complexitat del sistema de partits palestins. Hem pogut conèixer l’origen de Fatah, Hamas, el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina o Jihad, entre molts d’altres, els quals van sorgir com a resposta i necessitat de la població enfront l’ocupació per part de l’Estat d’Israel. Abans, però, Nassar ens ha volgut fer una reflexió sobre el nostre suport a la població palestina.

Ens ha fet entendre que, tot i que no som responsables directes de l’ocupació colonitzadora israeliana, com a ciutadanes de països colonitzadors tenim una responsabilitat a l’hora d’actuar perquè acabi el règim opressor a Palestina. La nostra tasca va més enllà de solidaritat, perquè si parlem de solidaritat no ens sentim part del conflicte. I sí, en formem part. Com a blanques privilegiades som peces clau per canviar la balança de poder.

La xerrada també ens ha servit per poder debatre sobre la legitimitat de la lluita armada. Nasser ens ha recordat que la llei internacional reconeix el dret d’un poble ocupat a resistir per qualsevol mitjà. “No us demanaré que agafeu les armes, però no em qüestioneu la meva manera de resistir”, ens ha dit, subratllant que “la llibertat no te la donen, s’ha de prendre”. Així mateix, ha deixat clar que el problema no és la lluita armada sinó l’ocupació israeliana i l’opressió que pateixen dia rere dia les palestines.

A l’hora de dinar, ens ha vengut a veure un membre del projecte Campus in camps, que ens ha parlat del projecte que té per objectiu aprotar un model alternatiu d’educació als camps de refugiades. Sota el nom de Campus in camps, la iniciativa busca redefinir el coneixement sota la perspectiva i situació de ser refugiades.

Alguns dels conceptes que hem tractat són la naturalesa d’allò que és públic o privat, termes que no poden existir en un camp de refugiades. Després de 68 anys vivint en camps, no hi ha ningú que pugui ser considerat propietari de la seva casa, pel què el terme que campus in camps prefereix utilitzar és el de comú. Un altre concepte és el del dret al retorn. Joves com XXX, que formen part de la tercera generació de refugiades palestines, tenen una perspectiva diferent de la dels seus avis sobre aquest dret. Elles no han viscut mai en la terra originària, de manera que més que retornar-hi el que reivindiquen és la llibertat de moviment en la seva pròpia terra.

Aquesta ha estat la última xerrada del dia i tambe de la nostra estada a Palestina. Per acomiadar-nos d’en Baha i en Yasser hem anat totes juntes a sopar al desert i gaudir d’unes últimes hores de desconexió abans d’anar cap a l’aeroport. Les nostres cordinadores ens han ensenyat un raig del ball tradicional palestí, la Dabka. Hem tocat i cantat música, hem fet diferents jocs i hem observat la gran quantitat d’estrelles que ens ofereix el desert.

Encara emocionades i enyorades pel comiat, i després de dormir una estona a l’aeroport de Tel Aviv, ens ha tocat enfrontar-nos a una infinitat de desagradables controls de seguretat. N’hem passat fins a quatre abans de poder embarcar, i només en el primer hi hem estat una hora. Ens han interrogat una per una, preguntant mil i un detalls sobre el nostre viatge i intentant trobar contradiccions entre les històries que explicàvem cada una. “Per què estàs nerviosa?” o “M’estàs mentint?”, eren algunes de les preguntes que ens han fet per intimidar-nos, juntament amb d’altres de tan desconcertants com el nom de les nostres parelles o exparelles, les persones amb qui hem viatjat en altres ocasions o si portàvem bombes a l’equipatge.

