El dia comença amb un agradable despertar
després d'una nit de picades, partides de cartes i estrelles fugaces. Són dos
quarts de sis del matí, comencem a esmorzar per agafar energia per les últimes
hores de feina a la Vall del Jordà mentre ens donen les indicacions per les
tasques que durem a terme durant el matí.
Després de l'últim esmorzar i donar la volta a
tots els maons que vam fer ahir, seguim treballant en el centre de dones de la
comunitat, algunes companyes a la part interior deixant a punt el terra de
l'edifici i d'altres acondicionant l'exterior. Mentrestant, un altre grupet
netejava, recollia i endreçava el centre del Jordan Valley Solidarity Movement.
Dos quart d'onze, acabem la feina sota un sol de
justícia i comencem a fer les maletes, arriba el moment més trist de la jornada
–i qui sap si de tota l'estada- on les membres del Jordan Valley Solidarity
Movement ens donen i reben les gràcies, per la feina, l'acollida i les
experiències viscudes durant aquests tres dies tant intensos. Moments de
llàgrimes, abraçades i petons. Moments de somriures, mirades de complicitat i
agraïment.
Però aquesta escena, que podem viure a qualsevol
racó del món, no ens fa oblidar on som, amb qui i les seves condicions de vida:
no podem oblidar que estem en una zona C sota el total control militar
d'Israel- on els recursos, degut a l'ocupació, han esdevingut molt escassos.
Des de l'accés a l'aigua fins a l'educació, que per nosaltres podrien esdevenir
les coses més bàsiques, per elles poden ser considerats privilegis.
Carregats d'il·lusió ens dirigim a Jericó on
ens enduem la primera decepció: ni Sodoma ni Gomorra. La pujada al Mont de la
Temptació ens sembla més aviat una calorosa baixada a l'infern, on ens rep un
monestir tant maco com avorrit, on ens hem de tapar enlloc de destapar. I
enlloc de luxúria, l'església cristiana ortodoxa, mites sobre Jesús, el dimoni
i una muntanya de pa. No hem vist cap pa, però si unes vistes espectaculars
d'una de les ciutats més antigues del món, abans coneguda per les seves granges
i fruiters, ara destruïts per poder fer créixer la ciutat, degut al poc espai que deixa Israel créixer a les ciutats palestines: només tenen una opció, créixer en vertical. I parlant de pa anem
directes a dinar.
De postres ens hem servit un debat sobre si anar o no al Mar Mort, ocupat per Israel i al qual s'ha de pagar
per entrar, contribuint així a emplenar les arques de l'Estat d'Israel, com en
qualsevol acte quotidià, posar gasolina, comprar menjar, o volar a l'aeroport de
Tel Aviv. El debat ha esdevingut molt productiu ja que ens hem enfrontat
directament a les contradiccions a les que et pot portar l'ocupació.
Arribant al Mar Mort hem vist un poble palestí
abandonat d'on van ser expulsats els seus habitants, ja que és una zona propera
a la frontera amb Jordània. Contrastant amb les cases buides, mig enrunades i
enterrades per la sorra, hem arribat a un resort que té algunes entrades prohibides a les palestines, a la seva pròpia terra.
El nostre accés al Mar Mort ha sigut per la zona
on podien entrar les palestines, en un espai molt menys luxós però tot i això,
venint d'on veníem i només a mitja horeta, ens ha sobtat l'abundància d'aigua.
Hem tornat a plorar -aquest cop per la sal-, hem surat i hem relliscat; ens hem
enfonsat en el fang.