Els interrogatoris s’han repetit un cop i un altre de manera aleatòria a l’hora de facturar maletes, passar els raigs X o revisar els equipatges de mà. Al final hem estat dues hores i mitja per arribar a les portes d’embarcament, amb una sensació de ràbia i impotència que encara ens dura. Per acabar amb tot aquest surrealisme, quan hem creuat l’últim control ens hem trobat amb una exposició de fotografies titulada ‘Israeli discoveries and discoverers’ (descobriments i descobridores israelianes), entre les quals hi figurava Albert Einstein, clar exemple de com Israel s’esforça en mesclar els termes israelià i jueu, ja que Einstein era jueu però no israelià. De fet, l’Estat d’Israel ni existia quan va descobrir la teoria de la relativitat. Un altre dels descobriments destacats era el ‘marge protector’ anti coets que l’exèrcit israelià va utilitzar durant l’última massacre a Gaza, l’estiu de 2014, que va deixar més de 2.000 morts palestines i més de 60 israelianes.

Acabem aquesta experiència amb moltes ganes de tornar a Palestina i de fer la màxima difussió de la seva situació.

Dia 14: Darrers dies a Palestina

Avui hem començat el dia reunint-nos amb diversos càrrecs de la Municipalitat de Beit Sahour. Beit Sahour és un poble al costat de Betlehem de 15.000 habitants. Ens han explicat les dificultats que tenen per governar sota l’ocupació israeliana. En primer lloc, la ciutat no pot expandir-se territorialment ja que de sud a oest fa frontera amb Betlehem i al nord i a l’est està rodejada per un assentament israelià i per l’àrea C. Això preocupa especialment, ja que no saben si de les generacions podran continuar establint-se a Beit Sahour perquè l’única solució que els hi queda és créixer verticalment. A més de no poder planificar urbanísticament, tampoc tenen el control sobre l’aigua i l’electricitat. Israel controla el proveïment d’aigua i a voltes els seus talls han provocat que les veïnes de Beit Sahour es quedessin fins a 40 dies sense aigua, havent-la de comprar 10 vegades més cara que els colons israelians. A més, tot i que el 95% de les cases tenen sistema de canonades, l’estat d’Israel no deixa construir una planta de tractament d’aigües. D’altra banda, com a Ajuntament no poden recaptar més que petites taxes dels serveis que ofereixen, que degut a l’ocupació són molt dèbils, de manera que els seus ingressos depenen de les donacions exteriors i internacionals.  Conèixer l’Ajuntament de Beit Sahour ens ha permès veure com fins i tot les autoritats palestines reconegudes als Acords d’Oslo tenen un poder molt reduït i degut a l’ocupació tenen molt poca capacitat de decisió política.

 Després d’aquesta visita, ens hem dirigit al Health Work Comitees on ens ha rebut la Juani, una madrilenya que porta més de 30 anys vivint a Palestina. Aquests comitès s’han creat a través de l’ajuda internacional i tenen l’objectiu d’arribar allà on l’estat no permetia que arribessin els serveis mèdics. En un principi, treballaven conjuntament amb la Franja de Gaza i Cisjordània, però la divisió de l’any 2000 va fer molt difícil el treball conjunt i han dividit l’organització en dues parts, una per a cada territori. A més, la fragmentació del territori de Cisjordània a través de crear carreteres exclusives per a colons, assentaments il·legals, checkpoints, etc. dificulta molt la implementació d’un mapa sanitari i suposa un perill molt important per la salut de la població: per exemple, 40 dones han mort en els últims anys degut a que van haver de donar a llum en el checkpoint perquè els soldats de la IDF no els hi van permetre l’accés. El projecte que gestionen consta de 4 programes sanitaris: en primer lloc el programa de salut de dones que està en marxa des de 1997, aquesta ONG va ser una de les primeres en defensar una especialitat mèdica específica per a les dones; es fan visiten mèdiques, campanyes informatives, planificació familiar, actuacions contra la violència de gènere, entre altres. Dins d’aquest programa es té la intenció de fer-lo arribar a les dones que resideixen a la zona C que pateixen unes condicions de molta vulnerabilitat. El segon programa és sobre salut de la petita infància de 0 a 5 anys i inclou el programa de vacunacions. El tercer programa es tracta d’actuacions a les escoles palestines de Jerusalem; aquestes escoles han quedat apartades del sistema educatiu ja que no van voler integrar-se dins del Ministeri d’Educació israelià, per la qual cosa Israel els hi ha tancat la clínica que tenien a Jerusalem. Per últim, hi ha un programa de malalties cròniques i tres clíniques mòbils per poder arribar a les zones rurals i a la zona C.

Després de dinar, hem anat a visitar el camp de refugiades de Dheisheh, on hem conegut a Layac, una organització juvenil que treballa des de la base, que es va establir el 20 de juliol del 2010 com una iniciativa d’un grup d’activistes socials i professionals interessants en establir un model progressista de desenvolupament social, amb la mínima dependència del finançament extern. Només treballen amb entitats palestines concretes, perquè l’ajuda que prové d’ONG és paternalista i els imposa condicions per rebre finançament: quines necessitats han de cobrir o què han de fer. L’objectiu d’aquesta entitat és assolir el desenvolupament social i comunitari mitjançant l’empoderament de les joves palestines, i en particular de les refugiades.  Una de les iniciatives que han tirat endavant, és el programa d’educació alternativa que es basa en la resistència col·lectiva, ja que considera que l’educació convencional està al servei dels interessos de les poderoses i de l’opressió. La idea darrera l’educació alternativa és que s’han de reforçar les xarxes col·lectives i la concepció de col·lectivitat, crear una nova manera de comunicar-se, i ser capaces de fer anàlisi col·lectiu i crear conceptes conjunts que superin el vocabulari de l’opressió. Dins la seva organització, ningú pot prendre decisions per si mateixa, cal que passin pel col·lectiu, però aquest col·lectiu ha de ser capaç de proporcionar un espai en el que els individus puguin expressar-se i saber argumentar.

A Dheisheh hi viuen 15.000 persones en menys d’un quilòmetre quadrat que provenen de 47 pobles propers a Jerusalem. Al 1951 la població era de 4.000 persones. És un dels camps més gran de Cisjordània. Des de 1987 a 1993 es va declarar àrea militar, la UNRWA s’encarrega de proveir els serveis i la gent del camp ho fa de la vida organitzativa i els partits polítics. Poc a poc, s’han anat reduint els recursos de la UNRWA, de manera que ara tenen por que els ingressos depenguin només de l’Autoritat Nacional Palestina.

En aquest camp hi han viscut diversos lluitadors assassinats per l’Estat d’Israel que són recordats als murs dels carrers del camp. En un principi, els artistes realitzaven els seus murals en blanc i negre però no van voler seguir retratant només la foscor i la tristesa, per la qual cosa actualment hi ha molts murals en colors brillants. La repressió al camp ha estat molt intensa per part de l’Estat d’Israel, per exemple, el 20 de juliol de 2014 més de 1.500 soldats i van llençar gas lacrimogen per tot el camp. Una xifra tan alta de soldats no havia entrat ni durant la segona Intifada.

Dia 13, Ramallah

Hem esmorzat amb força per encarar amb energia el dia complert d’avui. Hem anat en bus fins a Ramallah i allà ens hem trobat amb la Maha d'Al-Haq, organització que treballa per la no violació dels drets humans sota territoris palestins ocupats, Jerusalem Est i la franja de Gaza. Des del 1979 es dediquen a documentar totes les violacions dels drets humans, que recullen les investigadores de camp i amb el recull n’elaboren informes que presenten a les organitzacions internacionals. Recullen tota mena de violacions per part de l’estat d’Israel, l’Autoritat Nacional Palestina i per part dels colons. 

No solament s’encarreguen de drets humans sinó que també documenten vulneracions de drets medio-ambientals, demolicions de cases, abús de violència per part dels colons, matances extrajudicials, apropiació de terres i vivendes per part de colons. També de totes aquelles empreses que es lucren de l’explotació de terres palestines de la Vall del Jordà. La motivació per fer-ne recerca és saber que fins que aquestes empreses no deixin de lucrar-se, l’ocupació seguirà existint doncs els és rentable, com a exemple el 40% dels dàtils d’Israel es produeixen en assentaments il·legals a la Vall del Jordà. 

La resposta de les organitzacions internacionals als informes presentats és frustant doncs moltes vegades no reben resposta i si la hi és, poques vegades tira endavant qualsevol tipus de reacció directa. El problema és que falta voluntat política. Poques vegades publiquen campanyes o molt material, quan ho fan saben que tenen raó, l'Autoritat Nacional Palestina els respecta però tampoc en fa res. Actualment han llançat una campanya en contra la persecució que estan tenint les investigadores de camp així com d’altres organitzacions que treballen pels drets humans a Palestina. Reben agressions de tot tipus (sabotatges als telèfons, papers destrossats, agressions de colons) i durant la segona intifada van rebre atacs a les oficines.

Després, a Ramallah mateix, hem conegut Addameer (Prisoner support and human rigths association) que aquests dies han estat ben ocupades gestionant el cas d’un pres, Bilal Kayed, que estava en detenció administrativa després de passar 14 anys a presó i que porta 71 dies en vaga de fam. Treballen donant suport legal en casos d’empresonaments de Palestines, tant en presons israelianes com en presons sota l'Autoritat Nacional Palestina. També treballen sobre els Drets Humans dins de les presons.

Des de l’any 1967 s’han detingut més de 800.000 palestines, és a dir un 20% de la població i el 40% dels homes ha estat detingut almenys una vegada. La majoria de vegades són detencions administratives, que segons la Convenció  de Ginebra només es poden donar en situacions excepcionals, l’estat d’Israel les aplica de manera sistemàtica. Aquesta situació és alhora tortura psicològica tant per a les preses que no saben de què se les acusa ni per quant temps hi seran, com pels seus familiars i amics. Cal remarcar que en territoris ocupats, els arrestats moltes vegades són transferits a les presons de l’estat d’Israel, travessant una frontera que és una transferència il·legal i impossibilitant així que les famílies puguin anar-los a visitar. 

La tortura és una pràctica sistemàtica, entrant de matinada a les cases a arrestar a la gent de manera molt violenta. En el moment en què s’arresta a la gent la tortura física i psicològica continua durant el trasllat, com en l’interrogatori. El 1999 es va aprovar una llei israeliana que permetia l’ús de violència moderada durant els interrogatoris en “situacions d’emergència”, però que es tradueix en una pràctica habitual. Els pressionen per admetre acusacions falses i signar documents autoinculpatoris escrits en hebreu, que no poden llegir. En moments d’interrogatori, que poden durar fins a 75 dies seguits, l’advocat no té accés i la persona queda totalment aïllada.

Molts presos decideixen començar vagues de fam per exigir terminis de les detencions administratives. Actualment, tot i que no es posi en pràctica, hi ha una llei que permet l’alimentació forçosa en aquestes situacions. Les condicions a les presons són força dures, nutritivament el menjar no compleix i els presoners es veuen obligats a comprar més menjar a una botiga dins la presó que es lucra d’aquest fet. No tenen accés a un servei mèdic i tenen al voltant d’una hora diària a l’aire lliure, tenen moltes limitacions per anar al lavabo. Quan hi ha vaga de fam, a mode de càstig col·lectiu, els pocs drets que tenen com l’accés a l’aire lliure se’ls hi anulen.

Els advocats no poden veure el contingut del sumari fins el moment del judici. Es sol fer una negociació per reduir o suprimir la condemna que normalment s’acaba denegant. El 99% dels casos que arriben als jutjats son declarats culpables.

Després de dinar ens hem acostat a les oficines del Defense For Children International. L’organització va ser creada per un expresoner l’any 1991. Treballen en tres punts: unitat legal, unitat de seguiment i base de dades, i unitat d’incidència pública. Israel és l’únic Estat del món que jutja i condemna a menors. 

La diferència entre la llei civil israeliana i la llei militar israeliana és que en la militar no és obligatoria la presència d’un familiar del menor durant l’interrogatori. Tots els nens palestins dels territoris ocupats, Jerusalem est i Gaza tenen dret a guardar silenci i a un advocat en la seva detenció, tot i així molts d’ells desconeixen aquests drets. Cada any es detenen cap a 700 infants, el 41,7% de les detencions tenen lloc a altes hores de la matinada mitjançant incrusions a les cases i el 80% de les vegades no s’ha notificat als pares de l’arrest inminent ni del motiu. El 75% dels menors han rebut violència física. La unica assistència mèdica de què poden gaudir els infants és la revisió que es fa en entrar a la presó. 

Als 12 anys els nens i nenes són considerats majors d’edat. De 12-13 anys la condemna màxima és de sis mesos; de 13-15 anys la condemna màxima és de un any, tot i que es pot allargar fins a cinc; i de 15-17 anys la condemna és com la dels adults. En cas de transferència il·legal de presos al territori isrraelià els pares dels infants tenen molt dificil visitar-los ja que triguen d'un a tres mesos a aconseguir-lo. 

Posteriorment hem anat a visitar el Boycott National committee, on en Mahmoud ens ha parlat del sorgiment de la campanya nacional del BDS. És un moviment únic i no-violent, representa a totes les palestines estiguin on estiguin i tinguin una situació o una altra. Es va fundar el 2005 fruït de la necessitat d’una resposta global ja que la complicitat amb l’estat d’Israel també és global.

Treballa per aconseguir tres objectius:

. Acabar amb l’ocupació israeliana

. Acabar amb el sistema d’apartheid

. Dret de retorn de les persones refugiades

Demanen el Boicot, a tots els nivells d’allò que representa l’estat d’Israel (empreses, polítics, cultura, esports, etc) i de tot allò que treu profit de la violació dels drets humans en territoris ocupats.

Demanen als empresaris que tenen accions, Desinversions de les empreses israelianes.

Demanen Sancions per part dels governs com a mostra de rebuig.

El comitè nacional s’encarrega de gestionar a grans trets qui forma part del BDS, poden haver-hi coalicions i col·laboradors. Les coalicions més fortes ara mateix són a Sudàfrica i a Egipte, mentre que l'Estat espanyol lidera el BDS a nivell europeu. 

Des del 2013 hi ha hagut un augment d’atacs contra el BDS, arrel de que se l’ha considerat com amenaça estratègica per a Israel. Molts dels seus líders i ministres parlen en contra del BDS als mitjans, cosa que en Mahmoud ens diu que afavoreix el coneixement de la campanya a nivell mundial. 

Hi ha hagut moltes petites victòries i cada vegada hi ha més gent que s’adhereix al BDS, un exemple molt recent és la declaració de Portugal de denegar que Israel s’encarregui de la formació de les seves tropes policials. El BDS no és una mostra de solidaritat sinò que és part de la lluita contra l’ocupació.

Per acabar aquest dia tan complert ens hem reunit amb Aisha en una cafeteria de Ramallah. Aisha va ser la primera presonera dona de l’Estat d’Israel. Va entrar a presó el 1969 i en va sortir el 1979 arrel d’un intercanvi de presoners. Va ser un shock pels israelians descobrir que també hi havia dones molt actives en la lluita, d’aquesta manera les repressions contra elles varen ser brutals per intentar que abandonessin la lluita. Va ser torturada i es va intentar atacar l’honor de la seva familia també com a càstig contra ella. Dins la presó va dur a terme diverses vagues de fam per millorar les seves condicions, i de les altres preses. La seva lluita dins i fora de la presó era mantenir-se uides les unes a les altres. A l’inici només eren 15 dones a la presó i es parlaven a traves de la finestra. No els estava permès cantar o estar reunides a les estones de pati però seguien organitzant-se per aconseguir llibres, papers per escriure. Diu que entre elles s’animaven a escriure les seves experiències i sentiments en trossos de paper de vàter. A més també els hi pohibien anomenar-se nosaltres en canvi només podien referir-se a jo, això era una tàctica per eliminar el sentiment de germanor que poguessin desenvolupar. Quan va sortir de la presó sentia que la vida s’escapava i havia de córrer per atrapar-la. Durant 15 anys no la varen deixar tornar a casa seva i va estar exiliada a Jordània. 

"every time I get more active,  I get more free"

Día 12: Del otro lado del muro

Empezamos el día en el autobús, nos disponemos a ir a Jaffa.  Ciudad dentro del territorio de Israel  declarado por la ONU como Estado en el plan de partición del 47. Estado que se expandió tras la Nakba en el 48. Por lo que hoy en día muchas palestinas nombran este territorio como la Palestina del 48 negándose a reconcer este territotio como israelí. Este plan de partición no concebía la expulsión de las palestinas de sus casas y su tierra. Ahora la mayoría de estas personas ya no viven aquí, no porque no quieran. Se llevaron las llaves de su casa para cúando llegara el día de volver a sus hogares pero aún no ha llegado ese día.  ¿Podemos hacernos a la idea de lo que es que te expulsen de tu casa y no te dejen volver?. Tel-Aviv que empezó siendo un asentamiento al lado de la capital palestina de Jaffa  se ha convertido actualmente en la capital de Israel. Este es otro de los ejemplos del expansionismo de este estado. Nos dirigimos hacía allí.

Antes de salir de Betlelhem, en medio de la carretera , una imagen nos recuerda que seguimos en Cisjordania. Por la ventanilla del autobús vemos a una patrulla de soldados con las armas en las manos y los dedos en los gatillos apuntando a 4 Palestinos totalmente indefensos,  dos de ellos no deben tener más de 18 años. Los tenían rodeados en actitud amenazante. Estos son lo “jóvenes terroristas” por lo cuales levantan muros, ponen check points, lanzan gas lagrimógeno y cortan carreteras para “salvaguardar su seguridad”.

En el paso del check point, más soldados, más armas, más actitudes desafiantes. Nos paran y preguntan al conductor de dónde somos. Se asoman al autobús y nos miran las caras de “europeos no terroristas”  recordándonos,  una vez más, que tenemos más privilegios que la gente nacida aquí.

Sin saber muy bien cómo ya no  estamos en Cisjordania, lo primero que vemos es un paisaje verde lleno de árboles y campos de cultivo, señal de que hay agua. Una tierra viva y rica en recursos. Ante nuestros ojos aparecen autopistas de 3 carriles y nuevas infracturas en construcción. Lo siguiente que nos sorprende es que el Muro ya no es muro sino un elemento de decoración urbanístico, con diversidad de formas, colores, vegetación plantada en  la base, simulación de barreras de sonido que decoran el muro del apartheid por dentro. Disimulando que su único objetivo es separar y ocultar a la población palestina. Racismo bajo la forma de una carretera, de un muro, que por un lado muesta las paredes grises de una cárcel y del otro los límites de una ciudad moderna.

Primera parada, a tan sólo una hora Jaffa y su playa, la capital histórica, económica y cultural de Palestina durante el mandato Británico, con una población de más de 80.000 palestinas. En el periodo comprendido entre la resolución del plan de partición del 47 y la declaración del Estado de Israel, las fuerzas militares sionistas forzaron el desplazamiento del 95% de la población palestina. Su principal ocupación era la de agricultores y eran los principales exportadores de cítricos, por lo que era una gran potencia en el Mediterráneo. Después de la Nakba, la ciudad de Jaffa se convierte en un barrio marginal, pobre, sufriendo la gentrificación y demolición de la ciudad hasta día de hoy. De las 120.000 palestinas del distrito de Jaffa, sólo quedaron 4.000 personas. Como en muchos otros sitios que hemos visto y como proceso de judeización se le ha cambiado el nombre de Jaffa por Yafo en un intento de borrar las huellas de la cultura palestina. 

 

Llegamos a Zochrot (To Remember), una organización que fundaron activistas israelís hace 14 años con el objetivo de recuperar la memoria histórica de Palestina. Sus actividades van dirigidas a la población israelí y se centran en tres ejes:

-  Pasado (explicando qué fue la Nakba)

-  Situación actual

- Futuro (desde el término Auda, que significa retorno, haciendo referencia a las refugiadas expulsadas el 48)

La organización trata de abrir grietas en el conocimiento israelí de diferentes maneras, como la creación de mapas con los pueblos y ciudades palestinos anteriores a la Nakba, dando charlas y recursos a educadores, hacen tours por las ubicaciones de las antiguas poblaciones palestinas destruidas, entrevistando a las refugiadas que a su vez hacen de guías, señalizando con cárteles dónde se situaban escuelas, casas y pueblos. También organizan un Festival de cine llamado 48 milímetros, tienen la App iNakba con mapas y GPS que te lleva a pueblos que ya no existen pero desde donde puedes leer su historia. Finalmente tienen toda la información y recursos a la web site http://zochrot.org/.

El trabajo de esta organización nos ha parecido admirable puesto que lucha desde dentro, dirigiéndose a la comunidad israelí y en contra de la narrativa impuesta por el estado sionista a través de los medios de comunicación, la cultura y la educación que sustentan la idea de que esta tierra estaba vacía. 

Después nos hemos dirigido a Haifa, a una hora de trayecto, donde hemos comido nada más llegar. Allí nos ha venido a buscar el guía Bilal. Que forma parte de una iniciativa llamada “Tours des de el otro lado”. Es un ciudadano palestino de un pueblo cercano a Haifa considerado como desplazado interno, según la Ley de los Presentes Ausentes que afectó a todos aquellos que no estaban en sus casas durante la Nakba y les impiden volver.  

Des de lo alto de una colina veíamos el mar y enfrente la antigua ciudad de Haifa. Nos ha explicado cómo las milicias sionistas con la colaboración de los británicos expulsaron a los palestinos acorralándolos por el sur y el oeste, obligándolos a huir hacia el Líbano por el norte y hacia el mar por el oeste, donde les esperaban con barcos británicos.

Antes del 48 había una población de 120.000 personas, de las cuales 70.000 eran palestinas, después de la Nakba la población palestina fue reducida al 5% (entre 1.500 y 3.000). Actualmente la población palestina de Haifa oficial es del 12%, pero realmente se calcula que es un total del 35%, entre estudiantes, trabajadoras…etc.

Nos ha hablado de que las palestinas del 48 sufren tres tipos de discriminación: la legal, la insitucional y el comportamiento racista de los israelíes. Por ejemplo, el hecho de no hacer el servicio militar conlleva a que no puedan acceder a los mismos puestos de trabajo mientras que los judíos ultraortodoxos que tampoco hacen la mili no sufren este tipo de segregación.

Una vez en el centro, de la que había sido la ciudad antigua, nos ha mostrado cómo era a través de fotografías para darnos cuenta de los múltiples estragos que ha sufrido la ciudad: demoliendo casas, cambiando el nombre de las calles y contruyendo grandes edificios de empresas e instituciones israelís, borrando todo vestigio de la cultura palestina. Así nos encontramos una iglesia cristiana palestina rodeada de edificios en un intento de invisibilizarla.

 

Ha sido interesante conocer como viven las palestinas del 48. Se percibe el miedo a la represión cuando las escuchas hablar y ves que miden sus palabras. Aunque tengan mayores privilegios que las palestinas de Cisjordania, Gaza y las refugiadas, no dejan de ser ciudadanas de segunda en su propia tierra.